Crítica
EL MOMENT DE CADA CANÇÓ I EL SEU TEMPS
El Premi Nobel de literatura Bob Dylan reacciona davant dels detractors oferint-nos una heterodoxa selecció de cançons comentades, des de vells himnes populars fins a al·legats a la insubordinació de bandes punk com The Clash. No sabem sota quin criteri està feta la compilació, només que va començar a escriure el llibre el 2010. Tampoc sabem si arribaran nous toms de les seves memòries, que en van servir per entendre quatre o cinc períodes concrets de la seva existència creativa. Filosofía de la canción moderna –que es presenta a través d’una sòlida traducció de Miquel Izquierdo, responsable també de l’extens volum de les seves lletres– és un totum revolutum que s’endreça a través de la genialitat i l’experiència del seu creador, l’extraordinari compositor i intèrpret de Minnesota, que mai deixa de sorprendre’ns. A més, com passa molt poques vegades, el llibre no és només contingut, sinó també imatge gràfica. Tenim des de pintades fins a fotografies emblemàtiques, que serveixen de complement i suplement del text. Per exemple quan ens diu: “Que t’allunyin de mafiosos i psicòpates!” No són només paraules, sinó el testimoni d’algú que escapa dels perseguidors, dels mitjans, dels amics i de tothom que pretengui buscar-lo més enllà de la lletra de les cançons i de la seva singular manera d’interpretar-les. Qui digui que desafina, va ben desafinat.
En posaré un exemple. Al costat de temes clàssics del cançoner tradicional americà, de gruixudes balades de heavy metal o del Volaré, Dylan fa una incursió en un dels grans temes del repertori de Frank Sinatra, concretament Strangers in the night, potser el seu tema més conegut. Per començar, la foto inicial a l’entrada és de Sinatra al costat d’Ava Gardner, musa i monstre. Després de descriure els personatges de les cançons de Sinatra, Dylan recorda la tírria que La Veu tenia a la cançó –com li va passar amb My Way, un altre de les seus temes estrella–. Puntualitza que quan Sinatra va entrar a gravar Strangers in the night ja feia trenta-un anys que era professional. De bon començament, Sinatra la va considerar “una merda” i l’odiava. El tema té una història ben extravagant al darrere, amb baralles legals per l’autoria i compositors de diferents racons del món que se l’atribueixen. El cert és que el 1966, Strangers in the night va desplaçar del primer lloc de les llistes temes tan representatius com Paperback writer i Paint it black, ni més ni menys que dels Beatles i els Stones.
El recorregut et permet observar els capricis del destí o el determinisme d’una composició: “Sovint una cançó necessita trobar el seu moment. En altres ocasions, cal treure-les al carrer al dia següent.” Mil exemples de la seva mateixa carrera podrien demostrar aquest axioma. No sé per quina raó aquest llibre de Bob Dylan enamora. Les seves opinions i la documentació sobre els temes ofereixen un retrat precís del que és ser original. També de la manera com s’ha d’opinar. El mestre té la paraula.
EL QUARTET DE BREW MOORE I LA RECONNEXIÓ AMB ELS CINQUANTA
Brew Moore va morir el 1973 i va ser definit com a representant del saxo tenor clàssic dels anys cinquanta. Joachim Berent el situava com a baula de Lester Young i Warne Marsh, en l’escola de Lennie Tristano. Quan el sents tot se’t renova, com si l’alegria hagués entrat per la finestra des de l’aparell de música de la veïna. Per aquest motiu, l’hora de temes que ens proposa SteepleChase és un xut d’alegria. El segell danès recupera els enregistraments de quan Moore vivia a Copenhaguen dirigint un quartet format per Niels-Henning Ørsted Pedersen (baix), Alex Riel (bateria) i Harold Goldberg (piano), de 16 anys, aquest últim soci del Jazzhus Montmartre, on els altres dos es convertirien en músics residents. Quatre dels temes capturen un concert de Copenhaguen i els quatre restants provenen d’una aparició televisiva un mes després a Suècia. Alguna premsa especialitzada ha volgut veure la proximitat entre el quartet de Moore i Stan Getz, però els dos temes de Charlie Parker determinen la grandesa de l’àlbum. També la pulcritud d’una manera de tocar, que es distancia de les provatures post-John Coltrane. No se’l perdin.