Més enllà de la pista forestal

La literatura de Jon Fosse, flamant premi Nobel noruec, és d’estat d’ànim. Si busquen aventures, acció o moviment, no van pel bon camí. Això ho ha demostrat per terra, mar i aire, és a dir, en poesia, teatre i narrativa. El podríem associar a unes determinades èpoques de Peter Handke o de Martin Walser, però té un accent propi, és diferent dels robustos escriptors germànics.

Pocs mesos després de l’obtenció del premi Nobel, Jon Fosse (Haugesund, 1959) apareix en català a Galàxia Gutenberg a través d’una bona traducció de Carolina Moreno. Presenten un relat que no arriba a cent pàgines en cos de lletra 20 o 22. Passen poques coses rellevants i cadascú les pot interpretar a la seva manera. Fregit per un atac d’avorriment que el fa fugir de casa, el protagonista penetra amb el seu cotxe dins una pista forestal fins que el vehicle diu prou. Es planteja tota una sèrie de coses com a solució, però opta per sortir cap a la foscor del bosc. El personatge recorda aquells urbanites hipocondríacs dels anys vuitanta, potser no tant des de la lleugeresa perquè Fosse té alguns elements de místic. Potser perquè escriu sempre amb un to decididament poètic. Sense sopar, escapant-se d’ell mateix i amb el tràngol d’haver d’assumir la seva irresponsabilitat volguda, l’home surt del cotxe, s’endinsa en l’espessor dels arbres fins que es troba una llum que se li acosta. En principi no sap si és una silueta resplendent, però en cap moment es perden les formes i la narració no planteja preguntes metafísiques ni teològiques.

Les visions s’alternen amb el seu estat d’ànim. Diríem que ja no s’avorreix, però la inacció l’encomana al lector, que en algun moment es pregunta què coi passa. Els records són significatius per compensar la manca absoluta d’un argument amb cap i peus. No és la primera vegada que Fosse ens ofereix aquesta mena de passejades al no-res. De fet, els veterans recordàvem alguna vella edició de Melancolia per Emecé. Des d’aleshores, Nòrdica i Sexto Piso han publicat un grapat de narracions del noruec, que té fins i tot traduïda l’obra poètica completa al castellà, a més de nombroses peces dramàtiques. Al teatre el vaig veure fa anys en el Temporada Alta. També el va adaptar Carlota Subirós i va passar pel Lliure 2011 dirigir per Patrice Chéreau. Fa un parell d’anys, amb interpretacions magnífiques de Hans Richter i, sobretot, de Manel Barceló –sempre ho fa bé–, vaig veure al Teatre de l’Akadèmia Soc el vent, on tampoc passava gaire res. L’obra de Fosse és una meditació sobre la soledat i els interrogants de l’existència, una missa laica de poques paraules. Hauria caigut com una bomba en plena era existencialista, al costat dels Camus, Sartre, Hesse, Cioran i companyia. Ara resulta una rara avis, com aquells grups indi, que toquen fabulosament bé però que sonen als Byrds o a Crosby, Stills and Nash. Amb blancor o foscor, Fosse ens porta de la mà cap a la poesia.