MARXEM DE FESTIVALS
Igual que a ‘Ârtica’, a ‘Ells i jo’ cada fil descabdella un record, una emoció, un personatge feliç
De l’immens cartell de festivals d’estiu, hem rescatat tres espectacles que havien fet funcions fa mesos. Els complementem amb dos títols més que podrem trobar en altres festivals escènics el curs vinent. Hi ha frescor, intriga i uns mons foscos que s’obren íntimament, com aquesta tortuosa i intrigant Medea...
Autoria: Queralt Riera
Lloc i dia: Teatre Eòlia, 18 de febrer del 2020 (es pot veure a La Gleva, fins al 3 de juliol)L’AMOR (NO és PER A MI, VA DIR MEDEA)
Riera, doncs, s’imagina una Medea infantil, juganera, despreocupada, que percep la soledat perquè el pare sempre arriba tard i la mare és absent. En la vellesa, comprova que l’oblit de les infermeres la deixa al porxo, fins i tot els dies plujosos, fins que agafa una calipàndria monumental. Aquesta soledat del personatge incomprès humanitza el mite de la mare que és capaç de matar els seus fills potser pel despit de la parella.
Autoria: Víctor Borràs Lloc i dia: Atrium, 14 de setembre del 2021 (es pot veure al FRESC Festival de Sabadell, dimarts vinent)
LA DONA DEL TERCER SEGONA
Àurea Márquez torna a fluir amb un personatge estrany. A diferència de la simpatia (i un punt de desconfiança) del M’hauríeu de pagar, de Jordi Prat i Coll, ara és una dona que es mostra insegura, nerviosa, amb tics i contínues digressions en el discurs, que s’encalla, que no avança. Té un prec clar que vol exposar a la reunió de veïns, però no s’està de comentar la seva dèria de netejar les màquines de la carnisseria; la relació amb l’home que la pegava; la situació del fill que sap escriure cartes d’amor però que té reaccions antisocials. L’actor Ivan Benet (que ja es va estrenar com a director amb La lleugeresa i altres cançons, 2018) deixa el personatge sol, sense cap rastre. Aparentment inestable, només puntualment es projecten imatges del seu fill de 22 anys per reforçar la sensació de perill o d’ingenuïtat adolescent enmig del passatge narrat per la mare.
La Raquel demana en directe, mirant als ulls, quasi plorosa, una solució per poder saltar-se la burocràcia sanitària. És una mare coratge, que s’estima el fill i que entén que si ell no és capaç de treure’s aquests malsons sol prefereix marcar-lo sense que ningú prengui mal; insinua algun capítol anterior al bar però insisteix que el fill és tou i imaginatiu quan està alliberat dels seus turments. Sembla una solució raonable, quasi una invitació a resoldre un desgavell amb les bústies acabades d’estrenar de l’edifici de trenta veïns. Però el més terrible de tot és que els espectadors (convertits en aquests veïns d’escala que gairebé mai s’havien creuat amb la Raquel) sospesen què implicaria fer aquest escrit i a què exposarien. A les causes justes és preferible sumar-s’hi (i difondre-les)si són fora de l’escala de veïns.El missatge escrit a mà, amb gotes de plor, dins de la botella segueix surant mar enllà en espera que algun veí, conegut o no, el reculli i l’abraci
Autora: Jordi Font
Lloc i dia: Ca l’Estruch, 12 de novembre del 2021 (es podrà veure el 2 de juliol a Teatre NU dins el Festival Dellegendes)ELLS I JO
Parla d’un fet personal traumàtic i sap poetitzar-ho, amb la suficient delicadesa perquè el públic capti el dolor però, de seguida, pugui emergir del dol i redimir-se amb el record i amb l’estima de la família real i la fantàstica. Si els tiets passen a ser com germans grans i la finestra del menjador es converteix en l’espai des d’on s’il·lumina l’estança i es ventilen els records, també els ocells i els arbres del bosc passen a sumar-se a aquesta família de fantasia. El fred de la natura hi entra amb facilitat i deixa abraçar-s’hi.
Tot està narrat des d’un jo molt íntim,(possiblement, salpebrat amb alguna fantasia convertida en escena màgica) honest. Deixa buits en la narració que són fèrtils per a la imaginació de l’espectador (per què va a viure amb els avis i el pare? On ha quedat la mare?). Potser arriba a platea amb un llenguatge que sona forçat, perquè sembla que busqui adjectius i més imatges de les imprescindibles per donar les pistes de cada situació. És bonic incloure-hi un vocabulari ric, però pot rebaixar-ne les formes sintàctiques, sovint enrevessades. Tot i així, la peça és atractiva, ordenada, imaginativa i prou oberta a interpretacions. La sorpresa final, amb la finestra, convida a creure en un espai màgic de retrobada amb les persones estimades que ja no hi són.
