CANOES I ARMILLES

En aquesta Europa que es ven com la dels drets i lli­ber­tats, la crisi migratòria con­ti­nua. Ja no és només la fron­tera sud, amb les pas­te­res que hi arri­ben, les que ho fan, les que no nau­fra­guen, les que no són depor­ta­des en calent per la Guàrdia Civil. No és només el límit ori­en­tal amb Tur­quia i Grècia i els seus enor­mes camps de refu­gi­ats, o el de Bie­lorússia i Polònia i l’exèrcit que tracta la gent com ani­mals. El Bre­xit ha fet que també la fron­tera entre França i el Regne Unit sigui notícia i vegi com milers de per­so­nes inten­ten cre­uar-la a la recerca d’opor­tu­ni­tats, d’una vida digna.

Els estats no només uti­lit­zen la poli­cia i l’exèrcit per con­te­nir les ona­des migratòries, ara també s’hi sumen les empre­ses. Decath­lon, la marca de roba i mate­rial espor­tiu, ha reti­rat de les seves boti­gues del nord de França totes les canoes, per por que siguin usa­des per cre­uar el canal de la Mànega. Això sí, encara s’hi venen les armi­lles sal­va­vi­des i la roba tèrmica que pot­ser ha de per­me­tre no morir ofe­gats o per hipotèrmia si s’intenta el pas­satge per la via marítima. El més curiós, i alhora lamen­ta­ble, és que l’empresa jus­ti­fica la decisió de sus­pen­dre la venda d’aquests pro­duc­tes per la por que podrien posar en risc la vida de les per­so­nes que les fes­sin ser­vir en una tra­ves­sia. Bus­car un futur millor en un altre país no és un esport, diuen. En això estem d’acord, és una neces­si­tat. Només aquest any, més de 15.000 per­so­nes ho han inten­tat. No totes ho han acon­se­guit.

La immi­gració és un dels prin­ci­pals rep­tes de la Unió Euro­pea. De fet, aquest con­ti­nent s’ha con­ver­tit en una for­ta­lesa inex­pug­na­ble, on les per­so­nes són només números des­hu­ma­nit­zats, sense històries al dar­rere, sense dra­mes per jus­ti­fi­car l’aban­do­na­ment de les seves cases, dels seus països, de les seves arrels. En un con­ti­nent on l’extrema dreta creix, on el racisme i la xenofòbia tre­uen el cap arreu, on hem obli­dat que no fa tan­tes dècades els nos­tres avant­pas­sats també van haver d’exi­liar-se, és res­pon­sa­bi­li­tat nos­tra recor­dar als nos­tres governs que ni ells ni les empre­ses tenen el dret de dei­xar morir ningú ofe­gat. Ni per acció, ni per omissió. Cal recor­dar que el futur serà com­par­tit o no serà.