Cartellera
MAÏWENN SIMPATITZA AMB JEANNE DU BARRY
Símbol del llibertinatge, Jeanne du Barry havia de convertir-se per força en matèria de biografies
Filla de la modista Anne Bécu i de pare desconegut, Jeanne du Barry (comtessa Du Barry per un matrimoni de conveniència) va escalar socialment, d’amant en amant, fins a arribar a ser la favorita de Lluís XV, tenint molts enemics a la cort i també entre la gent del poble, que l’acusava d’influir en un rei que, tancat en el luxe de Versalles, desatenia les necessitats dels seus súbdits, que, convertits en ciutadans, anys després van fer la revolució. Nascuda el 1743 a Vaucouleurs, una petita localitat al nord-est de França, i traslladada amb la mare a París quan era una nena, aquesta dona d’origen humil, que va arribar a ser aristòcrata exercint com a cortesana, va ser condemnada a mort, i així guillotinada el 1792, pel tribunal de la revolució. Acusada d’ajudar contrarevolucionaris a fugir de França, un dels principals testimonis en contra seu va ser el bengalí Zamour, que, quan era un nen, va ser regalat com a esclau a Du Barry per Lluís XV.
Símbol del llibertinatge, del malbaratament i de la decadència moral de la cort de Versalles cap a la fi de l’Antic Règim, Jeanne du Barry, amb l’esdevenir de la pròpia vida, havia de convertir-se per força en matèria de biografies i, quasi des del naixement de la narració cinematogràfica, en l’heroïna ambigua de diverses pel·lícules que han anat apareixent amb el temps. L’última, que ara s’estrena a l’Estat espanyol, és un caprici car de Maïwenn (Le Besco), que ha dirigit i protagonitza Jeanne du Barry havent declarat que s’identifica amb una dona “capaç de tot per una joia”, però a qui, mitges bromes a part, defensa per la seva afició a la literatura (va ser amiga de Voltaire) i pels seus comportaments antiprotocol·laris, que van irritar la cort.
En tot cas, abans que Maïwenn rodés el seu film de perruques amb un cost de 20 milions de dòlars –en part proporcionats per capital saudita– les Du Barry cinematogràfiques van començar amb l’encarnada per Theda Bara (una vamp) a Hollywood l’any 1917. El títol de la pel·lícula, com bona part de les altres sobre aquest personatge històric, és Madame Du Barry. Només dos anys després, el 1919, va arribar la que possiblement és la millor de totes: una gran producció de l’alemanya UFA protagonitzada per Pola Negri (una altra vamp) dirigida per Ernst Lubitsch, que mostra la cèlebre cortesana com una amoral amb una successió d’amants luxuriosos i corruptes en un registre de comèdia punyent que es creua, això sí, amb una línia melodramàtica que inventa que Du Barry sempre va estimar el primer amant, un antic estudiant convertit en revolucionari que l’haurà de condemnar a mort i després voldrà salvar-la inútilment.
Hi ha dues Madame Du Barry més de Hollywood (una, del 1930, dirigida per Sam Taylor, amb Norma Talmadge; i l’altra, del 1934, de William Dieterle, protagonitzada per la mexicana Dolores del Rio) i una de francesa força insípida, realitzada el 1954, en què Christian-Jacque va dirigir Martine Carol. Això mentre que, interpretada per Asia Argento, Du Barry es fa present a Maria Antonieta, de Sofia Coppola, que la mostra vulgar i intrigant. Maïwenn, en canvi, la mostra com algú en qui no li fa res emmirallar-se: una dona culta, distingida, sexualment alliberada, víctima d’intrigues i a qui, de manera significativament misògina, els homes adoren i els homes menyspreen. A més, Maïwenn, contrària al moviment Me Too, ha triat el controvertit Johnny Depp per interpretar Lluís XV, amb qui fa que Madame Du Barry visqui una història d’amor autèntica. Una pel·lícula pomposa, d’antic règim, feta per a l’autolluïment, tot i que, sobretot com a actriu, la directora voreja el ridícul. Del que ha fet, en francès se’n diu gaspillage.