Lletres

ALFRED BOSCH

ESCRIPTOR

“Sempre hi ha dos bàndols: els constructors i els destructors”

PARÀBOLA
“Sobretot després de sortir de la política, vaig veure que la vida no és una línia recta. Ara veig la vida més corba, més dolça, més natural”
CATALUNYA
“Hi havia moltíssima gent que volia construir un país nou, i altra gent que això ho volia destruir. És la història dels últims anys”
SENSE RISC
“Em sorprèn molt l’abolició del risc. En qualsevol projecte col·lectiu, com ara la Sagrada Família, s’ha d’assumir un risc”
CARA I CREU
“Hi ha els que veuen la vida amb afany de millora, perquè volen canviar les coses, i hi ha els que tendeixen al contrari, a destruir”

Després d’un interval de més de deu anys en què va aparcar les lletres per dedicar-se activament a la política, Alfred Bosch torna amb El temple dels pobres (Columna). Diu que per a ell “hi ha un abans i un després” d’aquesta novel·la, com si en realitat fos dues persones diferents.

En què l’ha canviat, aquesta novel·la?
Tant la visió de la Sagrada Família i de l’arquitectura que representa, com la manera en què he fet el llibre, tot plegat s’aplica a la vida en general. El que està dient aquesta història és que la vida és parabòlica. És una línia corba, com la Sagrada Família, i el que s’aguanta bé en la natura és allò que desafia la gravetat. I per desafiar-la has de fer aquestes formes guerxes, com les anomenava Gaudí, que són les més pròpies de la natura: les el·lipsi, les paràboles, els cons... És un estil nou, però no només per l’estètica, sinó pels principis que l’aguanten i que tenen molt a veure amb la natura. La vida és una pujada i una baixada, però també és una corba. Jo, que portava molt temps amb la Sagrada Família posada al cap, vaig arribar a la conclusió, sobretot després de dimitir, de sortir de la política, que de vegades havia vist la vida com una línia recta, en què vols anar cap a un punt i l’única cosa que has de fer és pujar fins a arribar-hi. No és així! I si te la prens així, t’equivoques. Ara veig la vida més corba, més dolça, més natural.
Però la línia recta suposa la manera més ràpida d’arribar a un punt.
Sí, és la línia més curta entre dos punts, però també pot ser la més lletja i la menys natural. De vegades, la línia més natural entre dos punts és una corba, una paràbola, que pot créixer gairebé fins a l’infinit, que estèticament pot ser més bonica, que és més sòlida, que ajuda a explicar històries, per exemple les paràboles bíbliques. O aquest llibre, que és parabòlic. Si us el llegiu, veureu que hi ha una remuntada, després una corba i després una baixada. I el punt de sortida i el punt d’arribada s’assemblen molt, perquè de la terra sortim i a la terra tornem.
La novel·la és sobre la construcció del temple, però el protagonista no és Gaudí. Ha optat per donar la veu als que normalment no són ningú per a la història en majúscules, els pobres que hi treballaven. Per què?
Aquí hi ha dos protagonistes. Un és el temple i l’altre són els pobres. La Sagrada Família sempre hi és, és viva, i tots viuen a l’ombra d’aquesta quimera. El llibre comença amb una referència de l’altre protagonista, el pobre que explica la història [el Bordegàs], que és aquell nadó que es veu en braços de sa mare fugint cap a Egipte en un grup escultòric que està a la façana del Naixement de la Sagrada Família. La gent del barri, pràcticament tots els que surten a la novel·la, tenen la seva escultura al temple.
Que Gaudí prenia models de persones reals per fer les escultures és cert?
Sí, agafava models reals, això està documentat. Al seu taller hi havia gent posant i alguns se saben qui eren. Per exemple, se sap que per al centurió que agafa una espasa i està a punt de partir un nen petit, amb la seva mare implorant de genolls que no el mati, es va inspirar en el taverner del barri. És una estàtua que, curiosament, té sis dits al peu. Jo no sé qui era aquest home, però sé que va existir. I com aquest, dotzenes. Això és molt ric i temptador. Els sis dits del peu em fan volar la imaginació i és inevitable que formi part de la intriga. La Sagrada Família és un personatge més; de fet, segons com, és el personatge central, però després hi ha tots aquests altres personatges, els pobres. El Bordegàs i la seva família formen una sagrada família. És sagrada en el mateix sentit que ho podia ser la de Jesús: un pare putatiu, que no és pare biològic, però que és un bonàs, un Sant Josep; una mare que és una mare soltera, com Maria. Són una família sagrada en el sentit que es fonamenta en l’amor. Tot i que la seva potser no és una família regularitzada, respectable, entre cometes, és una família que s’estima molt, per tant, és sagrada. Després hi ha la gent del barri que els envolta.
