L’olfacte del Grec (Volum 1)
‘L’Absolu’ té un aire màgic, d’accions que no es podrien concebre si no fos perquè és es veuen amb els propis ulls. Com amb Jhames Thérrée, signa un escapisme inoblidable
‘Quant temps em queda?’ és una comèdia de traç gros però amb uns actors que escolten acuradament l’altre, que atenen la caricatura de l’altre
El Festival Grec és el darrer castell de focs artificials de la temporada a Barcelona. Arriba en unes setmanes de xafogor i amb els sentits prou atrofiats per la cursa de fons de tot el curs. La suor física dificulta la pell de gallina de les emocions fortes, encara que hi siguin. L’olfacte és el sentit que prova de compensar l’abaltiment general. El cartell s’ho mereix. Aquesta és la primera entrega d’algunes crítiques d’obres que es poden veure aquests dies (moltes encara estan actives o tornaran a escena amb seguretat el curs vinent).
Companyia:
L’ABSOLU
Les Choses de Rien investiga en un format insòlit, en què el públic observa zenitalment en l’evolució d’un exercici de risc –de tècnica i precisió imprescindible– l’angoixa del personatge en una mena de purgatori mentre espera una resolució que se li fa interminable. Una incertesa com la que escrivia Lara Díez Quintanilla (La nostra parcel·la) o com la d’aquells terrenys desesperats d’entreguerres que descriuria Beckett a Final de partida.
Companyia: CaboSanRoque
Dia i lloc:DIMONIS
Autoria i direcció: Marta Buchaca
Dia i lloc:QUANT TEMPS EM QUEDA?
Marta Buchaca juga a situar un lingüista que no tolera els barbarismes i que alhora adora la dona que en dispara més per minuts del barri. Un recurs que Jordi Galceran hi ha jugat en peces com El crèdit. També té un cert regust a Joel Joan, amb un epíleg sorpresa esclatant (El gran comediant) i en què un aparell tecnològic revolucionari (El pare de la núvia) condiciona el comportament dels personatges. La comèdia va pel boc gros (com en aquell treball del T6, A mi no em diguis amor, de la mateixa Marta Buchaca). El guió té els girs que garanteix una comèdia que sorprèn. Es distancia de la lògica psicològica dels personatges: tot és divertidament pla, intranscendent, tot i que la mort i l’amor siguin dos elements determinants en la vida de cadascú. Va tant ràpida la trama que no hi ha temps que els espectadors es comentin la jugada entre ells perquè es perden la següent situació. El públic està dins del menjador i riu les sortides (entre enginyoses i lamentables) dels protagonistes.Probablement, el gran encert del text és la direcció. I és que els quatre intèrprets presenten caricatures, però sense que una tapi l’altra; es percep una escolta acurada que ajuda a projectar el quadre molt més enllà de l’escenari. Els quatre actors tenen corda per aguantar la comèdia durant anys (alternant gires i temporades). Com si fos un nou Escape room: ganes de fer passar bé l’audiència i d’apropar-e a la mort sense la pesantor i l’angúnia que tant ens atenalla.
Companyia: La Conquesta del Pol Sud
Dia i lloc:GUARDIANES DEL CORAZÓN DE LA TIERRA
Fins ara, La conquesta del Pol Sud té un segell inconfusible en la manera com presenta les històries. Pot parlar dels talibans a l’Afganistan (Nadia), dels nens robats argentins (Claudia), de la transsexualitat al cor d’Europa (Raphäelle) o de la guerra de Ioguslàvia des d’un petit estudi de Sarajevo (Mivion), però sempre aporta una coneixença que traspassa, que connecta. En aquest sentit, és molt més suggeridora la cerca de la peruana Gabriela Olivera quan s’adona que el ballet, el piano i els miralls tenen molt poc de la seva cultura ancestral i decideix anar-la a descobrir. L’artista, a més, aporta una capa simbòlica, de ritual amb les seves coreografies imprescindibles pels quadres contemplatius i que pot superar fins i tot la potència d’un audiovisual Amazones amunt.
Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer apareixen en escena. Com sempre, honestos, com qui explica el seu particular viatge en primera persona. S’exposen tal com són, com a mirall dels espectadors. El muntatge anirà integrant més el públic a mesura que escolti les reaccions de la platea, funció a funció. De moment, la redacció del viatge acapara les descobertes. Els huni kuin, segons l’espectacle, proven d’adaptar-se a la modernitat procurant protegir el seu hàbitat, però incorporant millores a la vida (des de la roba a rudimentaris mobles o el motor a les seves llanxes). Aquestes aparents contradiccions queden plasmades en un quadre en què Txana Bane es guarneix amb plomes i es pinta el rostre i canta i es transmuta des d’una simple cadira de plàstic (potser el quadre antagònic més interessant de tots)
De fet, la voracitat del capitalisme sembla una de les dianes de la peça, començant pel viatge pel Bàltic en un vaixell que carrega contenidors. El recurs serveix per construir un espai escènic que, en realitat, encapsula encara més i crea més distància amb el públic. Només quan Rafaela balla per sota del contenidor alçat o quan s’hi enfila per l’escala connecta i dialoga.
Companyia: Mumusic Circus
Dia i lloc:LADY PANDA
Aquesta proposta de Mumusic Circus (Petits prínceps, Amigoo) viu en directe la física quàntica: les dues intèrprets s’abracen en un pèndol veloç que s’embala en una rotació centrífuga que les expulsaria fora del cercle. La llum i l’espai mantenen aquella essencialització estilitzada del tipus d’acció que volen desenvolupar. Segurament, les funcions faran que trobin claus per connectar, des del minut zero, amb el públic. L’estranyesa és notable, i només li falta un cop de canell per convertir-la en instant entranyable, íntim, viscut quasi privilegiadament entre els artistes i els mateixos espectadors que envolten l’estructura. La inèrcia s’alia amb l’acròbata perquè la descarrega de la pesada gravetat. I transmuta en màgia i poètica alhora.