“Tot és possible a Catalunya”

“Els catalans mereixen ser tractats amb dignitat. No ha perdut mai cap poble que hagi mantingut la defensa de la seva dignitat.” Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, 1 d’octubre del 2017.

És una de les dues frases que donen la benvinguda al lector quan obre el llibre de Joan Riera Frau, El sol sortí pel sud (Edicions Balèria). L’altre, és de Pavel Sudòplatov, cap de les operacions especials soviètiques durant la Segona Guerra Mundial, que va dirigir l’assassinat de Trotski.

El sol sortí pel sud és la primera novel·la sobre l’1 d’Octubre a Barcelona que es publica a Mallorca. Joan Riera Frau, nascut a Palma, va ser director adjunt al Diari de Balears entre el 2000 i 2013, i adjunt al director de l’Última Hora entre el 2015 i el 2019, any en què es jubilà. L’any 2020 va publicar la seva primera novel·la, La memòria esclava, una història que relaciona l’espionatge amb els grans escàndols judicials viscuts a Mallorca. És un dels periodistes més brillants del panorama mediàtic illenc i compta amb una capacitat d’anàlisi i una trajectòria professional envejables. Va viure el referèndum a la Ciutat Comtal com a enviat especial del diari Última Hora.

Riera ha recreat una realitat per damunt de les cròniques i ho ha fet superposant dos moments històrics decisius per al poble català: la derrota del feixisme el 19 de juliol del 1936 a Barcelona i el referèndum de l’1 d’octubre. També s’ha endinsat en una trama d’espionatge soviètic i s’ha documentat i ha emprat la imaginació per fet arribar a una catalana i a una mallorquina a Los Álamos, a Nou Mèxic, amb l’objectiu d’assolir del secret de la bomba atòmica.

La novel·la gira entorn de tres personatges: una dona que té 96 anys i la seva filla, de 71, ambdues mallorquines i que viuen al barri del Poble-sec, i el seu nebot, un reporter mallorquí de 30 anys i escaig a qui el director del diari Adelante li encomana la tasca d’escriure cròniques “mesurades, netes i objectives” de l’1 d’Octubre. Quan el nebot arriba a la casa de les tietes, la troca s’embulla. La major d’ambdues dones, Clara Calaona, el confon amb el seu estimat Tem Veny; amb ell va lluitar a la batalla del Paral·lel el 1936 i a ell li va perdre la pista quan van arribar a Nou Mèxic des de l’exili. A partir d’aquell moment, les dues realitats històriques conflueixen.

Abans de partir cap a Barcelona, el director li diu a Jordi Vila –així es diu el jove reporter–: “Volem publicar un referèndum de Catalunya que no es pugui interpretar com a carnassa i propaganda pels independentistes”, “El final d’aquesta història està cantada des del primer dia. Els catalans, com sempre, acabaran acceptant que no poden fugir de la gàbia de ferro que els ha forjat l’Estat espanyol al llarg dels segles. Des del segle XVII sovint cada quatre dècades l’armen, i cada quatre dècades acaben rebent força estopa.” També li recorda que ha de tenir present que “les illes són les illes”.

Quan li demanam a Joan Riera per aquesta afirmació comenta: “Balears és un territori petit i com a territori petit catalanoparlant té una visió a la vegada distant i apassionada de Catalunya. Aquí, les elits dominants sempre han predicat l’anticatalanisme, des del segle XVIII. Des de la derrota del decret de Nova Planta, a poc a poc, les Illes han anat prenent consciència. Aquesta novel·la també aposta per la presa de consciència dels illencs davant el que passa al Principat.”

Riera, com a bon coneixedor de la història, constata que és “un fet objectiu que cada quaranta anys hi ha alts i baixos a Catalunya”: “La guerra del XVIII contra els Borbons; la del càstig ferotge del XIX dirigit per Espartero; la de les barricades del 1909; durant la I República, la Diputació de Barcelona va intentar proclamar la independència; la Setmana Tràgica i els fets que la varen envoltar; la creació de Solidaritat Catalana; del 36, més val no parlar-ne; després, en els anys setanta, varen ser l’avantguarda de la ruptura amb l’antic règim. Es parla molt de si el règim es va autodemocratitzar des de dalt i, en part, és cert, però, també cal recordar la manifestació de l’Estatut de l’11 de setembre del 1977, amb 1 milió de persones a Barcelona; o la del 76, a Sant Boi; i després, el que ha estat el procés en el primers anys en la segona dècada del segle XXI.”

Riera mostra com el jove periodista es va apassionant a mesura que avança la jornada i deixa de banda la fredor inicial: “Em sentia tan contagiat com els seus habitants pel llegat inesborrable de la lluita a la desesperada”, escriu.

