Llarga vida al Doctor
Serà blanc o serà negre? Ros o moreno? I per què no pèl-roig? Home o dona? Heterosexual o homosexual? Jove o vell? Atlètic o intel·lectual? Serà aquest actor o aquella actriu...? No, no parlem de qui encarnarà el proper James Bond sinó d’un altre emblema tant o més popular al Regne Unit com és el Doctor Who. Que n’heu sentit a parlar però no l’heu vista mai? Doncs només heu de saber que ja ha complert ni més ni menys 60 anys, el personatge, i que està en antena amb interrupcions des de l’any 1963, fet que converteix la seva sèrie de ciència-ficció en la degana i més longeva del gènere, al davant fins i tot de la mítica Star Trek. També, amb una legió de fans per tot el món i, sí, molt menys pesats que els trekkies!
Doctor Who es va estrenar a BBC Television, actual BBC One, el 23 de novembre del 1963 i va ser un èxit rotund proposant una fórmula de ciència-ficció amb efectes especials casolans però creatius, salpebrada per un humor peculiar (d’allò més britànic), recolzada per personatges entranyables i molt carismàtics. Des d’aleshores se la sol dividir en dues etapes, la denominada “clàssica”, emesa entre el 1963 i el 1989, i la “moderna”, encetada el 2005 i que continua emetent-se a l’actualitat. Ara, sense anar més lluny, se n’estrenen tres episodis especials de celebració de l’efemèride i ho fan tornant a la vida momentàniament el desè Doctor, David Tennant , el favorit de molts seguidors. Un preludi perquè el nou Doctor, el quinzè, prengui les regnes. Aquest honor l’encarnarà Ncuti Gatwa (l’estimat Eric de Sex education), el primer Doctor que serà a la vegada obertament queer i negre, prenent el testimoni de la dona interpretada per Jodie Whittaker.
Aquí, recordo que TV3 en va emetre durant una curta etapa alguns episodis i al cinema es va estrenar alguna de les pel·lícules, però en el meu cas vaig tenir la santa sort de descobrir el personatge de ben petit quan anava per vacances de Nadal o a l’estiu a casa de la meva àvia anglesa, on no perdia l’oportunitat d’entrar de ple al món imaginari d’aquell Doctor de cabells i vestimenta estrafolaris a qui perseguien uns robots, els Daleks, que per molt lents i maldestres que semblessin em feien estremir quan cridaven tots alhora: “Exterminar!” El meu Doctor referencial, per generació, va ser Thomas Stewart Baker. Ell va ser el quart Doctor, que va protagonitzar com he comprovat 172 episodis entre els anys 1974 i 1981 (no m’estranya gens, doncs, que fos tan emblemàtic). Des d’aleshores ha passat molt temps i, malgrat que ara ja no calen odissees tecnològiques per seguir la saga (cintes de vídeo d’exportació, trobar DVD amb subtítols, el goteig de capítols per streaming...), sempre em quedarà el record d’aquelles visites al meu Doctor preferit.
Doctor Who està farcida d’històries imaginatives que han influenciat molts escriptors, com ara Terry Pratchett. L’únic exhabitant de Gallifrey, aquest senyor del temps, astut, enginyós i intel·ligent que fa servir el seu poder –l’extraordinària nau Tardis i el seu tornavís sònic– per al bé i salvar la humanitat en constant perill, té encara molt feina per fer. Continua viatjant pel temps i l’univers per recaure al nostre planeta i trobar-se amb algun/a acompanyant que li donarà un cop de mà per salvar el món constantment.
Un etern retorn que sol arrencar amb la cabina de telefon blava (a diferència de l’emblemàtica vermella, era la que feien servir la policia britànica per contactar amb l’oficina central o els ciutadans per advertir d’algun perill) volant per l’espai mentre sona l’emblemàtica sintonia de música electrònica que posa la pell de gallina i que escoltaries en bucle armat amb un bolígraf i cridant: “Exterminar, exterminar!” Llarga vida al Doctor !
