Al seu muntatge ‘Llordes’, les divertides i lúdiques actrius i cantants Glòria Ribera i Gemma Polo reivindiquen la catalanitat fins i tot en els productes eròtics
El Festival TNT (Terrassa Noves Tendències) ha mostrat una vintena de produccions de cocció molt diferent en aquesta edició. Mentre que bona part dels muntatges que coproduïa han arribat massa justos a l’escenari, les propostes internacionals, que fa temps que estan contrastades, han lluït amb seguretat. El minimalisme no està renyit amb el moviment ni la interacció.
Dia i lloc: Michikazu Matsune
Cada funció té un cert aire de ritual. Michikazu Matsune se serveix de la paraula i d’una quietud densa en aquest pulcre espectacle. Cedir un tros de vida a l’escena per a gaudi de les ombres de la platea és un despreniment costós. Compartir-lo és una contribució a la realització personal. L’artista s’acompanya de l’Elizabeth i Frans que, junts, fan recompte de la seva cartera d’amistats, com qui ensenya un àlbum de fotos antic. Als calaixos de la memòria hi ha els familiars i amics de la infància. També aquells companys de professió i veïns que han conviscut algun episodi amb el protagonista. El mirall entra en un bucle quan Michikazu recorda la primera actuació de Frans a Àustria. Ell el va anar a veure i en va quedar captivat amb una imatge que sempre més condicionarà la vida amb el seu amic.En una funció hi ha els que hi són i també els que haurien d’haver arribat o els que ja no podran ser-hi més (perquè s’han mort o perquè s’ha estroncat la relació amb els artistes que hi intervenen).Del santoral de personatges emergeixen noms com John (Cage) Jêrome (Bel). Adreçar-s’hi en primera persona els treu de l’estanteria on els té instal·lada la fama i esdevenen persones quotidianes amb pensaments trivials. A la consecució dels noms s’hi sumen intervencions coreogràfiques: des de la rectitud de Frans fins a l’agilitat d’Elisabeth i la tensió dels braços de Michikazu.
L’atomització del cos. Janet Novás Imagina poder disgregar el seu propi ésser en diferents persones per extreure la individualitat i construir una nova cosmovisió universal, en què tots som part d’aquest tot. En realitat, el que projecten el moviment de les intèrprets a l’escena és el d’uns éssers sense consciència. Lali Ayguadé ja va provar d’imaginar l’evolució de l’ésser humà a Here, des de la veu lírica i el moviment. La imatge amb els mallots amb punts brillants, com escates, evoca les dones d’aigua de les rondalles, uns éssers que captiven per la seva estranyesa. És un univers animal que retrona a la intuïció de novel·les com Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, o La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.La dansa contemporània necessita que es transpiri. Tot i la validesa de la dansa teatre (en què els ballarins esdevenen personatges i es mouen inspirats per una trama més o menys concreta), no és convenient explicar amb massa evidència la voluntat del treball. Lacoreografia s’ha d’expressar per si mateixa. Quan es fan epílegs que evidencien la metàfora trenquen la lògica artística i l’aboquen a una idea analítica que resulta incoherent. Potser més val donar per bo allò que el públic s’ha imaginat sense cap idea prèvia d’inici, potser deixar que les dones d’aigua evoquin un món en el qual l’espectador trobi els seus propis referents.
Ha estat una inesperada sorpresa del TNT d’enguany. La Chachi s’ha guanyat un lloc d’honor en el flamenc contemporani que, habitualment, transita per Catalunya. Al costat d’Israel Galván (Solo), de Rocío Molina (Caída del cielo), del Niño de Elche (Mellizo doble), de Juan Carlos Lérida (Máquinas sagradas), el seu debut fa flaire a llarg idil·li (si més no amb aquesta peça que ja acumula centenars de bolos per l’Estat espanyol). Flamenc extasiant. Asseguts ben a prop, el seu mantra (l’himne del centenari de Rocío) és una torrentera que va acumulant aigua i que es desborda per tot arreu, amb la tornada en bucle i elevant el volum. Si La Chachi comença estàtica, enroscant-se sota una llum zenital, i es desplega a partir d’aquest himne. Balla de genolls, estirada a terra (com aquella descoberta de Cesc Gelabert de ballar una sardana a terra a La muntanya al teu voltant), estibant la càmera negra o bevent i tirant-se vi dolç pels cabells. Recorda els sacs de sorra de La casa de la fuerza d’ Angélica Liddell. El límit físic és viscut, com una festa com una superació del cos, per deixar escapar l’ànima. I, al final, de nou en la foscor, explica el perquè del títol; una imatge que podria sonar gratuïta, però que es revela definitiva: potser no volia pujar al cim dels Alps. Però si s’hi ha de pujar, s’hi puja. Malgrat les angúnies de la meitat del camí, del dolor, del cansament, del perill, al final accedir-hi acaba resultant una experiència d’èxtasi compartida.