LA PERSONA QUE ENS POT CANVIAR LA VIDA

Datat entre el 1998 i el 2000, però recuperat el 2022, després d’haver estat guardonada amb el Premi Nobel, L’home jove, d’Annie Ernaux, és un retrat autobiogràfic colpidor d’una experiència de quan l’escriptora tenia 54 anys –ara en té 83– i va començar una relació amb un noi trenta anys més jove, que encara estudiava i es mostrava gelós, prova inequívoca dels seus sentiments apassionats: “Em professava un fervor del qual, als cinquanta-quatre anys, mai havia estat objecte per part de cap amant.” Es tracta d’un conte, no arriba ni per extensió a ser una nouvelle, una reflexió sobre les incomprensions socials i les sensacions personals. Incomprensions perquè Ernaux accentua com se la miraven quan la veien amb el jovenet, en comparació nul·la si es tractava d’un senyor gran i una noieta. Tot normal, tot i que ella mateixa reflexiona sobre com el noi podia sortir amb una dona menopàusica: “Estàvem vivint aquesta història davant la mirada de la societat, cosa que vaig assumir com un repte per canviar les convencions.”

És el primer llibre d’Ernaux després del premi, publicat de nou per Angle, que mantenia la política d’autor amb títols com Els anys, Memòria de noia, Pura passió i L’esdeveniment, tots amb nombroses reedicions. Alguns crítics i periodistes francesos han destacat que L’home jove és la peça central de l’escriptura d’Annie Ernaux, una miniatura perfecta que concentra tots els seus llibres en un gest proustià d’una bellesa impressionant” (Nelly Kaprièian, Les Inrockutibles) o “un potent concentrat de tota la seva obra” (Ilana Moryoussef, France Inter) o un llibre en què “retrobem el seu estil minimalista, despullat de tota passió” (Gwënaëlle Loaëc, Le Pasisien Wek-end). Ho sintetitzen molt bé. També ella mateixa, quan ens dona la tesi del llibre a la cita inicial: “Si no les escric, les coses no arriben a tocar fons, només les viscudes.”

Per tant, L’home jove no és únicament la recreació de la seva biografia, una anècdota de la seva vida, sinó una reflexió al voltant del poder que té la literatura sobre la vida, més que la vida sobre la literatura. També sobre les sensacions, el passat, la mare, el què diran o les coses pretesament mortes que podia reviure: “Ell em donava plaer i em feia reviure el que mai hauria imaginat que podia reviure... M’agradava pensar que jo era la persona que podia canviar la seva vida.”

Descrit com “el jove passolinià de Teorema, una mena d’àngel revelador”, el noi és una presència lateral enmig de les reflexions de la narradora. El conte no té un final tancat, sinó que es mou per les potents descripcions i una narració que flueix amb el seu estil punyent i, alhora, fred: “Érem més inacceptables que una parella d’homosexuals.” El desenllaç deixa un regust amarg, el d’un antic avortament clandestí que va patir quan estudiava, ben a prop d’on viu el seu jove amant. La psicologia esdevé en aquell moment una autoanàlisi, una exploració de la pròpia personalitat. Superb!