Els bons i ‘los malos’ a escena

El Daniel de Pols de diamant s’expressa en català amb la seva parella però, en canvi, rep les invitacions al Tinder i les posteriors amenaces en castellà. Les actrius de Las Heyvan (Iceberg) es donen suport en català en un aquelarre que trenca amb els privilegis de l’heteropatriarcat que, fins llavors, han rebut insults i proposicions feridores en castellà. A Democrazy, s’utilitza el castellà (en part responent a una coherència de l’època de finals de la dictadura franquista) i el català serveix per a les rèpliques metateatrals, quan les actrius discuteixen sobre com afrontar alguna escena concreta. Fins i tot, a Personas escandalosas que no caben en el mundo identifiquen els espais tancats per a ments obertes (el lloc on l’amic pot expressar sense angúnia la seva homosexualitat) mentre se senten opinions (en castellà) de persones que, de bona fe, entenen que és una raresa estimar persones del mateix sexe del tipus «no es una enfermedad, lo que pasa es que no tienen trabajo y por eso...».

Segurament els casos exposats són puntuals, (seria agosarat dir que són majoritaris) però sí que apunten cap una tendència social. Les alarmes que el català està perdent prestigi social al carrer (a les escoles el català està patint un bandejament major al de fa pocs anys) marquen aquesta pauta. El joc amb la llengua per poder barrejar dues situacions en un mateix escenari ja fa anys que roda. Explicava Alexander Herold, el director de Pel davant... i pel darrere, que va descobrir a l’aeroport del Prat que, a Catalunya, es parlava una llengua diferent a la castellana el dia que va aterrar per aixecar una producció de la comèdia de Michael Frayn. Aquesta clau li va servir per diferenciar les escenes del teatre per a públic (en castellà) i les accions hilarants als camerinos (en català). Va ser el 1985. Des de llavors, sempre ha repetit aquesta troballa en les diverses posades en escena d’aquesta producció (estrenada a Londres el 1982) que retorna periòdicament a la cartellera de Barcelona, sovint pels volts de Nadal.

Dimecres es va estrenar La festa, una peça de Daniela Feixas que parteix de testimonis reals sobre l’abús de la pornografia i la toxicitat en les relacions posteriors. És una peça directa, massa expositiva. A ningú li va estranyar que fos cent per cent en català. Possiblement perquè no hi havia una conversa grupal fins al final (quan els actors pregunten al públic i formulen quina seria la seva festa ideal). La proposta, valenta, elimina un relat amb què el públic pugui identificar-se o cohibir-se i sorprendre’s. Tot és pla i directe i perd l’oportunitat d’emocionar. La interpretació és exigent amb el joc de càmeres, la coreografia i un espai que es transforma. El públic escolta les confessions per uns auriculars, però no amb la veu de confidència, sinó com un discurs articulat de frases simples i només algun “en plan” pretén donar-li pàtina de col·loquial. L’obra rondarà pels Teatres en Xarxa després de la seva sortida de la Sala Tallers del TNC (fins al 3 de desembre). El programa passa per Martorell. Teatre El Progrés. Dues funcions, matí i tarda.(09/02/2024), el Vendrell. Teatre Municipal Àngels Guimerà (16/02/2024), Llinars del Vallès. Teatre Auditori (18/02/2024), Tarragona. Teatre de Tarragona. Dues funcions, matí i tarda (23/02/2024), Valls. Teatre Principal (24/02/2024), Barberà del Vallès. Teatre Municipal Cooperativa (01/03/2024), Tordera. Teatre Clavé (08/03/2024), Sant Joan Despí. Teatre Despí (15/03/2024), Sant Andreu de la Barca. Teatre Núria Espert (16/03/2024) i Lloret de Mar. Teatre de Lloret (22/03/2024). Dimecres hi va haver una sexòloga que va enfocar molt bé l’obra cap al reconeixement de la pornografia entre un públic menor, que no se n’amagava. Un exercici sa que estaria bé que es reproduís en cada funció.

