Teatre

LA MIRADA ÉS FEMENINA

‘La pell fina’ aconsegueix portar el públic al port de l’emoció navegant pel riu cabalós de la comèdia. Va com un tro. I el públic es diverteix amb un posat ben incrèdul de l’escena que s’està vivint
A ‘Patatas fritas falsas’ s’aborda el feixisme: com la mala herba, no n’hi ha prou de segar arran, cal cavar més profund. No n’hi ha prou de desplomar una àliga i convertir-la en vedet còmica
‘Girls like that’ va més enllà de les denúncies de ‘bullying’ i feminisme. Ajuda a ampliar les mirades i a superar l’entorn convençut

La cartellera és sensible a la mirada de les ulleres liles. Ho fa amb múltiples punts de vista: del joc interactiu escènic a la maternitat més íntima. De l’entrevista als homes heterosexuals a l’expressió del feixisme. La creació lila no parla exclusivament de la inferioritat social com a dones. S’atreveixen a expressar-se en tots els sentits. És una cartellera saludable i per a un públic que va molt més enllà del femení. La mirada femenina és sanadora i exigeix posar fi als privilegis de sexe, de classe, de societat.

Companyia: La Beatriz Lloc i dia: La Gleva, 10 de maig (fins al 5 de juny)

PERFECTIA

El metavers és un lloc virtual on les persones poden transformar-se en els seus ideals. És la sortida d’emergència a la inconformitat pròpia. Aquest podria ser el punt de partida de Perfectia, un univers que ja ha estat visitat per altres companyies com ara Dara Teatre (iMe) o Ladsacum (Aclucalls), o, en certa manera, Núria Guiu a través de l’aleatorietat de TikTok a Cyberexorcisme. Des de La Beatriz, ara, posen un toc participatiu lúdic a un espai abstracte, absurd. Els tres personatges es mouen, físicament, en un cubicle del qual, aparentment, no poden sortir. Un espai que els ofega com a La nostra parcel·la, de Lara Díez Quintanilla. La tecnologia permet viure un món fantàstic on gairebé s’és immortal. És un sistema molt perfeccionat, en què les màquines coarten la llibertat individual. El sexe és segur perquè és sense contacte físic. L’alcohol mai porta al coma etílic. L’amor és de purpurina, sense gaire compromís. Sí que hi ha confrontació en el retorn als espais físics, quan es treuen les ulleres del futur. Però, com si es patís una mena de contaminació, van perdent sensibilitat. El sistema manté encara algunes fissures, que amenacen de col·lapsar-lo.

La Beatriz fa un pas més en una obra molt més complexa que Disset anys. S’atreveix a entrar al món tecnològic, però també al de la participació del públic, fent que les seves decisions lúdiques acabin comportant beneficis o càstigs als protagonistes. És un joc de preguntes prou ingenu que delata la perversitat del mecanisme, alhora que atorga una jerarquia a partir d’una mena de referèndum de preguntes tancades que provoca un breu debat entre el trio d’espectadors que ha de consensuar el vot.. L’experiència, com el de Roger Bernat (Domini públic) o el de Conservas, de Simona Levy, (Enlluernats per la democràcia. realitats avançades 2) ensenya quina és la perversitat de les decisions binàries, teòricament objectives. El vers d’aquest món que ara planteja La Beatriz és molt més lliure que el de l’univers sense límits de la virtualitat La Beatriz ensenya les costures del sistema social i virtual i apel·la a superar-les per recuperar espais íntims i d’una humanitat orgànica, de pell i de sentiment.

Autora: Verónica Pallini Lloc i dia: L’Autèntica, 10 de maig (fins al 16 de juny)

NO ENTENC ELS HOMES

Verónica Pallini, davant la immensa quantitat de dramatúrgies que reclamen l’atenció al protagonisme de la dona, (ella n’ha protagonitzat, com ara el Te voy a matar, mama) ha volgut posar l’altaveu en la veu dels homes arraconats per aquest nou relat. Són adults que també van als teatres a posar a provar el seu heteropatriarcat, de major o menor rang. El problema és que la peça, amb cites noves i que surten dels eslògans preestablerts pel wokisme (el fet que, tot denunciant injustícies socials, s’acaba coartant altres opcions vàlides, intermèdies respecte del privilegi inicial i la denúncia radical), necessita donar una forma solvent a l’escena, que acompanyi bé els actors i que sigui compacta en la recepció del públic. Perquè la vulnerabilitat interpretativa és un fangar que cal evitar si es vol proposar una veu diàfana a l’audiència.Si les noies perceben que l’hàbit social les ha arraconat, també cal que escoltar els nois que han de conviure amb una nova realitat, sense ser tractats de masclistes i sense haver de renunciar a allò que senten. Aquesta obra conceptualment és interessant perquè, sense renunciar a la denúncia de gènere, avança un pas cap a la societat mirant que tothom se senti interpel·lat. Trenca la seva quota original de públic (els grups activistes per la reivindicació de la dona) i hi integra la feminitat dels mascles. Pallini proclama que no entén els homes, i per això n’ha entrevistat un grapat (tant a Barcelona com a Buenos Aires)i ha indagat sobre els seus mecanismes de defensa, les seves maneres de relacionar-se entre ells, més que no pas amb les noies (tot i que també hi ha algun quadre violent que insinua un possible abús col·lectiu similar al de la manada que Jordi Casanovas va descriure a Jauría). És un treball en què sis actors posen veu a les opinions rescatades de les entrevistes. Pallini estira converses dels dos pols on es mou (la capital catalana i l’Argentina) per trobar discursos comuns, tot i que separats per tot un oceà Atlàntic. També el públic defineix “què és sentir-se home” i ha de provar de saltar dels apriorismes simplificadors. Probablement, una forma més poètica en què s’entrellacessin les opinions més enllà del format entrevista o simples monòlegs a raig cap a públic podria tenir més musculatura i no caldria buscar representacions protomascles(com la boxa, qui mana en una parella de ball, l’alcohol i les drogues en una discoteca).

