Mòmies

El Museu Britànic dei­xarà de fer ser­vir la paraula mòmia per pas­sar a defi­nir-la com a per­sona momi­fi­cada. El motiu que ha esgri­mit la ins­ti­tució per fer el canvi és per no ofen­dre. Crec que s’equi­vo­quen. Que el llen­guatge és impor­tant, que les parau­les que triem per defi­nir qual­se­vol cosa són impor­tants ja ho tenim clar. Empa­rau­lar el món, tal com sos­te­nia el teòleg Lluís Duch, perquè el poder de les parau­les és neces­sari per deter­mi­nar l’existència de les coses. Les parau­les aju­den a cons­truir els fona­ments d’una soci­e­tat, bas­tei­xen uns fets, un relat amb el qual després podem estar més o menys d’acord, però les parau­les ens aju­den a expli­car el món. El llen­guatge defi­neix, sí; però com deia l’escrip­tora Toni Mor­ri­son les defi­ni­ci­ons són dels defi­ni­dors no pas dels defi­nits. I ella ho deia amb relació a parau­les tant o més feri­do­res i dolo­ro­ses que la paraula mòmia com ho són esclau o esclava, que defi­nien una per­sona sot­mesa, sense lli­ber­tat, a mercè dels desit­jos d’una altra que la podia anul·lar si així ho volia. Però pre­ci­sa­ment Mor­ri­son, defen­sava que el llen­guatge, les parau­les que poden ofen­dre o gene­rar dolor no han de des­a­parèixer perquè el millor antídot con­tra el dolor és sen­tir-lo. Només així un esclau pot fer memòria, dolo­rosa, i recor­dar el seu pas­sat, els seus orígens, la seva tra­dició. No rene­gar-ne. El seu jo ja exis­tia abans que algú decidís defi­nir-lo amb aquesta paraula tan estreta: esclau. Mòmia és una paraula man­lle­vada de l’àrab medi­e­val, mumiya, que volia dir ‘cadàver humà o ani­mal embal­sa­mat’. Un cadàver que s’ha des­se­cat i que es pot con­ser­var inde­fi­ni­da­ment. I ja està. No hi ha cap més con­no­tació ofen­siva. És una paraula fruit d’una època que l’hem conèixer, con­tex­tu­a­lit­zar per saber-la expli­car, sense pre­ju­di­cis. Si no, estem fent un flac favor a les futu­res gene­ra­ci­ons. Hem d’eli­mi­nar totes les parau­les ofen­si­ves? Trobo que no. Expli­quem-les. Man­te­nim-les per recor­dar. Que després, el llen­guatge popu­lar hagi fet ser­vir la paraula mòmia per defi­nir una per­sona seca, pas­sada o sen­zi­lla­ment molt vella, no ens ha de fer caure en l’acti­tud del política­ment cor­recte i un pèl lam­pe­du­si­ana que tot ho vol can­viar perquè res no canviï i que tot ho enver­nissa d’una deferència i d’un res­pecte postís.