LA MIRADA ÉS FEMENINA
‘Girls like that’ va més enllà de les denúncies de ‘bullying’ i feminisme. Ajuda a ampliar les mirades i a superar l’entorn convençut
La cartellera és sensible a la mirada de les ulleres liles. Ho fa amb múltiples punts de vista: del joc interactiu escènic a la maternitat més íntima. De l’entrevista als homes heterosexuals a l’expressió del feixisme. La creació lila no parla exclusivament de la inferioritat social com a dones. S’atreveixen a expressar-se en tots els sentits. És una cartellera saludable i per a un públic que va molt més enllà del femení. La mirada femenina és sanadora i exigeix posar fi als privilegis de sexe, de classe, de societat.
Companyia: La Beatriz
Lloc i dia: La Gleva, 10 de maig (fins al 5 de juny)PERFECTIA
La Beatriz fa un pas més en una obra molt més complexa que Disset anys. S’atreveix a entrar al món tecnològic, però també al de la participació del públic, fent que les seves decisions lúdiques acabin comportant beneficis o càstigs als protagonistes. És un joc de preguntes prou ingenu que delata la perversitat del mecanisme, alhora que atorga una jerarquia a partir d’una mena de referèndum de preguntes tancades que provoca un breu debat entre el trio d’espectadors que ha de consensuar el vot.. L’experiència, com el de Roger Bernat (Domini públic) o el de Conservas, de Simona Levy, (Enlluernats per la democràcia. realitats avançades 2) ensenya quina és la perversitat de les decisions binàries, teòricament objectives. El vers d’aquest món que ara planteja La Beatriz és molt més lliure que el de l’univers sense límits de la virtualitat La Beatriz ensenya les costures del sistema social i virtual i apel·la a superar-les per recuperar espais íntims i d’una humanitat orgànica, de pell i de sentiment.
Autora: Verónica Pallini
Lloc i dia: L’Autèntica, 10 de maig (fins al 16 de juny)NO ENTENC ELS HOMES
Companyia: Càlam
Lloc i dia: Versus Glòries, 11 de maig (fins al 5 de juny)GIRLS LIKE THAT
La peça va molt més enllà del feminisme i del bullying. Si bé mostra una Scarlett polièdrica, (amb canvis constants de vestuari)les altres noies de la classe es queden en simples estereotips. A part de la víctima, també es vol captar la feblesa del grup que reacciona individualment amb l’exclusió de la protagonista per tal de protegir-se. El refugi del grup reforça el paper de la líder i afebleix les més dèbils: saben que totes podrien ser vítimes de l’escarni públic. Com també es podria veure i participar al 1000likes de Nus Cooperativa. O partir del record de Recreo i d’una certa venjança a Here comes your man per la participació de festes de celebració d’aniversaris de la graduació.
L’espai de Girls like that és molt suggeridor: uns simples gronxadors que esdevenen pupitres de l’aula, espais per a la intimitat, festes a la piscina d’un dels nens de la classe... L’estructura és molt clara i es fa un salt d’escena a partir de cançons que interpreten elles amb música gravada. Tota una coreografia que apropa la peça (escrita el 2013) als ritmes de les adolescents d’aquesta primavera. Ja no hi ha la ingenuïtat d’El despertar de la primavera, però són contínues les sorpreses. Les cinc noies es doblen en múltiples personatges. També en els nois, que són una divertida caricatura; és molt bona aquesta acció, perquè trenca els moments de tensió i aporta ritme i perquè permet ampliar les mirades i superar l’entorn convençut.
Companyia: Agnès Mateusi Quim Tarrida
Lloc i dia: Sala Sala Tallers (TNC),dijous 19 de maig (fins al 29 de maig)PATATAS FRITAS FALSAS
Agnès Mateus mai va voler aclarir qui era M. a Hostiando a M., el seu primer muntatge. És igual si M. era Mateus o Mariano. Si ha quedat alguna cosa clara del seu univers és la repulsa cap al feixisme i les formes històriques del poder. Cremarien de gust contenidors i privilegis. Si els deixessin, no els faria res enderrocar les tanques del jardí del TNC. La contradicció és que el gran temple del teatre català els produeixi. És més una demostració d’ascensor cultural de l’equipament que un èxit dels artistes, que ara han batallat entre la pobresa i l’opulència.: Hi ha pressupost i en comptes de comprar per Wallapop una màscara en forma de penis com a Rebota, rebota y en tu cara explota, han comprat una disfressa d’extraterrestre de cos sencer
Diguem que el dia que vam anar a veure la funció un avió privat sobrevolava Catalunya en direcció Sanxenxo. I el protagonista seria aplaudit hores més tard, per vergonya (o no) de l’estament polític i judicial que ho ha permès. Per molta salsa que tingui la ficció, la realitat (espanyola, com a mínim) sempre li dona mil voltes. Posar una bandera (sigui la que sigui) durant quinze minuts acaba sent una provocació. Que és el que buscaven. El 2007, en la crítica d’Èric i l’exèrcit del Fènix clamava com a erroni que situessin una bandera amb l’àliga a la caserna de la Guàrdia Civil. Era excessiu. Ara, Mateus i Tarrida en pengen una d’immensa, que competeix amb les mides de la de Colón. I la fan onejar artificialment, com qui escampa espores feixistes entre la platea. De seguida, Mateus aplica el seu discurs a la velocitat del llamp, cridant, amb ulls desorbitats (en un estat de deliri revolucionat). Una mena de fungicida implacable.Si Angélica Liddell flirteja amb el feixisme a partir d’un discurs no aptes per a integristes de la cultura (Liebestod), Mateus aborda un raonament similar però des d’aquest punt còmic, de militant d’una neurona que no vol complicar-se la vida. Més que insultant, és paròdic i, en certa manera, el patetisme (ninot manipulat per una ventriloquia inclòs) acaba sent perillosament empàtic. La supervivència del feixisme hauria de proclamar una revolta, cremar contenidors, però no fer-ne una caricatura que l’acaba fent amable.
Autoria i direcció: Carme Marfà i Yago Alonso
Lloc i dia: Sala Flyhard, 22 de maig, (fins al 27 de juny)LA PELL FINA
Companyia: La viciosa
Lloc i dia: Maldà Teatre, 24 de maig (fins al 29 de maig)QUI NO S’ATREVEIX A TREMOLAR