La majoria d’aquests personatges són inventats?
Sí, però sempre partint d’alguna inspiració. Aquesta gent, que són els petits protagonistes de la història en minúscula i també de la història en majúscula, els situo a les escoles de la Sagrada Família, que eren dins del recinte. L’edifici, que encara existeix, està dissenyat per Gaudí, amb les parets corbades i molt atractiu. Els nanos que van a l’escola, de petits es barallen a pedrades, amb unes vides duríssimes en aquella època; la majoria eren fills dels treballadors. Es van fent grans i es van barallant amb la vida com poden, fins que arriba la Guerra Civil i llavors en lloc de barallar-se a cops de pedra es barallen a trets.
La Sagrada Família no deixa de ser una excusa per explicar un tros de la història del nostre país?
És una oportunitat per explicar la història més social. Com deia aquell, hi ha gent que pretén gaudir de la història i hi ha gent que només pateix la història. Aquests són els que pateixen la història. També els he arrenglerat en dos bàndols, que crec que sempre existeixen: els constructors i els destructors. A tot arreu.
Al llibre diu: “Uns van prometre construir i uns altres, destruir”, una reflexió que va més enllà de la Sagrada Família. Avui en tenim força exemples.
Passa a les escoles, a les empreses, als mitjans de comunicació, a la política, entre la gent corrent..., a tot arreu. Hi ha els que veuen la vida amb afany de millora, perquè volen construir, perquè volen canviar les coses, perquè no volen marxar de la vida sense haver aportat alguna cosa, per petita que sigui. I hi ha els que tendeixen al contrari, a destruir. Això ho he fet d’una manera un pèl maniquea, a la novel·la, però ja des de petits se’ls veu. La pregunta que es planteja des del principi del llibre és: naixem amb una marca al front? Hi ha els destructors i els constructors. I no us diré quina és la conclusió (llegiu-vos el llibre), però jo tinc la meva.
Extrapolant-ho a la situació que vivim a Catalunya, estem més en un temps de construcció o de destrucció?
Vam passar d’un moment molt creatiu a un moment reactiu, per tota la repressió, i fins i tot amb algun punt depressiu. Però en tot cas, en la història dels últims anys nosaltres hem vist els constructors i els destructors. Hi havia moltíssima gent que volia construir un país nou, i hi havia altra gent que això ho volia destruir. Ja tens la història dels últims anys. A Rússia i Ucraïna o en qualsevol altra situació com aquesta, les més extremes són més fàcils de veure. Aquí, la confrontació es veu amb molta claredat quan arriba la Guerra Civil. Ja hi era, abans. Sempre hi ha hagut gent que s’ha volgut carregar el temple. Aquí faig servir la Sagrada Família com a emblema. És evident que hi ha hagut gent creativa, constructiva, que ha volgut erigir aquesta follia, si voleu. I n’hi ha hagut d’altres que ho han volgut impedir en molts moments. Fins i tot alguns que la volien dinamitar, tirar a terra.
Posa en boca de Gaudí: “Enderrocar la Sagrada Família costaria vint vegades més que construir-la [...]. No la tombaran mai.”
Gaudí era bastant murri. Era un home molt místic, que tenia totes les rareses que vulguis. S’hi va gastar tot el que tenia i el que no tenia, com en altres edificis. Com a arquitecte, era caríssim. Però moltes de les coses que feia, i la Sagrada Família la que més, no és que fossin molt cares de fer, sinó que eren molt cares de destruir, perquè ho feia amb pedra picada. Durant la Guerra Civil, quan els escamots que van cremant esglésies arriben a la Sagrada Família, no saben què fer. La pedra no crema. Al llibre hi ha una escena divertida, més aviat tragicòmica: agafen uns martells i comencen a desfigurar imatges, però és molt cansat i tenen altra feina, perquè hi ha una revolució en marxa; decideixen que la volen dinamitar, però al final ho impedeixen. Els destructors sempre hi són. Hi ha moments en què despleguen la seva força i d’altres en què no poden tant.
El llibre el dedica “als que construeixen i són destruïts”. En qui pensa? Podríem creure que té a veure amb el seu pas i la seva marxa de la política, que va ser dolorosa.
