El pare d’un nou estil arquitectònic
Lluís Domènech i Montaner va ser un dels personatges més influents del país, com a arquitecte del modernisme català i per la seva activitat política. Enguany es commemora el centenari de la seva mort
COMPROMÈS I INFLUENT
“Va ser un dels personatges més importants i influents del país, no només en el camp de l’arquitectura”Quan, el 1878, va publicar a La Renaixensa l’article En busca d’una arquitectura nacional, Lluís Domènech i Montaner (1849-1923) hi va voler abocar tota una declaració d’intencions del que considerava que havia der ser la nova arquitectura: el modernisme, un estil arquitectònic que havia de ser “identitari i nacional”. L’arquitecte, del qual enguany es commemora el centenari de la seva mort, havia quedat meravellat per l’arquitectura europea, però també havia estudiat a fons el patrimoni català, i fruit d’aquest coneixement va incorporar noves formes, estils, elements decoratius i materials, com el ferro, que són els que caracteritzen la seva obra i els que l’han porat a ser considerat el pare del modernisme, autor d’edificis singulars com el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, tots dos declarats Patrimoni Mundial per la Unesco.
Gemma Martí, fundadora i gestora del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, i l’arquitecta Clàudia Sanmartí són les comissàries de l’Any Domènech Montaner, que ja ha començat a desplegar tot un programa d’activitats per destacar “la singularitat” del personatge, “un dels més importants i influents del país”, no només en el camp de l’arquitectura, sinó també en altres àmbits com la historiografia, l’heràldica i la política. Domènech, assenyalen, “va ser un home compromès amb la societat catalana”, que va formar part de diverses institucions acadèmiques i culturals, però que també va ocupar diversos càrrecs polítics. El 1882 va ingressar al Centre Català, que tres anys després va presentar a Alfons XII un Memorial de Greuges amb “una sèrie de reivindicacions polítiques, jurídiques i econòmiques que és considerat el primer acte polític del catalanisme davant l’Estat espanyol”.
L’Any Domènech i Montaner donarà a conèixer totes les facetes del personatge, i les activitats seran descentralitzades, ja que va treballar en diverses ciutats. Barcelona, la seva ciutat natal, és on va projectar les seves obres més representatives, com les ja citades i també la Casa Lleó Morera i l’antiga Editorial Montaner i Simón, reconvertida el 1990 en la seu de la Fundació Antoni Tàpies. Amb Canet de Mar hi va tenir un lligam personal i familiar, i és on al final de la seva vida va reformar la casa pairal per convertir-la en la Casa Domènech, la seva última obra. Can Rocosa va ser l’espai on va pensar, dibuixar i projectar les grans obres, i Reus va acollir “el vessant més intel·lectual” de Domènech. Hi va passar llargues temporades estudiant la Tàrraco romana, el monestir de Poblet i altres conjunts patrimonials, i hi va dur a terme l’obra residencial més representativa del modernisme: la Casa Navàs, a més de l’Institut Pere Mata.