Lletres

Crítica

QUAN SER MODERN ERA MORIR

Com si fos una refracció de la llum al territori d’una imatge conceptual, la poesia –però també totes les imatges de les seves recreacions artístiques– de Marcel Pey ha buscat els clarobscurs de la matèria primera, seminal, de la seva cosmovisió de la creativitat. Nascut a Cardona el 1948, però tarragoní d’adopció, l’obra de Pey, en paral·lel als seus llibres d’artista, s’inicia el 1972. Al llarg d’aquest mig segle s’ha mantingut inalterable a tot el que passava al seu voltant, moviments polítics i polititzants, canvis d’estètica o alteracions d’índole sentimental. La seva poesia continua absorbint la saba de les imatges, tant d’un fotograma curosament seleccionat com d’un moment a l’atzar que han captat les seves màquines, tant les de fotografiar com les de la retina.

Associat a l’underground i al pop, la retrospectiva del Museu de Valls va demostrar que el camí de Pey ha estat en solitari, que només ha seguit algunes normes, però mai de manera estricta. Podem esmentar l’Ut pictura poesis d’Horaci, però també la cadena d’escenes espectrals d’on sorgeix la inspiració d’una manera aparentment oportunista. La violència, el tractament del sexe exhibicionista, el neó, Hollywood, Warhol i David Lynch conformen la seva aventura artística i literària, si és que en el seu cas podem dividir les dues disciplines. Shoot Out –amb magnífic epíleg de Meritxell Cucurella– rescata fantasmes, vampirs, ciència-ficció, àngels de l’infern i altres criatures de “quan la vida era un altre lloc / o el reflex d’altres vides”. El llibre és un conjunt dels poemes de Pey de la nova dècada, impressionants, solemnes, terriblement aïllats. Quan alguns ja el donaven per mort, Pey ressuscita de les seves cendres amb aquest llibre majúscul i amb una microexposició que podrem veure les pròximes setmanes al Museu d’Art Modern de Tarragona. Pey no parla del que parlen els altres, no es perd en divagacions amoroses, ni es contempla el melic, sinó que et colpeja com una escena absurda de Lynch d’argument insòlit. El poema 1978 explica uns estats anímics que reflecteixen les imatges com a creacions pures de l’esperit: “En aquest món tan estrany / on ningú no té respostes / em recorda 1978 / quan tothom creia / que ser modern era morir.”

Shoot Out
Autor:
M. Pey
Editorial:
Fonoll
Preu:
15 euros

Els pètals a les aigües de la vida del quartet de Julia Hülsmann

Enmig de la contaminació acústica que provoca la música popular implementada allà on seus, i que reacciona com una batedora contra la teva intimitat, aventures com les del segell ECM demostren que tot no està perdut. Menys l’elegància i l’art de saber tocar sense estridències ni xiscles. Una demostració seria el nou disc, The next door, de la pianista de jazz alemanya Julia Hülsmann. El grup, amb Uli Kempendorff al saxo, Marc Muellbauer al baix i Heinrich Köbberling a la bateria, ens ofereix un conjunt de peces noves, en què la “poeta de jazz alemanya” es caracteritza per un profund respecte per la tradició i el jazz modal dels anys seixanta, però sense caure en els seus paranys. L’extraordinari quartet crea solos expressius dins d’una concepció musical intensa, arbitràriament metafísica, discretament vitalista, “en què –com destaca la discogràfica– Hülsmann llança notes com pètals a les aigües de la vida per veure per on podrien fluir”. Com van fer en el predecessor d’aquest àlbum, Not far from here, el quartet navega sense esforç pel seu so amb afinitat familiar. Difícilment trobaran un grup tan cohesionat com el de Hülsmann. Excepcional!

The next door
Autors:
Julia Hülsmann Quartet
Discogràfica:
ECM
Preu:
Text
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor