Lletres

Crítica

LES ARRELS AÈRIES DE BARBARA CASSIN

En un món global i plurilingüe, la nostàlgia, més que no pas una qüestió de territori, esdevé qüestió de llengua

Filòsofa, filòloga, traductora i directora d’investigacions al Centre Nacional d’Investigacions Científiques de França, Barbara Cassin també és membre de l’Acadèmia francesa i parisenca de soca-rel. Com pot ser, doncs, es pregunta, que se senti tan arrelada a l’illa de Còrsega, on fins i tot va enterrar el seu marit, al pati de la casa que hi compartien?

Aquest assaig filosòfic, erudit però accessible, parteix del fet personal de l’autora per demanar-se –qüestió complexa en temps postmoderns– què són les arrels, què vol dir ser a casa i com sabem que hi som. Per aprofundir-hi, Cassin segueix la pista de tres personatges clau, que aborda en tres parts diferents: l’Ulisses de l’Odissea (que mai acaba de tornar a la seva terra, Ítaca), l’exiliat Eneas de l’Eneida (que fuig de Troia per fundar Roma, desertant també de la llengua grega) i l’exili novaiorquès de la filòsofa Hannah Arendt (que defensà l’alemany, la seva llengua materna, com a única pàtria). En la reflexió de Cassin, el sentiment de la nostàlgia està profundament imbricat amb la qüestió de la recerca de la pròpia identitat. Tot plegat mena l’autora a abordar el vincle entre pàtria, exili i llengua mare per acabar reivindicant, en el món contemporani, el concepte de les arrels aèries.

Amb l’admirable precisió filològica que ens acompanya al llarg de tot l’assaig, l’hel·lenista ens sorprèn amb l’apunt que el terme nostàlgia (de nostos, retorn, i algos, dolor) no arrela, en realitat, en el món antic. El va posar en circulació el segle XVII el metge J. J. Harder per designar una malaltia ben curiosa: l’enyorança de la pàtria (heimweh) que patien els mercenaris suïssos de Lluís XIV.

Descobrirem, en un primer moment, la complexitat de nostàlgia d’Ulisses, que no és tant heimweh, la nostàlgia del retorn, com fernweh, la nostàlgia d’allò llunyà. Si bé l’heroi errant té la idea de tornar a la seva pàtria, quan hi arriba (després que hagi aconseguit fer-se reconèixer de nou per la seva dona) hi passa una nit i reprèn la ruta cap a nous horitzons (el seu llit està arrelat; ell, no tant, ens recorda l’autora). Sehnsucht (l’anhel de persecució d’un objectiu indeterminat, d’un objecte de desig introbable) o planàlgia (de planê, vagareig), són altres termes atribuïbles a l’experiència de l’heroi grec. Vet aquí l’encara no, que és segons Cassin el temps de la nostàlgia, el temps del desig d’un retorn mai acomplert. Ulisses, el nòmada, és “a casa seva pertot i enlloc”.

Quan l’esperança de retorn a la pàtria s’esvaeix, l’autora evoca la figura d’Eneas, expulsat d’una Troia en flames. A l’Eneida, la peregrinació es torna exili: el protagonista de l’epopeia virgiliana, desarrelat, emigra a Itàlia per fundar la futura Roma. Vet aquí la condició d’aquesta fundació, imposada a l’heroi per la deessa Juno: cal que l’heroi abandoni la seva llengua per adoptar la llatina. “Per Eneas, la marca de l’exili és la transformació de la relació amb la llengua”, remarca Cassin. De l’Odissea a l’Eneida, passem d’un model de monolingüisme grec (la concepció d’un monolingüisme autòcton, que oposa la llengua grega a les bàrbares) al model llatí del monolingüisme amb l’“alteritat inclosa”: a causa del mestissatge, tot ciutadà romà podrà tenir una pàtria de dret i una altra de naixement. La llengua, la llatina, esdevé la llengua de la civitas, llengua d’unió dels ciutadans romans.

Hannah Arendt, jueva exiliada a Nova York, fa el moviment contrari al d’Eneas: en comptes d’exiliar-se i fer-se naturalitzar adoptant la llengua anglesa, reivindicarà l’alemany com la seva única pàtria.

Segons el pensament arendtià, el que fa materna una llengua és, segurament, la possibilitat d’inventar-hi (“cada locutor és un autor en la seva pròpia llengua”). De la qual cosa es deriva que deixa de ser llengua aquell idioma que ja no produeix novetat: l’alemany d’Eichmann ple de clixés; la llengua pervertida de l’administració i la propaganda totalitarista nazi. Aquesta reflexió produeix el trencament del lligam entre llengua i poble, entre llengua i cultura (una llengua no pertany, considera Jacques Derrida). És la desnaturalització i l’exili de la llengua alemanya el que la salvarà com a llengua després d’Auschwitz.

“No ens hi quedem, és a dir, que no som mai allà, a casa. Més que les arrels, jo conrearia l’altre lloc, un món que no es tanca, ple de semblants diferents.” Arrels aèries: vet aquí la lliçó d’odissea amb què conclou Cassin. En un món global i plurilingüe, fet de trànsit constant, migracions i exili, la nostàlgia, més que no pas una qüestió de territori, esdevé qüestió de llengua. Finalment, tenim la sensació que arrelem, que som a casa, “quan som acollits, nosaltres, la nostra família i la nostra, les nostres, llengües”.

LA NOSTÀLGIA Autora: Barbara Cassin Editorial: Edicions 62 Pàgines: 133 Preu: 15,90 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor