Articles

Cròniques de guerra en femení

Un exhaustiu estudi fixa en 183 el nombre de dones periodistes estrangeres durant la Guerra Civil, amb el qual s’amplia també la mirada al conflicte amb un relat social i que posa el focus en les víctimes que no estan al front

BÀNDOL
El relat coral de les estrangeres que van passar per Barcelona rescata la mirada des del costat republicà
CRIMS DE GUERRA
Les dones periodistes i corresponsals estrangeres són les que es fixen en els dipòsits de cadàvers, en els bombardejos a la població civil

Elsa Triolet (1986-1970) va perdre el cor al Voló, un dia plujós d’hivern. Ho deixa escrit en una crònica a la publicació francesa Regards del 9 de febrer del 1939. La narració se centra en una nena d’uns 4 anys que descriu prima, amb els cabells morenos descolorits pel sol i el vent i amb una “preciosa carona fràgil, d’ulls verds i llargues pestanyes estrellades, amb una mica de rosa a les galtes”. La periodista russa es deté en el relat, i en l’espai temps d’aquell moment de la retirada, en com la nena intenta lligar-se el cordó d’una sabata gastada. “Els seus dits, massa petits i entumits intenten en va tirar del cordó llarg que arrossegava pel terra. Desitjava impulsivament treure-la d’allà. Portar-la a un lloc on no plogués i posar-li unes sabates eixutes. I donar-li joguines i una nina.” És un exemple d’una narrativa diferent de la Guerra Civil, “una sensibilitat que complementa les cròniques més conegudes fins ara”, segons destaca l’investigador i catedràtic de periodisme Bernardo Díaz Nosty, autor del minuciós i exhaustiu volum Periodistas extranjeras en la Guerra Civil (Editorial Renacimiento, 2022), en què identifica gairebé dues-centes periodistes, fotoperiodistes, col·laboradores de premsa i autores de memòries, que, entre el 1936 i el 1939, van viatjar a Espanya procedents de més de vint-i-cinc nacions i van deixar testimoni de la seva experiència.

Són veus fins ara ignorades, ni llegides ni escoltades, “una coral de veus”, diu l’acadèmic, que aporten una mirada diferent, una preocupació singular per aspectes que, vuitanta-cinc anys després, podem qualificar de “crims de guerra”. Són elles les que es fixen en els bombardejos de la població civil, una pràctica bèl·lica que s’inicia en la Guerra Civil espanyola. La periodista sueca Barbro Alving (1909-1987) visita els dipòsits de cadàvers de “dones i infants” que qualifica com “un malson i on es pot olorar la sang” el 13 de desembre del 1936 al diari d’Estocolm Dagens Nyheter.

El llibre vol esmenar una anomalia de la historiografia anglosaxona que limita la presència femenina a un nombre molt reduït de periodistes quan la Guerra Civil es considera una “guerra molt mediàtica” i en un context tecnològic d’auge de les càmeres fotogràfiques lleugeres i del boom dels noticiaris i la ràdio informativa. És així quan Bernardo Díaz Nosty comença a investigar, a partir de la menció d’una desena de dones periodistes, britàniques i americanes, que l’historiador Paul Preston situa a Idealistas bajo las balas. Corresponsales extranjeros en la Guerra de España (2007) “Eren més, força més, les periodistes estrangeres que van viatjar a Espanya durant la Guerra Civil i van arriscar la seva vida, perquè això no era una festa, per informar sobre el conflicte amb cròniques magnífiques”, recalca Bernardo Díaz Nosty, que ha pogut documentar, amb perfils biogràfics i hemerografia bàsica, un total de 183 noms i cognoms, tot i que assegura que la llista és més extensa i que s’ha quedat curt. L’acadèmic també recorda la dificultat, vuitanta-cinc anys després, de documentar no només les seves peces periodístiques, sinó el relat vital d’aquestes professionals. És un nombre notable i que amplia el corpus més enllà de les dues o tres signatures que la historiografia anglosaxona ha popularitzat, com Martha Gellhorn (1908-1998), parella d’Ernest Hemingway, i Virginia Co·les (1910-1983). El volum, de nou-centes pàgines, ofereix una radiografia molt més detallada i completa de la tribu de corresponsals estrangers en la Guerra Civil, un col·lectiu que les pel·lícules i la literatura s’han encarregat de romantitzar –a Per qui toquen les campanes (1940), Hemingway contribueix a formar un determinat mite–. No només és important el nombre de dones periodistes que recupera aquesta recerca, sinó també el seu relat periodístic, diferent dels valors de la cultura de guerra, que és masculina. L’investigador Bernardo Díaz Nosty recalca que és una mirada femenina “més empàtica amb la realitat social que la dels cronistes masculins, més focalitzats en els fronts de guerra; les cronistes sintonitzen amb els problemes dels que pateixen a la rereguarda”. Són elles, les que es fixen en els dipòsits de cadàvers, en les mirades dels infants esventrats en un bombardeig o en els crits de les mares. “És difícil trobar cap referència als models dels avions o al tipus de munició emprada, però són molts els detalls dels seus efectes sobre les persones i la vida quotidiana de la ciutat”, assenyala

una veu coral

“Si en destaquem unes, enterrem les altres”, argumenta quan se li demana que citi les que considera més rellevants. “És la veu coral de totes elles, que sintonitzen alhora amb els mateixos problemes, que contrasten amb la mirada de la guerra que coneixem, complementària, i que comença amb l’Olimpíada Popular a Barcelona, el juliol del 1936, amb estampes de vida als cafès, fins als bombardejos o la retirada i la situació als camps d’internament a França; són les cròniques de les dones que recullen el patiment dels republicans”, rebla. Aquest relat coral de les periodistes estrangeres rescata la mirada des del costat republicà i és també un periodisme militant. Només dues periodistes que van viatjar a la capital catalana es van estar a la zona franquista: Virginia Cowles (1910-1983), acreditada per The New York Times, i la francesa Clara Candiani (1902-1996), de La République.

El novembre del 1938, Martha Gellhorn va escriure un dels seus millors articles sobre la guerra The third winter is the harder, que no li va publicar la revista Collier’s: “A Barcelona hi feia un temps esplèndid per als bombardejos. Els cafès de les Rambles eren plens de gom a gom. No hi havia gaire per beure, excepte un beuratge dolç i gasós anomenat taronjada i un líquid espantós que se suposava xerès. Per descomptat, no hi havia menjar. Tots estaven gaudint al carrer del fred sol de la tarda. No hi va haver cap bombardeig durant almenys dues hores. Els llocs de flors il·luminaven i embellien la rambla. «Estan totes venudes, senyors. Són per als funerals dels morts pel bombardeig de les onze.»”

La francesa Simone Téry (1897-1967) va donar compte del cansament de la població i del deteriorament progressiu de les condicions de vida a Barcelona. Al setmanari Messidor escriu aquesta reflexió després d’una visita al dipòsit de cadàvers: “Tots en som responsables. Per això avui cal que tingui el coratge de veure amb mi el que hauríem pogut evitar. Veure-ho per treure prou força d’aquest espectacle espantós, per fer impossibles nous desastres.” Téry acompanya el lector amb una narració amb què aconsegueix que s’olori el ferum a mort i en traspassi la fredor: “Prengui el seu mocador, apliqui’l sobre el nas, sobre la boca. Haurà de suportar aquesta olor un pèl dolça, repugnant, que surt d’aquesta porta negra; entrar sense desmaiar-se –aquesta olor a mort–, una bafarada de mort sobre vostè s’adhereix a la pell, enganxosa, i penetra fins al fons dels seus pulmons. [...] Passem davant d’ells [els cadàvers], sense aturar-nos. No tenim gaire temps i són tants que no podem mirar-los tots.”

comunicació i conflictes ALs ‘QUADERNS DEL CAC’

El periodista i investigador Bernardo Díaz Nosty va ser la signatura convidada en el número 48 dels Quaderns del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) que s’ha presentat aquesta setmana, el dimarts 29 al Palau Robert de Barcelona. La temàtica del número 48 dels Quaderns del CAC és sobre comunicació de riscos, crisis i conflictes. En el seu article, Bernardo Díaz Nosty sintetitza la seva investigació posant èmfasi en el paper que les periodistes estrangeres van tenir durant la Guerra Civil en el seu pas per Barcelona. Moltes d’elles ja hi eren per cobrir l’Olímpiada Popular quan va començar el sollevament militar el 1936.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)