Companyia: La Chicuelina
Lloc i dia: Teatre Gaudí, 8 de juny (fins al 13 de juliol)MONUMENTAL
L’obra parteix de les prohibicions de les curses de braus a Catalunya, el 2012. Si es va especular que l’edifici es podria transformar en una gran mesquita, o en el centre d’operacions del Cirque du Soleil a Catalunya, ells fan bona la tesi que fos una prolongació del TNC. De fet, és cert que el Lliure, quan només subsistia a Gràcia, va estudiar el projecte de transformar la plaça de toros de Les Arenes en el seu nou emplaçament. El cost faraònic del projecte va desviar la companyia al Palau de l’Agricultura, on són ara. La petita cultura catalana somia sovint en projectes monumentals. Però el teatre no és el futbol (ni els centres comercials, ni les especulacions immobiliàries), i aquests grans i costosos dissenys es queden en una bonica maqueta. Ara l’obra fa una estada al Teatre Gaudí de Barcelona (després d’estrenar-se a l’Eòlia com a treball de final de curs). És normal, Ever Blanchet (Hipopótamos) és un gran amic de dir barbaritats a l’escenari. Per escandalitzar, sí, i per demostrar el nivell d’hipocresia que plana sobre la política catalana.
Anem al toro, doncs. Quin coneixement de tauromàquia poden tenir uns actors acabats de sortir de l’Eòlia, si no havien fet la confirmació el 2012, ni si la majoria dels majors d’edat d’aquell any no havíem entrat mai a una plaça si no era perquè hi havia plantada una carpa de circ? Com es contamina la cultura taurina d’amor patri espanyol o de denúncia independentista catalana? Quins són els actors, amb noms i cognoms, que se sumen a la reivindicació i quants eviten parlar dels correbous?
Els actors es desdoblen contínuament. Imaginen una col·lecció de vídeos per aprendre a ser torero a distància. Si no es pot practicar amb les muletes i els toros al ruedo, el curset sí que dota d’una virilitat masculina que abdueix les dones més espaterrants, sembla que persuadeix l’anunci. La jerarquia patriarcal tomba d’esquena, com l’alè d’un brandi a mig matí. Al costat, són ells mateixos discutint-se sobre com han de fer el guió i quins personatges han de prevaldre. I hi va saltant, com a gag reiteratiu el “No se entiende nada” per deixar ben clar que el quadre és d’un surrealisme elevat a l’enèsima potència i que, en realitat, les escenes serveixen per anar servint els acudits i la possibilitat de divertir amb barbaritats com l’aparició d’un extraterrestre del Polònia i de Patatas fritas falsas; un Ferran Mascarell que cohabita com a regidor i conseller alhora, o les cites més increïbles d’un Mariano Rajoy en estat de gràcia. Sovint la realitat serveix els acudits més surrealistes que cap guionista podria imaginar. Monumental hi juga fins a l’extrem. Sense la voluntat que ningú surti a cremar contenidors ni banderes, però sí de riure’s d’uns mateixos i de comprovar com la contradicció més ridícula està inscrita en l’ADN dels catalans, de la cultura i de la humanitat en general.
Rigueu i grateu-vos el que faci falta. No en sortireu més intel·lectuals, però sí més descansats.
Autoria i direcció: Flamenco Queer
Lloc i dia: 16 de juny, Terrats en Cultura (el 7 de juliol es programa a El Molino, dins del Grec)FLAMENCO QUEER
El bailaor Rubén Heras és expressiu i intens en la mirada, a sobre i a sota de la tarima. Imposa el ritme i la força de cada frase, sigui cantada, tocada a la guitarra o ballada. Jero Férec és un guitarrista atent, que fa ballar els dits per la guitarra a gran velocitat i amb precisió, i que extreu del seu cor de músic londinenc una ànima flamenca insòlita però pura. Al cante, Ana Brenes canta amb una claredat cristal·lina cada vers d’aquest ballarí que es «pentina amb pinta de seda» o que «balla pels terrats», lliure. I Jesús Campo és una percussió de base que va fent més complexa, amb contrapunts que repica amb el tabal o el plateret. Ritme inacabable, també el seu solo. El conjunt sona compacte. Coincideixen en la seva connexió amb el flamenc, amb la manera d’entendre i compartir l’art i els sentiments. Ballen i canten amb el desig d’arribar al jolgorio final, a la bulería de tots a dalt de la tarima. Els terrats van ser espais semiclandestins durant el franquisme, on es permetia (d’amagat o no) fer accions que no eren permeses al carrer. En aquest sentit, un cant íntim al món queer (abans d’un Pride que envairà amb les seves rues de pell musculada i sofisticats complements ies reviurà a El Molino en una programació paral·lela del Grec, que trenca fronteres) que reconforta i genera una complicitat germana.