Crítica
UNA REFERÈNCIA POÈTICA DEL QUEBEC
Élise Turcotte (Sorrel, 1957) és una reconeguda poeta i novel·lista americana del Quebec que ha rebut diversos premis i reconeixements. Va començar a publicar els seus primers reculls de poesia en els anys vuitanta i va escriure les seves primeres novel·les en els noranta, combinant-les, a més, amb obres de narrativa juvenil i infantil. Aquesta és la segona obra seva que podem llegir, del francès al català, després que La Magrana publiqués la novel·la el El soroll de les coses vives (2000). La implicació de Turcotte amb la realitat que li ha tocat viure és evident. La seva darrera novel·la, L’Apparition du chevreuil (2019), denuncia la violència sexual contra una dona i la complicitat del silenci familiar.
La seva poesia té un segell de compromís. El llibre ens parla de violències, de conflictes, del patiment que reben especialment els infants i les dones. És una poesia de relats, de situacions extremes que no busca gens de condescendència. Els seus poemes transiten pels deserts fronterers que cremen la llum, pels corredors de la foscor. Alguns passatges remeten a llocs inhòspits, plens de cementiris sense memòria. Parla de llocs comuns sense nom, ja que la barbàrie quan es manifesta prescindeix de noms i de classes. Són poemes que ressonen dins d’un paisatge desolador, en guerra, un paisatge buit després de la batalla, com si el lector passés a ser un figurant d’aquests paisatges. És una poesia aparentment freda, dura i objectiva, que parteix d’una veu suau que va capgirant els sentits, vers a vers, recalant el destí final de les víctimes.
Il·lustra una visió tràgica de l’home que cal llegir i analitzar, ja que encara tenim temps per escriure la seva història d’una altra manera. Escriu tensions humanes, paradoxes, històries d’amor, mentre les ciutats es van esfondrant. “Tot va començar de nou, els gossos van morir glaçats.” Són poemes que parlen de la devastació del passat, del present i del futur. “Ningú ja no vol dir res.” Turcotte ens ensenya realitats civilitzadores, imatges pertorbadores de ciutats mortes, de ciutats negades. Ens argumenta un món sense esperança, perquè les ciutats en guerra no es diferencien de les altres ciutats. Insisteix en la capacitat que tenen els morts de formar part dels vius. Al mig de tanta foscor, encara queda espai per a la memòria: “Et dec un record”, com si fos un missatge dins d’una ampolla, un missatge encriptat, futurista, enviat de forma tecnològica.
Ens parla de situacions concretes, de ciutats situades en el mapa de la violència. Mentre vas llegint els poemes, és com si els paisatges en guerra s’anessin dessecant, com si la Terra s’estigués convertint en un gran cementiri de la història dels homes a la Terra. Desenvolupa una tècnica de monòlegs, de sentències, de derrotes, de proclames i d’aforismes que acaben bastint els seus poemes de forma tallant. “El món continua, però com?” Una de les observacions que no voldria subratllar és l’ús que fa de l’imperatiu (els imperatius gairebé haurien d’estar desterrats en la poesia). Són poemes que s’han de rellegir diverses vegades per captar-ne tots els detalls i assaborir-ne la llum entre línies. Hi ha descripcions que et remeten a civilitzacions antigues, depredadores, com si fossin autòpsies, radiografies de la tristesa. “Vaig ser presonera de Pompeia i vaig viatjar a dins de les meves ombres.” El llibre original en francès, Ce qu’elle voit (2010), ha estat traduït per Ricard Ripoll, destacat poeta i traductor, últim guanyador del Premi Andrés Estellés, un llibre que ens espera.