Ell, com el seu protagonista, va escollir el col·legi Collasso i Gil per seguir la jornada del referèndum. “Està devora el Paral·lel, on es va lliurar la batalla definitiva per derrotar el feixisme el 19 de juliol del 1936. Va ser un lloc clau.” “Allà, –recorda– hi havia concentrat tot el comitè del Raval i el Poble-sec. Vaig veure passar les furgonetes de la Guàrdia Civil que venien del port de Barcelona i hi vaig seguir l’1 d’Octubre encara que després em vaig desplaçar a altres col·legis, al Raval i...”

L’argument de la novel·la li va sorgir, precisament, l’1 d’octubre mateix. “Em vaig emportar un grapat de llibres que tracten la revolta del 36, entre els quals el de Manuel Cruells Pifarré.” De dia, Riera vivia l’1 d’Octubre i de nit, llegia el que havia succeït aquell de 19 de juliol del 1936. “Ho vaig viure amb una intensitat enorme perquè va passar pràcticament al mateix lloc. Jo me’n vaig anar al mateix lloc emblemàtic de Barcelona, el Paral·lel, on cantava Raquel Meyer i on hi havia el teatre Arnau, la zona més viva. A part, que tenia dos oncles a Barcelona que m’ho contaren quan tenia 20 anys.”

Per recrear la batalla del Paral·lel, va tornar a Barcelona mesos més tard i es va allotjar uns dies en un petit hotel prop del Raval, va llegir i va investigar amb la premsa de l’època. “La vaig viure cantonada per cantonada, intentant reconstruir cada escena. Vaig rellegir l’autobiografia de Garcia Oliver i, fins i tot, vaig trobar les marques d’impacte de bala.”

A la novel·la, Riera parla sense embuts de “l’Estat creat per Franco sobre les runes de la Guerra Civil, que no ha fet altra cosa que enfortir-se tant en dictadura com en democràcia”. “Superaren la Transició mantenint-se als llocs de poder. I els actuals membres dels cossos de l’administració, siguin civils, militars, policials o judicials, són els hereus de l’anterior règim dictatorial, que fou, no ho oblidis, el que restaurà la conversió d’Espanya en un regne inamovible, intocable i sacrosant a partir de la llei de successió del 1947, que estigué en vigor fins a l’aprovació de la Constitució del 1978.”

A ell, l’espionatge l’apassiona: “Sempre he pensat que és el cor secret de la societat –diu–. Aquell 1 d’octubre em vaig adonar de la influència del CNI; es respirava arreu, no es tocava, però era present. I sí, és cert que els catalans els varen aconseguir burlar i que les urnes varen arribar als col·legis.”

A la novel·la intenta plasmar la diferència entre el 36 i l’1-O. “Els serveis d’intel·ligència de la Generalitat funcionaven aquell 19 de juliol i per extensió el 20 de juliol. La gran diferència és que el 2017 tot el poder central és concentrà al Principat per ofegar la revolució catalana. Mentre, el1936 atacaren la República per totes bandes, des de Gata fins a Finisterre i les Illes. Els feixistes d’aleshores eren molt més dèbils a Catalunya.”

Riera recorda que catalans han intentat “la independència des del segle XVII, des de Pau Claris; hi ha hagut intents el XVII el XX. El XX han tingut no sé quants de presidents exiliats: Macià, Company fins als nostres temps”: “En una roda de premsa amb Alfredo Pérez Rubalcaba, quan era portaveu del govern d’Espanya, li vaig citar tots els presidents catalans exiliats o assassinats des de Tarradellas endavant i aquell home va tornar blanc.”

En demanar-li com valora el resultat d’aquelles jornades, afirma: “Com una passa més. A Madrid, la democràcia plena no sabem com l’han de justificar i sempre n’han presumit. Però, democràcia plena de la M-30 para dentro, perquè de M-30 para fuera... tenen un problema. Tot arrenca malament amb el tanto monta, monta tanto, perquè a partir del segle XVI és tanto monta, tanto monta”.

A El sol sortí pel sud, Riera cerca una resposta: el per què de Catalunya cap a la independència, i acaba amb un monòleg interior. No el vol anticipar, per no fer espòiler. “I sí, posaren en marxa la darrera revolució s’una Europa envellida, grassa i inoperant, ofegada pel propi benestar; i sí, el sol sorgint pel sud és símbol de futur lluminós; i sí, Catalunya donàs el salt cap endavant...”, escriu. La tesi de la novel·la tot i que ser de ficció –insisteix–, és que tot és possible. “Va ser possible derrotar el feixisme el 19 de juliol a Barcelona, va ser possible assolir la bomba atòmica a Nou Mèxic el juliol del 45 i tot és possible”, conclou.