Teatre

Artròpedes de l’art, any 10

La companyia Insectotròpics celebra una dècada de trajectòria presentant el seu cinquè espectacle, que s’estrenarà al Grec i que aspira a girar per tot el món: el 90% de les funcions les fan fora de Catalunya

‘ORPHEUS’
És una reflexió sobre l’amor i la mort de les persones estimades. Hi apareixen uns robots que graven primers plans dels actors

Pintura, música, cinemalive. Aquests són els tres puntals del trípode sobre el qual es va erigir Insectotròpics (format per Xani, iEX, Laia Ribas i Maria Thorson; Vicenç Viaplana i Tullis Rennie també en són cofundadors i hi retornen intermitentment). De seguida, va arribar un quart puntal, el teatre, que va estabilitzar el relat, com si es bastissin els quatre punts cardinals. Ara, aquesta companyia que construeix un llenguatge molt propi (que va de l’art plàstic més orgànic al mapping de fusió de plans) està celebrant el desè aniversari d’una aventura que va començar, en realitat, com a una intuïció: els van convidar a fer una instal·lació a la Fabra i Coats dins del festival MIRA el 2012. Van atrapar al públic i van aconseguir, sense pretendre-ho, les primeres ressenyes periodístiques. Això els va despertar l’olfacte que podria interessar programadors com el llavors director de Fira Tàrrega, Jordi Duran o la programadora del Mercè Arts del Carrer, Marta Almirall, que els van convocar a una sessió al Convent Sant Agustí: va ser la flama per portar La caputxeta gal·làctica a Fira Tàrrega i per fer-ne una versió familiar. D’allà en van sorgir un desplegable d’opcions per representar-la arreu del món. D’allà va néixer l’espurna que han anat fent créixer al llarg d’aquesta dècada.

Thorson defineix Insectotròpics com “una gran família amb gent que hi col·labora”. I és que el procés de creació és molt obert a les veus de tothom, tot i que ja s’arriba amb una paleta clara de les accions plàstiques. Els col·laboradors més freqüents d’aquest període han estat André Cruz i Jan Barceló, però en aquest Orpheus s’hi ha afegit Bru Ferri que transforma el reclam de la lira del mite amb una veu lírica. Però és que, a més de cantant, també és molt vàlid com a tècnic de so i ha col·laborat amb Tullis Rennie en la creació de l’espai sonor. És només un exemple.

Insectotròpics té un llenguatge inconfusible, amb una radicalitat que pot recordar als primers espectacles de la Fura dels Baus, tot i que ells reclamen la seva pròpia identitat. És cert que, voltant pel món (per espais en què també ha transitat històricament la companyia de Moià) se’ls identifica com a parents llunyans. En deu anys han realitzat només cinc espectacles, una xifra molt reduïda si es compara amb les companyies de teatre convencional, que acostumen a crear un títol, com a mínim, per curs. Insectotròpics s’ha integrat a les ajudes triennals de la Generalitat (que facilita una aportació per a estructura i que permet tenir una visió a mitjà termini en no dependre, any a any, de subvencions puntuals. Com que estan englobades en els grups d’escena híbrids se’ls exigeix dues produccions durant el trienni. Sí que és més exigent aconseguir vint-i-cinc actuacions per temporada, sobretot tenint en compte que es premien les funcions per Catalunya, en un circuit que és massa reduït. De fet, calcula Thorsno, el 90% de les seves funcions es fan a l’estranger. Per sort, compten amb el suport de l’Institut Ramon Llull, que facilita pagaments per a desplaçaments. I la seva trajectòria constant (tot i que pausada) aconsegueix complicitats estables amb molts teatres d’arreu. Per exemple, ja tenen previst anar per tercer cop a Frankfurt i Londres, amb Orpheus, tot i que no s’hagi estrenat. I un muntatge com La caputxeta gal·làctica continua operatiu deu anys després. El seu teatre, que bruteja expressament (tacant terra i parets de l’escena i, sovint, acabant amb l’espai tot desfet, trencat, com després d’un tsunami passional d’art) interessa mundialment. Sí que reconeixen que en determinats països (sobretot a l’Àsia) els molesta més la política que s’insereix al seu relat. Insectotròpics s’allunya de l’adoctrinament, però sí que basteix els espectacles de reflexions obertes sobre els temes que els ocupen i els preocupen, com ara, el consumisme (Compra’m) o la impunitat de les dictadures (Bouazizi, Legend of burning man). La caputxeta gal·làctica i Conte de Nadal expressen surrealisme per trencar els tòpics dels contes infantils (i cruels, encara que la factoria Disney els hagi estovat).

Què es pot explicar d’Orpheus? Fa quinze dies van fer un passi a la fàbrica de creació del Konvent, a Berga. Eren prop de quaranta minuts en què s’ensenyaven les primeres evolucions d’una narració que alterna el mite amb el dietari de Laia Ribas (en què escriu sobre la mort del seu pare, el 2010, i del seu company, fa només dos anys). “Nosaltres no vam triar el mite, ell ens va triar a nosaltres”, explica Ribas. A Orpheus hi ha una reflexió sobre l’amor i la mort de les persones estimades. Per primer cop en els espectacles de la companyia, l’espai central és buit i apareixen uns robots que graven primers plans dels actors a l’escena. I les intervencions artístiques orgàniques (de pigments de pintura fent onades en una cubeta) s’alternen amb alta tecnologia que es treballa des d’unes pantalles transparents que permeten comprovar com tot el treball es fa en directe, deixant que la imprevisibilitat tenyeixi el quadre a través del qual Insectotròpics es converteixen en uns artròpedes de l’art que es mouen desacomplexadament a partir de les punxades de l’estómac i sense que cap tròpic o paral·lel delimiti la seva brúixola en un univers multidimensional.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)