L’obra sense permís, la memòria

No es tracta de proses de ficció, bé que, en llegir-les, sovint ens en puguin fer la impressió. Aquest llibre conté un plec de fulls de la memòria del poeta Óssip Mandelstam, que, de bon començament, va fer costat a la revolució, però que va acabar sent un empestat per al règim estalinista. (El seu Epigrama contra Stalin no contribuïa gaire, certament, a la seva seguretat. Ara bé, el poeta va confiar a un cercle de persones que “estic disposat al sacrifici”.) En aquest llegat en prosa hi ha força mostres subtils de l’encontre traumàtic entre la vida i l’obra o entre la vida col·lectiva i la individual. En La quarta prosa, posem per cas, tenim notícia del problema literari que el va enfrontar amb Arkadi Gornfeld: un malentès que derivà en una acusació de plagi del segon contra el poeta acmeista. Arran d’aquest fet, però, com anota Jaume Creus en una de les seves pertinents notes a peu de pàgina, “començà el pic de la persecució que va sofrir Mandelstam”. Pasolini, admirador del rus, va escriure: “La vida de Mandelstam es desenvolupa seguint el model, més que no pas de la nostra experiència tradicional, dels somnis i dels llibres de Kafka.” Malsons, doncs, i cristal·lització de l’absurd i del terror.

“No m’agrada parlar de mi mateix, sinó seguir el pas del segle, la remor i germinació del temps. La meva memòria és hostil a tot allò que és personal!”, llegim en una de les catorze proses que integren la primera part del llibre, la més llarga i substanciosa. Hi trobem un catàleg molt acolorit del Sant Petersburg de les tres primeres dècades del segle XX, amb personatges que se’ns imposen des del primer cop d’ull lector: “El capell del granader, semblant a una mitra, era gairebé tan enorme com el moltó sencer.” Hi desfila, d’entrada, la vida prèvia a la revolució del 17, quan “els llums de petroli es canviaven per llums elèctrics”. El que fa eixordadora la remor del temps és l’avenç del ferrocarril, a qui Mandelstam considera responsable d’haver canviat l’estil –l’essència– de la gran prosa russa del XIX: “El ferrocarril ha modificat tot el curs, tota l’estructura, tot el ritme de la nostra prosa. L’ha sotmesa al jou del barboteig incoherent del petit mugic francès d’Anna Karènina.”

En l’esmentada La quarta prosa, fa una interessant classificació de la literatura universal, les realitzacions de la qual divideix en “obres permeses i obres escrites sense permís. Les primeres són porqueria; les segones, aire robat. Als escriptors que escriuen coses autoritzades sense dubtar, vull escopir-los a la cara”. És fàcil d’inferir que el poeta considerava la que presento –i la seva poesia, tan recomanable, que el mateix Jaume Creus ens ha donat en traducció catalana també a Edicions de 1984– una obra “sense permís”. Per tant, una obra escrita segons el criteri inviolable de la pròpia veritat, per esbiaixada que pugui ser sempre la veritat d’algú.

El llibre toca, bé que no hi aprofundeix, la qüestió jueva: “Igual que una engruna de mesc omple tota la casa, així mateix la més petita influència del judaisme satura una vida sencera. Oh, quina força té aquesta aroma! ¿Com podia no adonar-me que a les cases autènticament jueves hi feia una olor diferent de l’olor que feien les cases àries?” (Mandelstam era de família jueva). Més endavant, ja en el cos de La quarta prosa, que és un text que de vegades fa pensar en les proses superrealistes de J. V. Foix, llegim: “Als apartaments jueus hi regna un trist silenci mostatxut.” Els records peterburguesos del nen Óssip omplen paràgrafs d’una gran densitat de detalls. La pompa militar, per exemple, que el fascinava. O la desconfiança respecte al món capitalista i l’enyor de la tradició: “Sí, sentia, amb la vivor d’una oïda alertada per la llunyana trilladora al camp, com s’inflava i granava no pas l’ordi a les espigues, no pas la poma del nord, sinó el món, com s’inflava el món capitalista per caure!”

Hi trobem el record de la llengua materna: “A la mare li agradava parlar i s’adelitava en l’arrel i el so de la gran parla russa, empobrida per l’ús corrent de la intel·lectualitat.” (Això darrer em fa l’efecte que deu ser, malauradament, un efecte comú a moltes altres llengües i cultures.) En un fragment en què disserta sobre l’associació entre idees i colors: “¿El color de Puixkin? Tot color és fortuït –¿quin color triar per als murmuris de la parla? Ah, aquest idiota alfabet de colors de Rimbaud!” I, en una altra pàgina, aquesta afirmació que quadra molt amb els postulats del moviment acmeista: “Els conceptes abstractes al final d’una època històrica sempre fan sentor de peix podrit. És millor el rabiüt i alegre xiu-xiu dels bons versos russos.” Bravo!