Festival TNT, del verd al madur

Cada funció té un cert aire de ritual. Michikazu Matsune se serveix de la paraula i d’una quietud densa en aquest pulcre espectacle. Cedir un tros de vida a l’escena per a gaudi de les ombres de la platea és un despreniment costós. Compartir-lo és una contribució a la realització personal. L’artista s’acompanya de l’Elizabeth i Frans que, junts, fan recompte de la seva cartera d’amistats, com qui ensenya un àlbum de fotos antic. Als calaixos de la memòria hi ha els familiars i amics de la infància. També aquells companys de professió i veïns que han conviscut algun episodi amb el protagonista. El mirall entra en un bucle quan Michikazu recorda la primera actuació de Frans a Àustria. Ell el va anar a veure i en va quedar captivat amb una imatge que sempre més condicionarà la vida amb el seu amic.En una funció hi ha els que hi són i també els que haurien d’haver arribat o els que ja no podran ser-hi més (perquè s’han mort o perquè s’ha estroncat la relació amb els artistes que hi intervenen).Del santoral de personatges emergeixen noms com John (Cage) Jêrome (Bel). Adreçar-s’hi en primera persona els treu de l’estanteria on els té instal·lada la fama i esdevenen persones quotidianes amb pensaments trivials. A la consecució dels noms s’hi sumen intervencions coreogràfiques: des de la rectitud de Frans fins a l’agilitat d’Elisabeth i la tensió dels braços de Michikazu.

L’atomització del cos. Janet Novás Imagina poder disgregar el seu propi ésser en diferents persones per extreure la individualitat i construir una nova cosmovisió universal, en què tots som part d’aquest tot. En realitat, el que projecten el moviment de les intèrprets a l’escena és el d’uns éssers sense consciència. Lali Ayguadé ja va provar d’imaginar l’evolució de l’ésser humà a Here, des de la veu lírica i el moviment. La imatge amb els mallots amb punts brillants, com escates, evoca les dones d’aigua de les rondalles, uns éssers que captiven per la seva estranyesa. És un univers animal que retrona a la intuïció de novel·les com Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, o La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.La dansa contemporània necessita que es transpiri. Tot i la validesa de la dansa teatre (en què els ballarins esdevenen personatges i es mouen inspirats per una trama més o menys concreta), no és convenient explicar amb massa evidència la voluntat del treball. Lacoreografia s’ha d’expressar per si mateixa. Quan es fan epílegs que evidencien la metàfora trenquen la lògica artística i l’aboquen a una idea analítica que resulta incoherent. Potser més val donar per bo allò que el públic s’ha imaginat sense cap idea prèvia d’inici, potser deixar que les dones d’aigua evoquin un món en el qual l’espectador trobi els seus propis referents.

Dues de les germanes de José (o sigui, dues components de José y Sus Hermanas) presenten el que podria ser un programa zero del pòdcast definitiu de la cançó catalana d’ahir i de sempre. Amb una estètica asexualitzada, amb les armilles i les puntes dels avis a l’hora d’anar a missa, Gloria Ribera (Parné) i Gemma Polo (En lo alto para siempre) presenten una teoria explosiva, com la de Francesc Pujols (“un dia que els catalans ho tindrem tot pagat”): als catalans ens han robat la tradició popular.

Ribera, filla de Guissona (Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria) i defensora dels cuplets del Paral·lel del segle XX, i la tarragonina Gemma Polo (membre de Roba Estesa) han descobert que totes les discogràfiques multinacionals pouen en la tradició psicalíptica catalana. El seu xou és un pòdcast en viu que, veient l’ampli repertori (divertit i desenfrenat) podria ser una sèrie que s’allargaria més d’una temporada. Els temes i les metàfores que es van conjugar en les cançons de sega o a les tavernes obreres ara són el pal de paller de les músiques electròniques que es canten (i ballen) a les discoteques de mig món. Evidentment, és una tesi provocadora (el suc de les cireres no és propietat de més que qui les engalta) que, en tot cas, ensenya una música irreverent que es cantava en català perquè era la llengua natural. Ribera i Polo reivindiquen la catalanitat fins i tot en els productes eròtics.

Ha estat una inesperada sorpresa del TNT d’enguany. La Chachi s’ha guanyat un lloc d’honor en el flamenc contemporani que, habitualment, transita per Catalunya. Al costat d’Israel Galván (Solo), de Rocío Molina (Caída del cielo), del Niño de Elche (Mellizo doble), de Juan Carlos Lérida (Máquinas sagradas), el seu debut fa flaire a llarg idil·li (si més no amb aquesta peça que ja acumula centenars de bolos per l’Estat espanyol). Flamenc extasiant. Asseguts ben a prop, el seu mantra (l’himne del centenari de Rocío) és una torrentera que va acumulant aigua i que es desborda per tot arreu, amb la tornada en bucle i elevant el volum. Si La Chachi comença estàtica, enroscant-se sota una llum zenital, i es desplega a partir d’aquest himne. Balla de genolls, estirada a terra (com aquella descoberta de Cesc Gelabert de ballar una sardana a terra a La muntanya al teu voltant), estibant la càmera negra o bevent i tirant-se vi dolç pels cabells. Recorda els sacs de sorra de La casa de la fuerza d’ Angélica Liddell. El límit físic és viscut, com una festa com una superació del cos, per deixar escapar l’ànima. I, al final, de nou en la foscor, explica el perquè del títol; una imatge que podria sonar gratuïta, però que es revela definitiva: potser no volia pujar al cim dels Alps. Però si s’hi ha de pujar, s’hi puja. Malgrat les angúnies de la meitat del camí, del dolor, del cansament, del perill, al final accedir-hi acaba resultant una experiència d’èxtasi compartida.