Música

Gavaldà: viure les cançons

El cantant d’Els Pets publica ‘Sona la cançó’, un llibre en què rememora records musicals i personals en general, a través de seixanta cançons que han sonat reiteradament dins del seu cap i que l’han convertit en la persona i el músic que és

ESCOLTADOR DE MÚSICA
“Jo no soc gens músic, ni tinc una especialitat habilitat per fer cançons. Soc més escoltador de música que no pas músic”

“Sempre tinc una cançó al cap i tot ho identifico amb la música”, diu Lluís Gavaldà per telèfon des de casa seva, a Anglaterra, on està nevant mentre parlem del seu últim llibre, Sona la cançó, en què parla de seixanta cançons que li agraden d’altres grups i solistes, però sobretot de la seva pròpia vida vista a través d’aquestes cançons. “No he triat coses rares ni desconegudes per fer-me l’enrotllat. És un tria molt eclèctica que em serveix per rememorar moments de la meva pròpia història: els primers concerts, les cassets dels pares... Els anglesos han fet molt aquest tipus de llibre, a mig camí entre la memòria musical i l’autobiografia. De fet, quan Rosa dels Vents em va encarregar el llibre, la idea no era que escrigués sobre mi, sinó sobre cançons que m’agraden, però quan m’hi vaig posar vaig veure que moltes de les cançons les triava per motius extramusicals, i acabava sempre parlant de mi a través de les cançons”, explica Gavaldà, que el 15 d’abril, Divendres Sant, farà 59 anys i en fa 36 que fa carrera amb el seu grup, Els Pets. De fet, la banda de Constantí està a punt de publicar un nou disc, titulat 1963: l’any en què van néixer Joan Reig, Falín Cáceres i Gavaldà, els tres fundadors encara en actiu. L’any també del primer disc de The Beatles, Please Please Me. Els quatre de Liverpool són els únics que repeteixen i, per triplicat, en la tria de Gavaldà. Ha seleccionat, per exemple, Golden slumbers, d’Abbey Road, per defensar la genialitat de McCartney davant l’intocable Lennon.

“Jo no soc gens músic, ni tinc una especial habilitat per fer cançons. Soc més escoltador de música que no pas músic. Amb els anys m’he adonat que totes les cançons que he fet són cançons que m’agraden d’altres passades per la Thermomix. Però soc dels que pensen que, si copies els bons, tens tot el perdó de Déu”, argumenta aquest melòman incurable, que escolta música amb tots els formats que té a l’abast: discos de vinil i CD són encara compatibles amb les plataformes digitals en els seus hàbits diaris de consum musical sense gaires prejudics.

Com ha dit abans el cantant d’Els Pets, la seva selecció és realment variada: comença amb Los Sírex i segueix amb Ella Fitzgerald, Roberto Carlos (El gato que está triste y azul), King Crimson, Joan Manuel Serrat (Helena), Deep Purple, Claudio Baglioni, Sisa, ABBA, Springsteen, Ia & Batiste, Elton John, David Bowie, The Smiths, Sinatra, Keith Jarrett, Wilco, Debussy o Ramones. Del quartet novaiorquès que va inventar el punk, Gavaldà en fa una aposta curiosa, la cançó Questioningly, del seu quart àlbum, Road to ruin (1978), que no consta entre les més populars del cançoner ramonià. La cançó en qüestió li serveix a Gavaldà per rememorar una curiosa trobada nocturna amb Joey Ramone “en un antre del Bowery, a Nova York”. Tot i que reconeix que no és gens mitòman i que no li agrada assetjar cap artista, aquell dia no va poder evitar fer una excepció i va seguir el llargarut Joey fins la barra, on li va tocar l’esquena i tot plegat va acabar amb un tímid “I’m sorry”. “No m’ha agradat mai conèixer els meus ídols per por de tenir una decepció. Ho sé per experiència pròpia: soc avorrit, esquerp i rar.”

A la selecció de Gavaldà destaca, per exemple, la presència de la preciosa Els cotxes et refreguen al passar, gravada fa trenta anys pels igualadins U-tòpics, que en aquell moment compartien discogràfica amb Els Pets. “És una manera de reivindicar grups que no van tenir tanta repercussió al mig de l’allau de bandes que van sorgir en aquells anys al voltant del fenomen del rock català. A més, aquesta és una gran cançó que mostra molt bé els estralls de l’heroïna, i en aquella època nosaltres els vivíem molt de prop al camp de Tarragona.”

El mateix Gavaldà reconeix al llibre que la principal mancança que hi troba, en la seva selecció, és l’escassa presència femenina, i ho comenta justament quan parla de Brass in pocket, dels Pretenders, el grup de Chrissie Hynde. “Escrivint el llibre m’he adonat de la poca quantitat de dones que hi ha en els primers vint anys de la meva vida com a oient. En general, això es comença a corregir una mica a partir del punk, d’on surt Chrissie Hynde, i crec que actualment la immensa majoria de les propostes musicals més interessants estan fetes per dones.” A part d’aquesta mancança ja corregida, poques conclusions sobre els gustos musicals de Gavaldà: “No he anat mirant les proporcions de gèneres, però suposo que predomina el que més m’agrada: el pop de guitarres, amb bones melodies”, conclou.

Devorador de llibres musicals –recomana el Diary of a Rock ’n’ Roll Star de Ian Hunter, però també, per divertides, les biografies de Mötley Crüe i Ozzy Osbourne, i l’imprescindible Yeah! Yeah! Yeah!, de Bob Stanley (Saint Etienne)–, Gavaldà està content de la repercussió del seu llibre, que ha arribat a la segona edició. “La gent se l’ha fet seu. I jo m’ho he passat tan bé escrivint-lo que només per això ja n’estic més que satisfet.”

SONA LA CANÇÓ Autor: Lluís Gavaldà Editorial: Rosa dels Vents Pàgines: 236
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)