Era pensant en el món, en tot. En qualsevol cas, jo ho he acabat traduint en creació. Si vols ser constructiu, per moltes penalitats i dilemes que tinguis, la gràcia és saber-ho positivar sempre. I a mi m’ha sortit una novel·la, que és de les coses menys destructives que hi ha. De fet, podríem dir que és tirant a constructiu, perquè quan explicava a un capellà de la Sagrada Família que feia la novel·la, em va dir: “Enhorabona, perquè un llibre costa molt de fer.”
I més una novel·la com aquesta, en què la documentació deu ser feina dura?
Tots els llibres. La gent que escriu llibres, com aquells que fan una casa, els has de respectar. Estan creant una cosa nova, i és difícil. Pel sol fet que siguin constructius i que deixin obra, ja d’entrada els has de respectar. Jo, als companys autors, els respecto a tots. Mai no diré res mal dit d’algú que està creant, perquè costa molt i hi ha moltes forces que has de vèncer.
Fa poc hi ha hagut una certa polèmica per una entrevista al diari El Punt Avui, en què l’escriptor Adrià Pujol criticava algunes maneres de fer. Hi deia: “Ahir rellegia Sola, de la Carlota Gurt, que és un llibre de puta mare, i enmig d’un diàleg em trobo un quelcom. En serio? En un diàleg?” Què en pensa?
Cadascú té el seu estil, però penso que no ens hem de destruir entre creadors. El que faci un altre escriptor, poeta, arquitecte, pintor, fins i tot un polític creatiu, jo no ho aniré a destralejar. És fer-te un mal favor a tu mateix. Una cosa és la competència creativa i una altra, el ressentiment destructiu. Si creus que un altre escriu una cosa que al teu entendre no és el millor que es pot escriure, doncs llavors el millor que es pot fer és fer-ho tu! Aquesta és la resposta.
Reprendre la novel·la després de més de deu anys en el món de la política què ha comportat?
El primer que vaig haver de fer va ser tornar a reescriure totes les llibretes que tenia amb les anotacions, perquè no m’hi guipava. Havien passat gairebé quinze anys, en què havia estat en un calaix. Va estar dormint un llarg parèntesi, però tenia moltes ganes de repescar-la. Tant bon punt vaig poder, hi vaig tornar. Evidentment, mentre estàs en política t’has de dedicar tota hora a una feina que et paguen amb l’erari públic, però un cop m’he alliberat d’aquesta funció pública, m’hi he posat de cap. Vaig haver de tornar a reescriure-ho, amb una lupa.
Vist com va acabar, li han quedat ganes de tornar a la política?
Tinc ganes de crear. Potser hi havia creativitat durant un temps, en la política. Ara la creació la trobo més en la literatura. M’agrada molt, em fa viure amb molta intensitat..., i ara el que vull fer és continuar amb les lletres. Per a mi és més agraït, i trobo que ara té més sentit crear una novel·la.
No hi ha creativitat, en la política?
No he dit que no hi hagi creativitat, sinó que hi havia més creativitat en altres moments. I ara jo la trobo més en la creació literària.
Està dolgut o emprenyat per com va acabar el seu pas per la política?
Estic molt satisfet de com me n’he sortit, perquè no va ser gens fàcil. I té a veure amb aquesta novel·la. De com he aconseguit amb molt esforç girar-ho per tal de produir alguna cosa en positiu; que això acabés donant un fruit que per a mi és un fruit fèrtil i alegre. N’estic molt orgullós, d’aquest llibre. No només d’haver escrit aquest, perquè acumulo una vintena de títols, sinó per com això també m’ha servit per acompanyar aquest canvi en la visió de la vida. Una vida més corba, més natural, més amable, menys brusca i rectilínia.
“Portem la vida impresa al front? Des del principi?” Així arrenca el llibre. En sabrem la resposta? Naixem amb el futur determinat?
Jo diria que és fals excepte en un 99% dels casos! Si tu dius: “No és veritat que si un neix en una família desestructurada, amb problemes, amb pobresa..., acaba malament.” D’acord: porta l’estadística. Sí, hi ha casos de gent que evidentment pot vèncer aquesta previsió. I molts són molt meritoris, però porta l’estadística, a veure què passa en la immensa majoria dels casos i si allò que està escrit s’acaba complint o no.
Quines anècdotes destaca, de Gaudí?