Tots els creadors han de ser lliures de triar la llengua en què s’expressen els seus personatges (un altre aspecte és la responsabilitat de les institucions de fer prevaler el català per compensar la seva posició de fragilitat davant del castellà), però en unes obres escrites sovint des d’una simplificació de missatge, (en temes de debat com poden ser l’empoderament femení o la normalització de l’homosexualitat) el codi que es repeteix és excessivament maniqueu: el català és lloc de recolliment, de confiança, de cura, mentre que el castellà (el que es parla majoritàriament a les discoteques, als mitjans de comunicació a les xarxes socials) és des d’on es rep l’amenaça. Per això, el català identifica els bons, mentre que el castellà es reserva als incapaços d’entendre la diversitat. Aquesta caricatura irreal distancia l’espectador catalanoparlant de la seva possible responsabilitat cap a menystenir la diversitat social. Alguns dels comentaris en castellà de Personas escandalosas que no caben en el mundo es poden sentir, sigui en la llengua que sigui, tant en dinars familiars, com en sopars de Nadal d’empresa. Per tant, traduir algunes de les cites trencaria el codi esquemàtic, però permetria que ressonés millor la responsabilitat en les situacions quotidianes de rebuig a la diversitat. El patró del castellà/català es repeteix en autories o companyies que tot just comencen i que utilitzen les seves primeres obres per denunciar allò que més els preocupa. És imprescindible que s’expressin i que ho facin de la manera que considerin, però segurament alternar la llengua els comportarà una situació més complexa, que s’emmirallaria molt millor amb la realitat de la platea.

Aquest diumenge acaba el festival RBLS, que pretén posar a l’aparador aquestes veus radicals que connecten, sobretot, amb el públic jove. A més d’Iceberg i Personas escandalosas... també Miquel Mas Fiol recupera Les penes del jove Werther o Cr#sh. I l’Ubu rex d’Application rejected, que es va veure a l’Antic, ara tindrà una segona vida a l’Èòlia. Són només alguns títols d’un festival que va ampliant el radi d’acció en cada edició (també arriba a Cardedeu, Granollers, Manresa, Sabadell i Santa Coloma de Gramenet).

Pau Coya, que és l’autor de Pols de diamant, també ha estrenat aquests dies Cavallet de mar, una peça optimista sobre la transexualitat (a la Sala Flyhard, fins al 27 de novembre). Gairebé fa servir el català en tots els àmbits (tant a la universitat com a l’autobús), només es parla en castellà en una botiga de disfresses. La peça no estigmatitza la llengua; en l’estimació del cos del protagonista (i la seva llengua) radica la llum final que l’empodera. També a La línia vermella, de Paula Castillo, el català entra dins del metro amb normalitat. Es pot cantar i rapejar improvisant en català per demanar algunes monedes (o ni això). La quotidianitat fa que fins i tot els actors puguin fer aixecar algun espectador d’un seient reservat per poder desenvolupar la trama (en un escenari convertit en un vagó on personatges i públic comparteixen l’espai).

Carol López va justificar l’any passat a Les amistats perilloses que el català era la llengua dominant social, mentre que el castellà es limitava a les converses íntimes entre els dos protagonistes. La justificació era més aviat contradictòria als estudis de la llengua, tot i que, probablement, es va forçar perquè un dels actors, castellanoparlant, pogués tenir el màxim de rèpliques en la seva llengua materna. En aquell mateix muntatge, en canvi, hi havia un jove actor anglès (Tom Sturgess) que debutava a Catalunya fent de professor de piano amb un català prou fluid. Més controvèrsia amb la llengua ha estat la decisió de La Calòrica de representar, pràcticament íntegrament Le congrès ne marche pas en francès. És una justificació històrica. El país perdedor que anava a ser fustigat per les grans Corones europees va servir la llengua franca, la que tothom coneixia. De fet, la farsa, inspirada en fets reals, coincidia prou amb l’Europa Bull, dels Indigest. La llengua és l’ànima del teatre i no se la pot estigmatitzar.