Lletres

Opinió

UNA LLENGUA TRENCADA

En l’actualitat s’està accentuant la desconnexió i el progressiu allunyament entre el català del carrer i el de l’acadèmia. Van en direccions oposades

De manera periòdica, i sempre més o menys amb el mateix resultat (és a dir poca cosa), revifa la qüestió de l’estat de salut de la llengua catalana. Els idiomes evolucionen, perden peces antigues i en guanyen de noves, es contaminen d’altres o s’hi empelten. Passa ara i ha passat sempre, i són fenòmens lligats del tot a les societats per on transcorren. Quan no hi ha els mecanismes de protecció ni la força necessària, tals elements adquireixen trets destructius.

En l’actualitat pren força i relleu un fenomen gens nou, però els avatars polítics l’han dut a extrems inèdits. S’està accentuant la desconnexió i el progressiu allunyament entre el català del carrer i el de l’acadèmia. Van en direccions oposades, i la llengua s’ha trencat camí. La castellanització del català del carrer, dels mitjans escrits i audiovisuals, i també de la cultura, esdevé imparable, i en creixement exponencial. A l’altre extrem, l’acadèmia es debat entre la necessitat d’adaptar-se a les noves condicions i salvar els mobles de la identitat de la llengua, i es manifesta absurdament incapaç de trobar el punt intermedi i integrador adequat i efectiu.

Els sociolingüistes expliquen la relació entre l’evolució dels idiomes i les capacitats i la força de les societats que els generen i detenen. Els països capdavanters en ciència, en tècnica, en tecnologia, en pensament, en el progrés en general, en els usos i costums, generen noves paraules i noves expressions, i els altres les adopten per traducció o equivalència en el propi idioma, o per importació del mot o del gir tal com els arriba. Aquesta segona opció és la més freqüent, i cada cop ho serà més, per la freqüència del fenomen i pels límits del repertori dels idiomes no generadors de nous conceptes i, per tant, amb una balança desfavorable entre importacions i exportacions de vocabulari.

El problema en aquests casos, com ho és el del català, no són les noves incorporacions, sinó si aquestes noves incorporacions s’introdueixen en la parla col·loquial i en substitució d’altres de pròpies. Aquí és on l’idioma entra en caiguda lliure, i quan els qui el parlen no el fan imprescindible per a la vida quotidiana i per als trànsits civils, burocràtics i polítics, l’extinció ja només depèn d’una mera inèrcia històrica.

Els inútils o passotes d’un govern que no governa res han entregat de franc els recursos a l’enemic. Petada la política, què hi poden fer poetes i gramàtics? Un primer pas potser no tan nimi com pot semblar: mirar d’escurçar i cosir el trau entre la llengua del carrer i la de l’acadèmia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)