Una ronda pels festivals de tardor
La companyia eia torna a la simplicitat d’‘Espera’, en què juga amb la connexió amb el públic: contacte i mirades còmplices
La peça de Pagans, ‘El valor de res’, fa flaire de regalèssia i, alhora, manté la incomoditat de caminar pel bosc per sobre de pedres punxegudes
La tardor s’ha convertit en un cau de petits festivals que reprenen espectacles estrenats mesos abans. Aquesta ronda de critiques vol donar a conèixer algunes de les programacions ja sigui dins del Mercè Arts del Carrer (fins dilluns), el Terrassa Noves Tendències (del 28 de setembre a l’1 d’octubre), el Temporada Alta (del 30 de setembre al 10 de desembre), Fira Mediterrània (del 5 al 8 d’octubre), l’Escena Poblenou (del 19 al 22 d’octubre), el DanSAT! (del 26 al 29 d’octubre), el Passatge Insòlit de Santa Coloma de Gramenet o el concurs de Teatre BBVA, que ha programat quatre funcions entre el 22 i el 30 d’aquest mes. Tots ensenyen que hi ha teatre més enllà de la cartellera convencional. El nom de festivals s’ampliaria amb el Lola d’Esparreguera (que s’allarga de setembre a desembre), o el RBLS, que enguany amplia el radi d’acció i es limita del 3 al 19 de novembre).Aquesta és una tria partint de visibilitzar valoracions que encara no havíem publicat a les capçaleres d’El Punt Avui i que, ara, sortosament, tornen a ser notícia en clau de gira.
Companyia:
FLY ME TO tHe MOON
Companyia: eia
Dia i lloc:la pedra de fusta
En l’estrena, va ser intrigant la manera de gestionar el públic. Els tamborets en forma d’hexàgon són com cel·les d’un rusc que es fan i es desfan a gust del públic i incitat pels artistes. Segurament, a mesura que la peça guanyi funcions, trobaran la manera natural d’aconseguir alliberar l’espectador del racó on seu amb una mirada passiva. Les ganes d’intervenir hi eren, potser només faltava estirar-les amigablement, però hi pot ajudar fer que augmentin els silencis, evitar explicar com una fusta pot ser pedra. El millor és aconseguir que tothom descobreixi aquest efecte real durant l’espectacle i que en pugui treure les seves pròpies conclusions.
Autoria: Joan Català
Dia i lloc:IDIÒFONA
Companyia: Pagans
Dia i lloc:el VALOR DE RES
L’accés al llibre té un cert aire de ritual. Com qui s’endinsa en una pràctica sospitosa, que en cap moment es percep com a perillosa. La foscor de la nit, la saviesa de la natura, l’escolta de les remeieres obre un camí calmat. Amb molt poques indicacions, el llibre (amb uns jocs que no revelarem) viatja del coneixement popular més pràctic a la narració d’un conte amb un cert aire fantàstic. La comunió que proposa Pagans és similar a la de la lectura comunitària de Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva però des de la intimitat individual. Com a Paraules que trenquen ossos, es produeix una certa connexió invisible entre tots els participants d’aquesta sessió quasi secreta, en una clariana en un racó del món ben allunyat de qualsevol civilització. Un espai en què és possible reescoltar les arrels més profundes de l’ànima que connecten amb la Natura des del record de la infància, des de la descoberta misteriosa de l’adolescència, des de l’expertesa de la maduresa, amb la confiança cega de la vellesa. És com deixar-se acomboiar pel temps i entendre la injustícia de la incomprensió i la por alhora que es forma part d’una comunitat capaç d’obrir-se i compartir el secret de la vida.
Autoria: Josep Maria Miró
Dia i lloc:el cos més bonic...
Sense més recurs que un focus i alguna ànima que emergeix en un quadre tridimensional, les ombres de la roba fan uns plecs de pintura flamenca, a un retrat íntim familiar, amb una perspectiva (novament) enganyosa. L’obra destil·la, gota a gota, records i percepcions. Parla el cos (Albert), la mare, la directora de l’escola, l’amo de la serradora i un transvestit de mitjana edat que fuig abans de ser la principal sospitosa.Miró fa un tall precís, amb un estilet que injecta un contrast per comprovar la deshumanització en el segle XXI. Incideix en els buits, en els espais no explicats, tal i com va idear Harold Pinter i ha practicat Lluïsa Cunillé (El jardí). Arquillué i Albertí han anat bastint el caràcter d’aquests personatges nomes amb el posat físic (mans a les butxaques, punys tancats, braços caiguts) i uns quasi imperceptibles ritmes de veu. És evident veure-hi un paral·lelisme en Els homes i els dies, que amb direcció de Xavier Albertí i adaptació de’n Miró, aquests dies ha ocupat la Sala Gran del TNC: la contenció i el discurs en primera persona (però des d’una sola veu, la de David Vilaseca) hi coincideixen. En la ficció hi ha un quadre que superposa mirades; en el dietari, idees que projecten connexions i obres artístiques d’altri.
Companyia: Atzucac
Dia i lloc:NOVES ESPIRITUALITATS...
La celebració flueix al costat de les inseguretats d’uns oficiants que demostren la seva fe en l’ateisme. És complicat, certament, convocar ànimes si no es creu en res més que en la ciència comprovable. I en aquesta contradicció (en forma de monòleg, de gesticulacions comunitàries sobre el procés de la menstruació, ben didàctica, d’acrobàcia o de cançó) hi ha la comèdia.
Companyia: Kernel Dance Theater
Dia i lloc:Lóng