15. Dones d’aigua “VOSTÈS SÓN LES HEREVES D’AQUETA PROPIETAT”

La primera vegada que es va sentir un demostratiu propi del Camp de Tarragona en una sèrie de producció pròpia va ser a Dones d’aigua. “Vostès són les hereves d’aqueta propietat”, deia Antoni Sureda (Jesús Ferrer), un notari de Reus. Fixeu-vos-hi: aqueta, no aquesta. “Aquetes coses sempre trasbalsen”; aquetes, no aquestes. L’actor que l’interpretava no era pas tarragoní, però la voluntat que mostrés alguns trets del territori venia del guió mateix o, afinant una mica més, de la correcció que va portar a terme Margaret Rovira, la lingüista.

El demostratiu era només un exemple d’una llista prou llarga. També es deia “el xic ha d’acabar els estudis”, “patata i bajoca”, “hai de comprar”, “acabar la fenya”, “no hi vai anar”, “me pot fer una excepció”..., sempre en boca dels personatges que eren del Tarragonès. Els que venien de Barcelona no parlaven així.

La història era aque(s)ta: tres dones provinents d’àmbits molt diferents rebien una carta d’un notari de Reus. L’una era periodista a Barcelona: Blanca Picany (Sílvia Marsó). L’altra era doctora en un centre a prop de Barcelona: Clara Jornet (Carme Elias). La tercera, la més humil, era la dona d’un pagès: Àngela Surroca (Carme Sansa). L’home les citava per comunicar-los que havien rebut una herència de Robert Anglada, mort en accident d’avió dos anys abans. La Blanca era la fillola del tal Anglada; l’Àngela era la cosina, i la Clara era “l’estimada amiga”.

En la lectura del testament hi havia, també, Antoni Castells (Miquel Cors), marmessor de les últimes voluntats del difunt. Què els recomanava l’advocat? Que les tres dones visitessin les instal·lacions abans de prendre la decisió d’acceptar l’herència o de renunciar-hi. Això les ajudaria a “decidí’s”. També van anar a Andorra per visitar Caldea, però sense dir-ne mai el nom.

Ben aviat entraven en joc altres personatges, com ara Anna Miralpeix (Montserrat Carulla), la gerent del centre, més freda que el marbre; Octavi Cabot (Joan Crosas), un home de negocis poc sostenibles, i Antoni Viladrau (Pep Munné), un fisioterapeuta faldiller. El testament era molt clar: o les tres dones se’n feien càrrec conjuntament i durant cinc anys o perdien l’herència.

Un dels trets més interessants de Dones d’aigua va ser la voluntat de reflectir una determinada realitat sociolingüística. A part dels personatges tarragonins, hi havia també personatges que parlaven en central, en valencià i en mallorquí. A la cuina del balneari és on sobresortia aquesta barreja. El xef de la cuina, el Marc (Pep Tosar), parlava mallorquí. Entre els ajudants hi havia la Glòria (M. Josep Peris), que parlava en valencià, i el Pitu (Frank Capdet), en central. El Raschid (Alexis Valdés), que era àrab, barrejava castellà i català, i el Gianni (Luciano Federico), italià, xampurrejava català amb accent italià. “T’ho vaig explicar dua vegades. Vaig escrivírtero en un paperet.”

La sèrie es va estrenar el 24 de setembre del 1997 i se’n van emetre només tretze capítols. Va ser objecte d’estudi d’alguns treballs acadèmics, un dels quals concloïa que Dones d’aigua tenia una oralitat feble en tant que no hi havia gaires estratègies conversacionals.