Història d’una amistat

L’escultor Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 - París, 1988), un artista que es va destacar per condemnar el franquisme i per defensar la cultura catalana, va mantenir una estreta relació amb molts escriptors i intel·lectuals de l’època. Una de les més intenses va ser amb el poeta Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). L’escultor i l’autor de La pell de brau i Cementiri de Sinera van iniciar la seva amistat i col·laboració gràcies a la Sala Gaspar de Barcelona, on l’artista va exposar en els anys setanta. Ara, una exposició a la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell posa de relleu aquella amistat i mostra material inèdit dels arxius de la fundació, amb escrits i cartes sobre tres col·laboracions clau: les obres Ulysse et els Sirènes (1945), El monument a Pau Casals (1975) i el Serpolet (1981).

L’any 1974, la galeria de Joan Gaspar i Elvira Farreras va proposar a Espriu prologar el catàleg d’una nova exposició de Fenosa, fet que va originar una intensa correspondència i nombroses col·laboracions entre tots ells. D’aquella mostra, que es va clausurar el 5 d’octubre del 1974, en van sorgir els 40 poemes / haikus que van conformar el llibre Formes i paraules: un conjunt de petits poemes inspirats en l’obra de l’escultor, acompanyats de les fotografies de les obres. Ara, l’exposició Fenosa i Espriu. Un diàleg a través dels temps està basada en aquella publicació.

El muntatge a la seu del Vendrell, obert fins al 3 de juny, s’inicia amb una sèrie de poemes a l’entrada del museu i amb una escultura de Fenosa que dona la benvinguda, la que du el nom de Dona amb braços alçats (1961), molt característica de l’estil de l’artista: dones amb els braços alçats que es transformen en vegetal i que originen un ésser nou d’aires mitològics. El recorregut continua després per la sala d’exposicions temporals i també s’estén des de l’interior del recinte fins al sensacional jardí interior de la fundació. “Així, el Museu Fenosa es converteix en un far de poemes encadenats que activen el seu discurs museogràfic”, explica la nova directora del centre, Nekane Aramburu, que va accedir al càrrec al gener, després que aquesta gestora cultural i museòloga guanyés el concurs convocat per substituir Josep Miquel García, jubilat després d’ocupar el càrrec durant els últims vint anys.

Ofèlia i Rocking chair són només dues més de les escultures que s’exposen acompanyades dels poemes d’Espriu. I al jardí, aixecades entre els arbres i les plantes naturals, les peces La tempesta perseguida pel bon temps (1957), Polifem (1949) i Metamorfosi de les les germanes de Faetó (1950), unes figures femenines amb els braços enlaire i amb unes fulles vegetals que neixen dels seus dits. Éssers humans que es transformen en criatures vegetals.

Pel que fa a l’escultura Serpolet (1981), a la sala principal de l’exposició es pot veure la peça en bronze i en la mostra permanent del museu, l’original de fang. El projecte d’aquesta escultura neix d’una conversa entre Espriu i Nicole Florensa, dona d’Apel·les Fenosa, a propòsit d’una espècie de farigola que en francès i en català s’anomena de la mateixa manera: serpoll. Espriu li va dedicar a Nicole el poema Cançó enfadosa del serpolet, que va formar part de la recopilació del llibre Per a la bona gent.

Fenosa i Espriu van ser dos creadors mediterranis. Un, Espriu, amb la mirada posada també en Egipte i Jordània; i l’altre, Fenosa, més grecoromà. Per a Aramburo, “les concepcions erudites dels dos creadors sobre el Mediterrani es complementen de la mateixa manera que els seus caràcters i formes de captar el món”. A més d’aquest influx pel Mediterrani, hi ha altres confluències especials entre tots dos. D’una banda, “el rigor i l’austeritat en les metodologies del treball; les paraules en un i l’escultura en l’altre, molt meditades i de ritmes proporcionats”. D’altra banda, “són mestres en la síntesi” i tots dos també es van inspirar en el Japó, “en l’orientalisme plàstic i estilístic en la síntesi; això es manifesta als diferents poemes de Formes i paraules, que prenen el format del haiku”, explica la directora. I una altra coincidència final més desafortunada: tots dos van viure una infància amenaçada per malalties.

La relació d’Apel·les Fenosa amb els creadors del seu temps va ser molt rellevant. Ell i la seva dona, Nicole, rebien a la seva casa del Vendrell molts artistes i intel·lectuals, entre d’altres, Picasso i Tristan Tzara, el fundador del moviment dadà i un dels puntals de l’avantguarda europea. Amb Espriu, l’amistat es va allargar en el temps. Ell també va ser qui va escriure el text de l’exposició retrospectiva de Fenosa del 1983 al Palau de la Virreina de Barcelona, “canviant el seu estil habitual per adaptar-se al format d’un catàleg”, segons Aramburu.