Lletres

Opinió

ELS ADAGIOS DE HAYDN

Al relator en prosa li falten recursos per descriure la riquesa de l’expressió musical. Al final, tot acaben sent metàfores, i com a tals, discutibles

Es deuen a Leibniz més d’un lloc comú de la filosofia moderna, alguns arribats als nostres dies tant gràcies a la devoció que li professava Diderot com a la tírria que li tenia Voltaire. La identitas in varietate –m’estalvio la traducció– serveix a un exercici de consideració dels diversos elements d’una sèrie de qualsevol mena: dites, poemes, aforismes, cançons, estàtues... Es tracta de trobar el contrast entre elements comuns i trets diferencials, d’apreciar fins a quin punt una certa variació contribueix a la unitat del conjunt i, en l’última fase, si tal unitat és una bondat en si mateixa o bé no té cap rellevància com a valor.

Abans d’arribar a la maduresa final de la seva vida, encarnada segons l’exegesi oficial en les anomenades Simfonies de Londres, el jove Haydn, el que evoluciona i es perfecciona en la pràctica d’una incansable variació sobre ell mateix, ha deixat per a la posteritat una col·lecció de bellíssimes simfonies, moltes de relativament breus, encara allunyades, meres larves del que seran les seves posteriors i les últimes de Mozart, amb el destí culminant dels monuments coneguts per tots que són les de Beethoven

A les simfonies de Haydn hi ha els detalls i les peces corresponents als gustos i usos de l’època: un moviment –no sempre l’inicial– elaborat i pompós com a plat fort, una o dues peces finals breus, lleugeres, alegres i mogudes. Entremig –de vegades al començament– hi ha el que aquest cronista aprecia com les perles de les obres del cas: els calidoscòpics, contemplatius, amanyagadors, filosòfics, hipnòtics, fascinants adagios. Em permeto recomanar als qui no els coneguin els de les simfonies 4, 8, 28, 31 (acabada amb unes variacions amb solo de contrabaix), 33, 40, 41, 43, 51, 52, 55, 56, 57, 61, 62, 68, 70, i al capdavant de totes els de la 22, la 26 i la 54, i encara més amunt els de la 42 i la 34, sublims cadascun en una direcció. Alguns amb aire de dansa, d’altres de caminada, de prospecció pacient, exhaustiva, de sil·logismes encadenats, de preguntes i respostes, de raonament articulat –de missioner o de caçador?–, d’incerteses, d’inexorabilitats. De tot això, i de més.

Al relator en prosa li falten recursos per descriure la riquesa de l’expressió musical. Al final, tot acaben sent metàfores i, com a tals, discutibles. Inservibles per transmetre l’efecte de la peça en qüestió de manera que el receptor la identifiqui sense dubte ni error en escoltar-la ell o ella en persona. Simplement, la identitat variada en un desplegament de bellesa excepcional.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)