Lletres

Crítica

DIÀLEG DE MITOLOGIES DE ROBERTO CALASSO

Com si fóssim en un joc de nines russes, la narració és un artefacte imperfecte, que es pot llegir en diferents ocasions per gaudir de la profunditat filosòfica i adaptar-la a les nostres necessitats

El contacte entre imaginació, mitologia i literatura va nodrir l’obra del narrador i editor Roberto Calasso (Florència, 1941 – Milà, 2021). Aquests dies ens arriba, mitjançant una traducció de Carme Arenas per a Quid Pro Quo, La tauleta dels destins, el seu últim llibre de ficció, que va sortir el mateix any de la seva mort. Podríem dir que és una obra menor si la comparem, per exemple, amb Les Noces de Cadmos i Harmonia, publicada per Edicions B el 1990, però també cal assegurar que conté tots els ingredients per endinsar-nos en el laberint cultural que implica Calasso.

La tauleta dels destins és un llibre fascinant per l’erudició, però també un bon entreteniment, una narració que recrea l’epopeia del protegit d’Ea, Utnapixtim, que va ser aconsellat perquè construís una arca per arrecerar-se amb altres homes i animals del diluvi universal. Premiat amb la vida eterna a l’illa de Dilmun, tot el relat està dirigit al nàufrag Sindbad quan arriba a l’illa alguns mil·lennis més tard, i que l’acaba definint com “el més vell dels vells i el més viu dels vius”.

L’argument seria ideal per a una novel·la juvenil, però Calasso l’amaneix amb la seva prosa plena de brou dens, que no destorba gens la lectura lleugera del llibre, que m’ha recordat els contes inoblidables de Voltaire, a qui literatura moderna deu tant, es digui el que es digui. La tauleta dels destins és de contingut mític i religiós, però és també una ucronia amb el rerefons de la cultura semítica, però amb els dubtes permanents dels personatges, sobretot del Sindbad que naufraga, així mateix, en el contingut de la seva història, en la confusió. Calasso el porta davant Noè, a la cova del politeisme, on assistirà a diferents descobertes per tal d’encimbellar el mateix Ea. Enmig del caos de la mateixa narració i de les sorpreses cap a on ens condueix, el lector contemplarà les realitat en forma d’irrealitats i la ficció com a forma suprema de la realitat, és a dir, de la mitologia de la nostra mateixa cultura.

Com si fóssim en un joc de nines russes, la narració és un artefacte imperfecte, que es pot llegir en diferents ocasions per gaudir de la profunditat filosòfica i adaptar-la a les nostres necessitats. Asimètric i en alguns moments, com en el desenllaç, massa tòpic, el conte podria haver estat una peça de Borges, però Calasso, com a editor, tenia els ulls massa pendents dels lectors i les vendes. I d’això, el llibre se’n ressent. No obstant, hem de valorar el repte de barrejar personatges de diferents tradicions i fer-los dialogar en un estadi quasi estàndard. Ignoro les circumstàncies en què el mestre va gestar aquest últim relat de la seva dilatada trajectòria com a escriptor, iniciada a la dècada dels seixanta, fa més de mig segle. Potser Roberto Calasso també s’havia cansat dels déus, o potser dels humans. L’esforç d’aquest bonic conte final corona una trajectòria irrepetible.

La tauleta dels destins
Autor:
Roberto Calasso
Editorial:
Quid Pro Quo
Preu:
16 euros

El millor blues americà entre el 1947 i el 1962

Serien capaços d’imaginar una sessió de blues nocturn amb Muddy Waters, John Lee Hooker, B.B. King, Elmore James, Etta James, Howlin’ Wolf i Buddy Guy a l’escenari? Diríem que és un desig impossible perquè la majoria d’aquestes criatures del sud dels Estats Units ja han fet el traspàs, però la tecnologia els torna a unir en un compacte de vint-i-set temes en què trobem una antologia d’un dels grans encerts de la música nord-americana negra. Aquí no tenim bruixots britànics que els han imitat ni cap mena de paternalisme de la indústria, sinó que són els superherois de la música, els eternament discriminats. Des de la peça inicial, I’m your Hoochie Coochie Man, una gravació del 1954 del gran Muddy Waters, o el popular Boom Boom del 1962, de John Lee Hooker, fins a The red rooster, de l’udolador Howlin’ Wolf el 1961, o I Can’t quit you, baby, d’Otis Rush del 1956, aquest Blues Power pot servir per a tot: per curar el singlot, per reconciliar-se amb els veïns o simplement per tancar els ulls i deixar-se dur al paradís de les veus més inconformistes de l’imperi. Cal felicitar l’antòleg. Era fàcil triar aquestes peces. Ha tingut el valor de fer-ho.

Blues Power
Autor:
Diferents artistes
Discogràfica:
Original Recordings
Preu:
15 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor