UNA ACTRIU AMB UNS ULLS ON T’HI POTS PERDRE

Al darrer festival de Canes, una noruega emocionada va presentar un documental que ressegueix la seva vida com a actriu, directora, escriptora i activista pels drets humans: Liv Ullmann: A Road Less Travelled (Liv Ullmann, el camí menys transitat), dirigit per Dheeraj Akolkar, un seu admirador que abans va crear-ne un altre sobre la relació entre Ingmar Bergman i Liv Ullmann fent-hi present les dotze pel·lícules que van fer junts i l’amor (del qual va néixer la seva filla comuna, l’escriptora Linn Ullmann) que va mudar-se en una amistat mantinguda fins a la mort del cineasta i home de teatre suec. D’una durada de 135 minuts, el documental s’ha estructurat com una minisèrie televisiva de tres capítols que, a l’Estat espanyol, s’ha fet visible a través de la plataforma Filmin.

És, doncs, el documental d’un admirador i d’aquí, aconseguint el propòsit, convida a admirar Liv Ullmann a través dels records de l’actriu, de les declaracions de persones relacionades (sobretot actors i actrius que hi han treballat, en alguns casos dirigits per ella al cinema o al teatre: Cate Blanchett, Jessica Chastain, John Lithgow, Sam Waterson, Pernilla August, Lena Ende) i de nombroses i ben triades imatges de les seves pel·lícules (tant les interpretades com les dirigides) com també d’arxiu que tant la mostren en antigues entrevistes i actes públics com a la feina: rodatges i muntatges teatrals. És un documental de factura clàssica, però amb una certa elegància, que treu partit de les imatges que ens recorden la fascinant presència cinematogràfica de Liv Ullmann –en la seva primera aparició, Cate Blanchett afirma que tothom parla dels seus ulls, on t’hi pots perdre, perquè miren el món amb un amor incondicional– i tant del seu sentit de l’humor com de l’emoció, que sembla sincera a la vegada que s’hi intueixen els recursos d’una actriu per captar l’atenció, amb què parla del que ha viscut.

Pel que fa al sentit de l’humor, hi ha unes quantes perles. Una és quan explica que no la van admetre en una escola de teatre d’Oslo, havent-se preparat per a la prova el monòleg de Julieta després de la mort de Romeu, però que, seguint la carrera dels que van ingressar-hi, no n’hi ha cap al qual se li dediqui una pel·lícula. Ho diu sense modèstia, però, gràcies a la ironia, tampoc amb vanitat. Una altra és quan explica quan va intentar saludar Greta Garbo a la Cinquena Avinguda de Nova York. En aquell moment, el 1977, Liv Ullmann representava a Broadway Anna Christie, l’obra d’Eugene O’Neill que la diva sueca va interpretar al cinema el 1930. Ullmann (que, més que pels films de Bergman, havia adquirit popularitat als EUA per Els emigrants, una pel·lícula de Jan Troell sobre l’emigració sueca a Amèrica a mitjan segle XIX) era considerada una mena de successora nòrdica de Garbo. En veure-la, Ullmann va pensar que hi podia compartir alguna cosa. Però Garbo, creient que era una admiradora, va córrer i, espantada en veure que la seguia, ho va fer cada cop més fins a entrar a Central Park. Ullmann va desistir: Garbo no la va reconèixer i ella va pensar que estava fora del món i molt sola.

També hi ha humor quan explica com s’ho va fer per imposar el seu criteri quan Bergman no estava d’acord amb certes decisions que havia pres com a directora de dos films amb guió d’ell: Converses privades i Infidel. Però també hi ha molta emoció en recordar com se’n va acomiadar poques hores abans que Bergman morís. En tot cas, Ullmann no va ser la musa, sinó la còmplice de Bergman, amb qui va rodar films tan memorables com Persona, Escenes d’un matrimoni i Sonata de tardor. Una dona de talent amb una força extraordinària, com vindica Cate Blanchett, a qui va dirigir en un muntatge d’Un tramvia anomenat desig que va originar una admiració mútua per sempre més.