Companyia: Càlam Lloc i dia: Versus Glòries, 11 de maig (fins al 5 de juny)

GIRLS LIKE THAT

La professora pesadeta del St. Helen encarrega a les noies de la classe que facin un treball sobre la història de les seves mares i àvies. És un exercici de recerca i de redacció que, aparentment, no interessa ningú. Aquest recurs permet veure quina era la situació de la dona a Amèrica des dels anys vint fins a l’actualitat. Els uniformes dels internats potser no han canviat però, afortunadament, sí que ho han fet molts comportaments. Scarlett és la noia que, no se sap ben bé per què, cau malament al grup. I se la margina sovint, sobretot quan es troba una manera de fer escarni ràpidament. És una bomba que ella procura combatre (no sempre amb la jugada més efectiva) i que l’hauria pogut dur a una situació insostenible. El caràcter es posa a prova, i només si és té prou fortalesa i intel·ligència se surt del pou. Scarlett, sense proposar-s’ho, es troba enmig de l’huracà, que veurem com es resol. El mantra de les nenes (que deurien haver après de les mares) és: “Les nenes ens ajudem”, però no queda clar si per fer-ho cal enfonsar alguna companya despietadament.

La peça va molt més enllà del feminisme i del bullying. Si bé mostra una Scarlett polièdrica, (amb canvis constants de vestuari)les altres noies de la classe es queden en simples estereotips. A part de la víctima, també es vol captar la feblesa del grup que reacciona individualment amb l’exclusió de la protagonista per tal de protegir-se. El refugi del grup reforça el paper de la líder i afebleix les més dèbils: saben que totes podrien ser vítimes de l’escarni públic. Com també es podria veure i participar al 1000likes de Nus Cooperativa. O partir del record de Recreo i d’una certa venjança a Here comes your man per la participació de festes de celebració d’aniversaris de la graduació.

L’espai de Girls like that és molt suggeridor: uns simples gronxadors que esdevenen pupitres de l’aula, espais per a la intimitat, festes a la piscina d’un dels nens de la classe... L’estructura és molt clara i es fa un salt d’escena a partir de cançons que interpreten elles amb música gravada. Tota una coreografia que apropa la peça (escrita el 2013) als ritmes de les adolescents d’aquesta primavera. Ja no hi ha la ingenuïtat d’El despertar de la primavera, però són contínues les sorpreses. Les cinc noies es doblen en múltiples personatges. També en els nois, que són una divertida caricatura; és molt bona aquesta acció, perquè trenca els moments de tensió i aporta ritme i perquè permet ampliar les mirades i superar l’entorn convençut.

Companyia: Agnès Mateusi Quim Tarrida Lloc i dia: Sala Sala Tallers (TNC),dijous 19 de maig (fins al 29 de maig)

PATATAS FRITAS FALSAS

Tarrida i Mateus deixen les patates en remull abans de posar-les a la fregidora. No són conscients que és la manera perquè grillin i es reprodueixin en plantes patateres. Com la mala herba, no n’hi ha prou de segar arran, cal cavar més profund. No n’hi ha prou de desplomar una àliga i convertir-la en vedet còmica. Això gairebé és fer-li un favor per a la seva supervivència. Atacar la rentadora que està centrifugant des dels anys de la dictablanda del dictador que va morir al llit, sembla ineficient. És a la mateixa transició política a què ara li supuren totes les costures. Estem en temps en què ni els pollastres del Kentucky ho són del tot, ni les patates tenen la consistència d’abans de vendre’s per internet. I Mateus i Tarrida han atacat amb tota l’honestedat, però sense ferir-la, l’ombra allargadíssima del feixisme. Cal ridiculitzar els que el blanquegen amb polítiques erràtiques i sovint estúpidament absurdes (Europa Bull, d’IndiGest, és un altre exemple d’ascensor teatral que retorna al TNC i que ho fa amb el còmic cinisme).

Agnès Mateus mai va voler aclarir qui era M. a Hostiando a M., el seu primer muntatge. És igual si M. era Mateus o Mariano. Si ha quedat alguna cosa clara del seu univers és la repulsa cap al feixisme i les formes històriques del poder. Cremarien de gust contenidors i privilegis. Si els deixessin, no els faria res enderrocar les tanques del jardí del TNC. La contradicció és que el gran temple del teatre català els produeixi. És més una demostració d’ascensor cultural de l’equipament que un èxit dels artistes, que ara han batallat entre la pobresa i l’opulència.: Hi ha pressupost i en comptes de comprar per Wallapop una màscara en forma de penis com a Rebota, rebota y en tu cara explota, han comprat una disfressa d’extraterrestre de cos sencer

Diguem que el dia que vam anar a veure la funció un avió privat sobrevolava Catalunya en direcció Sanxenxo. I el protagonista seria aplaudit hores més tard, per vergonya (o no) de l’estament polític i judicial que ho ha permès. Per molta salsa que tingui la ficció, la realitat (espanyola, com a mínim) sempre li dona mil voltes. Posar una bandera (sigui la que sigui) durant quinze minuts acaba sent una provocació. Que és el que buscaven. El 2007, en la crítica d’Èric i l’exèrcit del Fènix clamava com a erroni que situessin una bandera amb l’àliga a la caserna de la Guàrdia Civil. Era excessiu. Ara, Mateus i Tarrida en pengen una d’immensa, que competeix amb les mides de la de Colón. I la fan onejar artificialment, com qui escampa espores feixistes entre la platea. De seguida, Mateus aplica el seu discurs a la velocitat del llamp, cridant, amb ulls desorbitats (en un estat de deliri revolucionat). Una mena de fungicida implacable.Si Angélica Liddell flirteja amb el feixisme a partir d’un discurs no aptes per a integristes de la cultura (Liebestod), Mateus aborda un raonament similar però des d’aquest punt còmic, de militant d’una neurona que no vol complicar-se la vida. Més que insultant, és paròdic i, en certa manera, el patetisme (ninot manipulat per una ventriloquia inclòs) acaba sent perillosament empàtic. La supervivència del feixisme hauria de proclamar una revolta, cremar contenidors, però no fer-ne una caricatura que l’acaba fent amable.

Autoria i direcció: Carme Marfà i Yago Alonso Lloc i dia: Sala Flyhard, 22 de maig, (fins al 27 de juny)

LA PELL FINA

La pell fina no enganya gens, ni defrauda. Aconsegueix portar el públic al port de l’emoció (molt puntualment) navegant pel riu cabalós de la comèdia. Va com un tro. I el públic es diverteix i aplaudeix, de vegades amb un posat ben incrèdul de l’escena que s’està vivint, com si fossin testimonis passius a la terrassa del costat. Estan tan a dins que provarien de grat les croquetes i els canapès. Marfà i Alonso serveixen un sopar fred (el xai no surt mai del forn) carregat de situacions provocades per una traïdora espontaneïtat... És un retrat planer, generacional, que aboca a una joventut que s’escola i a una maduresa que és acceptada, si us plau per força, a desgrat de reviure l’última nit sense compromisos. La parella de dramaturgs elaboren un còctel perfecte que és capaç de trobar comicitat en els moments més quotidians. Al costat de les situacions més absurdes, com ara rebre una herència inesperada (Ovelles) o voler esquivar el negoci dels enterramorts (Instruccions per enterrar un pare), emergeix un paisatge reconeixible per a tots els espectadors. La complicitat de l’ofici dels quatre actors (Laura Pau, Francesc Ferrer, Àngela Cervantes i Biel Duran) aconsegueix també la connexió amb el públic pel boc gros.

Companyia: La viciosa Lloc i dia: Maldà Teatre, 24 de maig (fins al 29 de maig)

QUI NO S’ATREVEIX A TREMOLAR

Aura Foguet escampa els fantasmes amb una història tendra que es va explicant a cops. És un trencaclosques que no s’identifica amb tota la trama (ni tampoc amb la seva valentia) fins al final. Ho fa lluitant contra la por i la foscor, reconeixent que tothom ha de tremolar en algun moment de la vida, s’ha d’expressar vulnerable per empatitzar amb els altres. Els taurons són depredadors, les balenes prefereixen no haver de combatre-hi. Segurament, en aquest quadre en què dues noies debaten si formar una família hi falta la metàfora dels dofins: persones que, sense ser les víctimes directes es converteixen en còmplices de l’abusador des del silenci. O en companys de sororitat per sortir de l’atzucac. A Purgatorio, Castellucci mostrava amb una cruesa terrorífica com la mare s’estava al menjador mentre el pare abusava del fill. Foguet juga a escopir les dades fredes en una coreografia lúdica d’animals marins. Fent evident la cita “millor no saber-ho”. Tremolar ens fa humans.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)