Teatre

L’olfacte del Grec (Volum 1)

És molt més suggeridora la descoberta de la peruana Gabriela Olivera quan s’adona que el ballet, el piano i els miralls tenen molt poc de la seva cultura ancestral i decideix anar-la a descobrir
‘L’Absolu’ té un aire màgic, d’accions que no es podrien concebre si no fos perquè és es veuen amb els propis ulls. Com amb Jhames Thérrée, signa un escapisme inoblidable
‘Quant temps em queda?’ és una comèdia de traç gros però amb uns actors que escolten acuradament l’altre, que atenen la caricatura de l’altre

El Festival Grec és el darrer castell de focs artificials de la temporada a Barcelona. Arriba en unes setmanes de xafogor i amb els sentits prou atrofiats per la cursa de fons de tot el curs. La suor física dificulta la pell de gallina de les emocions fortes, encara que hi siguin. L’olfacte és el sentit que prova de compensar l’abaltiment general. El cartell s’ho mereix. Aquesta és la primera entrega d’algunes crítiques d’obres que es poden veure aquests dies (moltes encara estan actives o tornaran a escena amb seguretat el curs vinent).

Companyia:

L’ABSOLU

Dia i lloc: Les Choses de Rien
7 de juliol (fins al dia 16), a la plaça Margarida Xirgu

A partir d’una dramatúrgia molt orgànica, es convoquen els quatre elements clàssics: aigua, terra, aire i foc en un espectacle trepidant, que atrapa tothom, des de la mateixa entrada al pati de butaques (situat a l’espiral exterior d’una sitja de nou metres). Hi ha un cert aire màgic, d’accions que no es podrien concebre si no es veuen amb els propis ulls. Com Jhames Thiérrée (La veillée des Abysses), hi ha un cert esapisme que pot passar inadvertit i que converteix l’experiència en un instant inoblidable.

Les Choses de Rien investiga en un format insòlit, en què el públic observa zenitalment en l’evolució d’un exercici de risc –de tècnica i precisió imprescindible– l’angoixa del personatge en una mena de purgatori mentre espera una resolució que se li fa interminable. Una incertesa com la que escrivia Lara Díez Quintanilla (La nostra parcel·la) o com la d’aquells terrenys desesperats d’entreguerres que descriuria Beckett a Final de partida.

Companyia: CaboSanRoque Dia i lloc:

DIMONIS

11 de novembre del 2019 (al CCCB fins al 30 de juliol)

CaboSanRoque torna a construir una instal·lació sonora que desarma l’espectador sense deixar-lo orfe d’un relat. Al costat de Joan Brossa i Mercè Rodoreda (que també són veïns al CCCB en aquest Grec), a Dimonis ara busquen les contradiccions d’un aclamat poeta, Jacint Verdaguer, com a relator dels exorcismes que es feien en un local de Barcelona. La llibreta, transcrita amb molta paciència per Enric Cassasses (provant de repescar el que els censors han anat ratllant durant dècades) no aclareix qui diu la rèplica apuntada: si la persona que rep el tractament, o l’esperit que la posseïa o bé el relator. O si eren pensaments del mateix Verdaguer. Un garbuix que CaboSanRoque serveix amb una instal·lació que activa dispositius amb una gran diversitat instal·lativa i sempre disparant instruments que percuten, paraules que reboten i que el Niño de Elche o Rocío Molina (tots dos acaben de passar pel Grec amb Carnación) traslladen al cante i al baile, com extasiats de poètica i de força diabòlica. El resultat no pot ser cap altre que voler saber-ne més, perquè els quaranta minuts que dura l’acció deixen molts camins per recórrer. Potser revisar el llibre sobre Verdaguer de Cassases. Verdaguer va viure uns anys de convulsió social. Com els d’ara, diuen els de CaboSanRoque, i per això els sembla ben oportú transmetre les sessions d’espiritsme extrem (avui els exorcismes continuen actius, tot i que silenciats al màxim per part dels bisbats). La incertesa, la desorientació clamen a crits que algú ajudi a entendre l’univers, que doni una resposta consoladora al dolor de la mort o que ajudi a reprimir a partir de la por i l’amenaça des de la religió o la ciència. Inquietant.

Autoria i direcció: Marta Buchaca Dia i lloc:

QUANT TEMPS EM QUEDA?

28 de juliol del 2022 (fins al 6 d’agost del 2023 al Teatre Goya)

Comèdia per a tots els públics i totes les ocasions. Quant temps em queda? se salta voluntàriament els dols i decideix riure’s d’una humanitat patètica. Pere (Lluís Villanueva) és el dissortat pacient a qui han anunciat el compte enrere per a la seva mort. L’ànsia de provar tot el que quedava per fer fa que oblidi la por al dolor i a desaparèixer. Té un pla i ha d’aconseguir dur-lo a terme com sigui. És una peripècia ximple que permet embolicar la trama com si fos una tomaquera; només pel plaer de créixer i d’anar fent uns fruits que esclaten sorollosos com el riure del públic. Les referències al carpe diem (que també hi incidiria Quim Masferrer a El temps) surten molt puntualment, un cop aturada la trituradora de l’humor.

Marta Buchaca juga a situar un lingüista que no tolera els barbarismes i que alhora adora la dona que en dispara més per minuts del barri. Un recurs que Jordi Galceran hi ha jugat en peces com El crèdit. També té un cert regust a Joel Joan, amb un epíleg sorpresa esclatant (El gran comediant) i en què un aparell tecnològic revolucionari (El pare de la núvia) condiciona el comportament dels personatges. La comèdia va pel boc gros (com en aquell treball del T6, A mi no em diguis amor, de la mateixa Marta Buchaca). El guió té els girs que garanteix una comèdia que sorprèn. Es distancia de la lògica psicològica dels personatges: tot és divertidament pla, intranscendent, tot i que la mort i l’amor siguin dos elements determinants en la vida de cadascú. Va tant ràpida la trama que no hi ha temps que els espectadors es comentin la jugada entre ells perquè es perden la següent situació. El públic està dins del menjador i riu les sortides (entre enginyoses i lamentables) dels protagonistes.Probablement, el gran encert del text és la direcció. I és que els quatre intèrprets presenten caricatures, però sense que una tapi l’altra; es percep una escolta acurada que ajuda a projectar el quadre molt més enllà de l’escenari. Els quatre actors tenen corda per aguantar la comèdia durant anys (alternant gires i temporades). Com si fos un nou Escape room: ganes de fer passar bé l’audiència i d’apropar-e a la mort sense la pesantor i l’angúnia que tant ens atenalla.

Companyia: La Conquesta del Pol Sud Dia i lloc:

GUARDIANES DEL CORAZÓN DE LA TIERRA

6 de juliol a la Villarroel (torna la temporada vinent)

Guardianes del corazón de la tierra té tots els elements per impactar en el món racional i ordenat de la civilització occidental. Que aparegui un indi de l’Amazònia, que comparteix vida a la selva i a Europa i que, fins i tot, convida a celebrar rituals sembla el millor trumfo. Evidentment, el seu pes específic és més que notable en el muntatge. Ell narra la seva cosmovisió amb orgull. En comptes de parlar de supervivència i de dignitat, hi ha un cert aire de super vivència, en el sentit que la comunitat huni kuin es presenta com a exemple. I del viatge que han fet els dos occidentals i que els ha transformat.

Fins ara, La conquesta del Pol Sud té un segell inconfusible en la manera com presenta les històries. Pot parlar dels talibans a l’Afganistan (Nadia), dels nens robats argentins (Claudia), de la transsexualitat al cor d’Europa (Raphäelle) o de la guerra de Ioguslàvia des d’un petit estudi de Sarajevo (Mivion), però sempre aporta una coneixença que traspassa, que connecta. En aquest sentit, és molt més suggeridora la cerca de la peruana Gabriela Olivera quan s’adona que el ballet, el piano i els miralls tenen molt poc de la seva cultura ancestral i decideix anar-la a descobrir. L’artista, a més, aporta una capa simbòlica, de ritual amb les seves coreografies imprescindibles pels quadres contemplatius i que pot superar fins i tot la potència d’un audiovisual Amazones amunt.

Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer apareixen en escena. Com sempre, honestos, com qui explica el seu particular viatge en primera persona. S’exposen tal com són, com a mirall dels espectadors. El muntatge anirà integrant més el públic a mesura que escolti les reaccions de la platea, funció a funció. De moment, la redacció del viatge acapara les descobertes. Els huni kuin, segons l’espectacle, proven d’adaptar-se a la modernitat procurant protegir el seu hàbitat, però incorporant millores a la vida (des de la roba a rudimentaris mobles o el motor a les seves llanxes). Aquestes aparents contradiccions queden plasmades en un quadre en què Txana Bane es guarneix amb plomes i es pinta el rostre i canta i es transmuta des d’una simple cadira de plàstic (potser el quadre antagònic més interessant de tots)

De fet, la voracitat del capitalisme sembla una de les dianes de la peça, començant pel viatge pel Bàltic en un vaixell que carrega contenidors. El recurs serveix per construir un espai escènic que, en realitat, encapsula encara més i crea més distància amb el públic. Només quan Rafaela balla per sota del contenidor alçat o quan s’hi enfila per l’escala connecta i dialoga.

Companyia: Mumusic Circus Dia i lloc:

LADY PANDA

11 de juliol al Mercat de les Flors (prevista en festivals, pròximament)

Fa quinze anys, Clara Poch indagava sobre el pèndol en la seva recerca com a llicenciada en especialitat d’aeris circenses. Ho va deixar en punt mort. Han passat setze anys, la mateixa diferència d’edat (gairebé) entre Clara Poch i Carla Farreny. Ara, el pèndol (per moments convertit en perxa xinesa) té sentit perquè dues artistes se’l passen l’una a l’altra, però una és el passat de l’altra i l’altra pot ser el futur de l’una. En aquest viatge d’ànimes sostingudes (amb una música sempre proactiva de Marçal Calvet) hi sura la cançó, el vers de Gabriel García Márquez Si alguien llama a tu puerta que esdevé una mena d’himne i, evidentment, una poètica execució circense. Farreny (Tour) no diu ni una sola paraula, però la seva presència és un contrast imprescindible en aquest acció de 360 graus. Clara Poch vertebra l’espectacle, de principi a fi, ja sigui amb el micròfon a la mà o amb pujada dalt d’un pèndol gegant que actua com de màquina del temps.

Aquesta proposta de Mumusic Circus (Petits prínceps, Amigoo) viu en directe la física quàntica: les dues intèrprets s’abracen en un pèndol veloç que s’embala en una rotació centrífuga que les expulsaria fora del cercle. La llum i l’espai mantenen aquella essencialització estilitzada del tipus d’acció que volen desenvolupar. Segurament, les funcions faran que trobin claus per connectar, des del minut zero, amb el públic. L’estranyesa és notable, i només li falta un cop de canell per convertir-la en instant entranyable, íntim, viscut quasi privilegiadament entre els artistes i els mateixos espectadors que envolten l’estructura. La inèrcia s’alia amb l’acròbata perquè la descarrega de la pesada gravetat. I transmuta en màgia i poètica alhora.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor