Articulacions
EL SEGON PRESIDENT DE LA GENERALITAT AMB ROSTRE
No passa cada dia que poses cara a un president de la Generalitat de Catalunya... del segle XIV. És el que m’ha passat aquests dies amb Bernat Vallès , que entre el 1365 i el 1367 va ostentar el càrrec de diputat resident de la Diputació del General, el precedent de la institució actual. En aquell temps, la dignitat que avui correspon a la presidència requeia sempre sobre membres del braç eclesiàstic, que era molt poderós. Només cal mirar la llista de presidents a la Viquipèdia per adonar-se que fins a l’abolició de la Generalitat, el 1714, els abats, bisbes i canonges van succeir-se en l’ostentació del càrrec.
Vallès era un canonge de la catedral de Barcelona originari de Sant Celoni que va esdevenir un personatge rellevant de la Catalunya del segle XIV. Va ser rector de Santa Maria de Badalona i de Sant Pere Pescador, a més de subcol·lector (una mena de recaptador d’impostos) de la Cambra Apostòlica d’Avinyó i procurador de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona. Tanmateix, ha passat a la història, sobretot, per haver estat el quart president de la Generalitat, tal com ha recordat Esther Tello en un treball recent que ha efectuat sobre el personatge.
La seva personalitat havia passat gairebé desapercebuda fins ara, tret d’algun estudi puntual, com el que va dedicar-li el 1995 Josep Maria Abril , en què va aconseguir posar en relació una ampliació del testament de Vallès redactada el 1384 amb un fragment de retaule conservat al Museu Diocesà de Barcelona. Hi apareix representat Sant Vicenç Màrtir i, als seus peus, un eclesiàstic agenollat, un donant en l’argot dels historiadors de l’art, aquell que va pagar el retaule. És en Bernat Vallès, és clar. Aquest pedaç medieval, gòtic, obra del pintor Jaume Serra , procedeix de l’església de Sant Martí de Pertegàs , a Sant Celoni, on va fer-se enterrar el canonge, a la capella que havia pagat i que estava presidida pel seu retaule.
La connexió efectuada per Abril va ser importantíssima perquè permetia datar l’obra amb molta precisió, cap a 1384, i relacionar-la amb aquest important personatge. Tanmateix, al seu estudi no identificava el canonge Vallès amb el quart president de la Generalitat. Avui, reivindicant-ho, aconseguim posar rostre a un president que va viure fa 650 anys, tot i que no és el primer: conservem una representació de Berenguer de Cruïlles , primer president de la institució (1359-1362), al retaule gòtic d’argent de la catedral de Girona.
I ara, l’aigua al vi: no es pensin vostès que aquestes imatges eren retrats veritables, perquè a l’edat mitjana catalana no existia el gènere del retrat com a tal. Quan s’efigiava un personatge concret, real, no se’l pintava amb el seus trets físics propis i privatius, amb naturalisme. Aquesta mena de pseudoretrats mostraven rostres estereotipats, impersonals i no individualitzats, sense una voluntat de verisme que no arribaria a la nostra pintura fins a les acaballes del segle XV.