L’actitud que tenia respecte a la pobresa, quan ell podria haver estat l’home més ric. Va fer encàrrecs milionaris, se’l rifaven els magnats, però va triar una vida dedicada únicament a la creació. No es va casar, no va tenir família, ni propietats. Els diners eren un tema que no l’interessava. Fins i tot de vegades tens la sensació que la pobresa l’atreia, perquè sembla que per a ell l’austeritat i la pobresa eren la condició necessària per ser lliure. En Gaudí hi ha alguna cosa d’allò que diuen que les possessions materials ens encadenen, i per això connectava tan bé amb la gent modesta del barri del Poblet. Quan l’enterren, les mostres de dol són multitudinàries. L’adoraven, a aquell iaio que anava vestit com un trinxeraire, que en lloc d’un cinturó es cordava el pantaló amb una corda, les sabates rebentades... No volia lligams, i pesseta que li arribava, pesseta que posava per a la seva quimera. Hi ha gent que m’ha dit: “Home, dir-ne el temple dels pobres, a la Sagrada Família”; vist amb una òptica rabiosament contemporània, potser sí que hauria de ser el temple dels guiris o dels turistes, però estem parlant de principis de segle i d’un barri molt modest, un barri de barraques, de gent que es barallava amb la vida per sobreviure, que les van passar de tots colors amb les vagues, les revolucions, el pistolerisme, les epidèmies... Aquest món, el dels pobres, és el que fabrica la Sagrada Família.
Gaudí havia dissenyat divuit torres per a la Sagrada Família. El llibre té divuit capítols. Tots està pensat i calculat?
Sí, cada torre és una paràbola molt estilitzada, molt allargada, i els capítols també ho són. No hi ha res casual, a la Sagrada Família, i en aquesta novel·la, tampoc. Crec que és una novel·la que entra bastant bé, que té acció i diàleg, que no costa de llegir. Però que tingui un lectura senzilla no vol dir que sigui un llibre simplot. Jo tinc un problema: quan em trobo amb coses interessants no puc deixar d’explicar-les. N’he suprimit moltes, però el que hi he posat crec que és indispensable per entendre què significa la Sagrada Família i per seguir la història. Crec que és difícil gaudir d’una història si no et transporta. I els detalls ajuden a transportar. Per exemple, com vivien els obrers? És important saber que van començar vivint en barraquetes, en carrerons que hi havia al voltant de la Sagrada Família i que amb el temps es va anar refent, i ara tenim el barri que tenim. Això t’ho pots imaginar i és el que ajuda a transportar-te. Quan tires enrere en el temps, has de cuidar els detalls, perquè qualsevol relliscada li treu la versemblança.
La propera novel·la serà sobre l’espionatge a polítics? Està treballant en un nou llibre?
Ara estic ficat en assaig. M’interessa reflexionar sobre la nostra societat, sobre la correcció o la incorrecció política.
No anava tan desencaminada, doncs?
No, però jo vull transcendir el que ens passa a Catalunya, que sens dubte bé que hi he de pensar, també. Però crec que hi ha un fet extrapolable a Occident en general, i és que de vegades ens perdem en les formes i això ens fa perdre creativitat, sentit de l’humor, ens fa perdre vitalitat en molts aspectes.
A Catalunya també?
Sí, és clar, formen part del món. Una de les coses que més em sorprèn és l’abolició del risc. En qualsevol projecte col·lectiu, com ara la Sagrada Família, has d’assumir un risc. No existeix el risc zero, això és immobilisme.
Ho diu pel camí seguit en el procés català?
No tinc un interès especial a parlar d’això. No som més que una part del món. I el món, sobretot Occident, tira cap aquí. Nosaltres, també, però no crec que sigui una cosa específica nostra. És una cosa compartida amb tots els europeus i amb tot el món desenvolupat.
EL TEMPLE DELS POBRES Autor: Alfred Bosch Editorial: Columna Pàgines: 512 Preu: 21,90 euros

UN PARÈNTESI DE DEU ANYS

Novel·lista, assagista i professor universitari, Alfred Bosch (Barcelona, 1961) va fer un parèntesi en la seva vida literària per dedicar-se a la política. Del 2011 al 2020 va passar primer pel Congrés dels Diputats, després per l’Ajuntament de Barcelona (va ser el candidat d’ERC a l’alcaldia en les eleccions del 2015) i finalment va ser conseller d’Exteriors del govern català. Va presentar la seva dimissió com a conseller el març del 2020, després que transcendissin indicis d’assetjament sexual del seu cap de gabinet a treballadores del departament. Amb El temple dels pobres reprèn el seu camí d’escriptor, en què hi ha títols com L’ Atles furtiu, la trilogia 1714 i Les set aromes del món.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)