Arts visuals

Retrobada genial

Una exposició conjunta que es pot veure de manera simultània a la Fundació Joan Miró i al Museu Picasso, celebra la relació d’amistat dels dos artistes. És una mostra excepcional que porta a Barcelona obres de Miró i de Picasso que no s’hi havien vist mai, o molt poques vegades

MARKO DANIEL
“L’exposició és un somni fet realitat. Reuneix obres que no tornaré a veure juntes mai de la vida; n’estic segur”

Les seves vides es van creuar i el mateix esperit de llibertat i transgressió que els posseïa a tots dos va fer que la seva relació d’admiració, primer, i d’amistat, després, fos imparable. Joan Miró (1893-1983) i Pablo Picasso (1881-1973) van ser amics durant cinquanta anys, fins a la mort del segon. Va ser el març del 1920 quan Miró va viatjar a París per primera vegada amb un paquet sota el braç que la mare de Picasso li havia donat per al seu fill. Era una ensaïmada. En el futur hi hauria moltes altres anades i vingudes de tots dos i, sobretot, molts camins compartits. Aquesta anècdota de l’ensaïmada va marcar l’origen d’una complicitat tan llarga com fructífera i, malgrat els seus caràcters quasi oposats i les seves diferències formals com a creadors, tots dos van revolucionar la història de les avantguardes i de l’art. Ara, una exposició excepcional que han inaugurat de manera simultània la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso de Barcelona, la ciutat que els va acomboiar i que tots dos van triar per deixar-hi una part important del seu llegat, els presenta junts, en el que és una retrobada genial de la seva obra. Una proposta “d’una magnitud insòlita a Barcelona i en altres capitals de la cultura a Europa i al món”, segons Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró, per a qui aquesta exposició “és un somni fet realitat”: “Reuneix obres que no tornaré a veure juntes mai de la vida; n’estic segur”, deia Daniel, per reafirmar que l’exposició Miró-Picasso esdevé “una oportunitat única”.

Una vuitantena de les més de tres-centes obres que s’exposen repartides entre els dos museus no s’havien vist mai, o poques vegades, a Barcelona. N’hi ha de tan emblemàtiques com La Masia (1921-1922), Sense títol (Cap d’home) (1937), Dona, ocell, estrella (Homenatge a Pablo Picasso), de Miró; i Les tres ballarines (1925), Figures a la vora del mar (1931) o La dona que plora (1937), de Picasso. A més, obres com Flama en l’espai i dona nua (1932) i L’estel matinal (1940), de Miró, o Las Meninas (1957) i Arlequí (1917), de Picasso, han sortit dels seus museus respectius, “fet insòlit que ha passat molt poques vegades, per visitar el museu de l’altre”. Marko Daniel deia dijous, en la presentació de la mostra, al costat d’Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, que “ja hauria estat un èxit” que només s’haguessin intercanviat obres les dues institucions. Però l’excepcionalitat del muntatge també es troba en el fet que són a la ciutat obres procedents de més de trenta-cinc col·leccions, institucions i museus internacionals com el Musée National Picasso de París, el Centre Pompidou, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, la National Gallery of Art de Washington o la Tate Gallery de Londres.

Una suma de moltes complicitats ha fet possible aquest muntatge titànic, que coincideix amb el cinquantè aniversari de la mort de Picasso i el quarantè de la de Miró. L’exposició, oberta fins al 25 de febrer del 2024, és una de sola, conjunta, però es pot veure simultàniament als dos museus. No s’han repartit les peces cronològicament, sinó que s’ha creat un relat únic, dividit en set grans blocs que arrenquen en la primera trobada –a l’estrena del ballet Parade dels Ballets Russos de Diàguilev al Gran Teatre del Liceu el 10 de novembre del 1917, amb vestuari, teló i escenografia de Picasso–, i també passen pel París del surrealisme, l’interès per la poesia i l’escriptura, els anys de guerra, els treballs com a ceramistes, l’estil Picasso i el llenguatge Miró, i un darrer àmbit sobre els homenatges de Miró a Picasso. Aquí s’hi mostra, d’una banda, el llenç Dona, ocell, estrella (homenatge a Pablo Picasso), en el qual, al revés de l’obra, va deixar constància que amb aquella peça retia homenatge a Picasso el dia de la seva mort i, de l’altra, una sorpresa: a la Fundació Joan Miró es pot veure l’obra que li va encarregar La Vanguardia per il·lustrar la portada amb què se celebraven els 90 anys de Picasso. D’aquesta peça no se’n coneixia el parador, i ara ha arribat a l’exposició procedent d’una col·lecció privada.

Dotze anys més jove que Picasso, Joan Miró l’admirava i el veia “com un referent”, sobretot per la seva “llibertat creadora i l’instint transgressor”, segons Teresa Montaner, comissària de la mostra juntament amb Sònia Villegas, també de la Fundació Joan Miró, i Margarida Cortadella i Elena Llorens, del Museu Picasso. Però la seva relació no va ser estrictament la de mestre-alumne. El respecte mutu es va convertir en una amistat que va anar creixent per totes les experiències compartides: la proximitat amb els cercles surrealistes, el compromís polític durant la Guerra Civil –arran de la qual van sorgir dues de les seves grans obres: el Guernica, de Picasso i El segador (Pagès català en revolta), de Miró, una obra que avui continua desapareguda– o la Segona Guerra Mundial. Picasso va dir a Miró: “Després de mi, tu ets qui obriràs una nova porta”, per reconèixer el talent d’aquell jove pintor a qui, aleshores, encara li quedaven esglaons per pujar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.