Entre Alice i ‘Clementine’

Roberto Innocenti va néixer el 1940 a Bagno a Ripoli, a tocar de Florència. És un autor autodidacte, com The Beatles, i com ells, tocat per la genialitat.

Va començar en el món de l’animació i va passar pels cartells de cinema i de teatre abans d’il·lustrar textos d’Eta Hoffmann, Charles Perrault, Oscar Wilde... I d’arribar a la il·lustració d’àlbums. El seu estil habitual, cinematogràfic, combina grans panoràmiques amb plans més propers, sempre detallista, d’un realisme voluntàriament imperfecte. Té un to clàssic que encaixa amb Cançó de Nadal i Pinotxo, però també amb obres de nova creació i ambient contemporani i urbà, com La niña de rojo, amb text d’Aaron Frisch. Tot plegat li ha valgut premis com ara la Poma d’Or de la Biennal de Bratislava, la Medalla de Plata de la Societat d’Il·lustradors de Nova York i, entre d’altres, el més important del sector, el Hans Christian Andersen.

A El meu vaixell Innocenti desenvolupa una idea personal: explicar els cinquanta anys de vida d’un gran vaixell frigorífic –per transportar productes frescos–, des que el construeixen a Sant Francisco en la dècada del 1930 fins que s’enfonsa. Viatja per tot el món, des dels tròpics fins als mars polars. Passa per la València republicana i per la Segona Guerra Mundial. Una biografia paral·lela a la del narrador, un jove mariner que en serà el capità i que comparteix l’amor entre la Clementine, el vaixell, i l’Alice, la seva companya des de la infantesa fins a la vellesa.

El text és un peu de foto de les vinyetes. No en cal més, la imatge ja ho diu tot. Als nens caldrà complementar-los algunes informacions històriques, tot i que l’obra es tanca amb un annex gairebé tècnic sobre el vaixell i un mapamundi de rutes marítimes. Una obra peculiar i personal per mirar i remirar amb deteniment.