Caça major

“No tor­naré ni emma­ni­llat ni ren­dit davant d’un jutge espa­nyol.” L’avís, del pre­si­dent a l’exili, des­criu al mil·límetre quin és l’objec­tiu final d’una ope­ració d’estat en tota regla con­tra Cata­lu­nya i no només con­tra un sec­tor de l’inde­pen­den­tisme, com pot sem­blar. Una ope­ració en què par­ti­ci­pen els grans par­tits del règim del 78 i els que inten­ten for­mar-ne part, la judi­ca­tura, els cos­sos poli­ci­als i les elits econòmiques. El pre­si­dent Puig­de­mont és la peça de caça major d’un estat que cinc anys després de l’1-O encara se sent humi­liat per la democràcia. L’exili de Puig­de­mont és un dels pocs flancs, sinó l’únic, que, a ulls d’Europa, fal­ten per desac­ti­var un con­flicte polític que a hores d’ara es manté al car­rer però no a les ins­ti­tu­ci­ons. Jus­ta­ment, el des­man­te­lla­ment de la uni­tat ins­ti­tu­ci­o­nal de l’inde­pen­den­tisme és la clau que explica per què la pilota està clara­ment al ter­rat d’Espa­nya.

Espa­nya és molt cons­ci­ent que els exi­li­ats –fugi­tius en llen­guatge de l’Estat– han posat i posen en evidència la justícia espa­nyola i els matei­xos fona­ments d’un estat democràtic mem­bre de la UE. Puig­de­mont és la peça de caça major que Espa­nya neces­sita exhi­bir per cosir les seves feri­des i donar per mort el procés. Tor­nar a l’ordre del 78. D’aquí, la pressa de Pedro Sánchez per tirar enda­vant una reforma del Codi Penal que li per­metés arri­bar a la pre­sidència de torn de la UE sense un delicte com la sedició, des­fa­sat i clara­ment polític, però que alhora, no l’humiliés als ulls de la ciu­ta­da­nia espa­nyola com a der­ro­tat en el duel con­tra l’inde­pen­den­tisme.

Ara bé, els ano­me­nats desor­dres públics agreu­jats que ERC s’ha empas­sat són, pro­ba­ble­ment, el més hàbil que ha fet el PSOE en molts anys. Una neteja estètica que ha aca­bat posant con­tra les cor­des el mateix jutge Lla­rena i donant al naci­o­na­lisme espa­nyol més ranci argu­ments per demos­trar que la reforma és matus­sera perquè obre la porta a per­do­nar total­ment els líders inde­pen­den­tis­tes. Per això, tant el PSOE com el fis­cal gene­ral de l’Estat, nome­nat pel govern espa­nyol, volen pro­ces­sar Puig­de­mont, i Jun­que­ras, per desor­dres públics agreu­jats, un delicte que podria com­por­tar fins a dotze anys de presó.

Tot ple­gat, una tera­nyina juri­di­co­política per­versa en què s’ha vist impli­cat el par­tit inde­pen­den­tista que ara governa en soli­tari a Cata­lu­nya, i que podria veure com el seu líder, mal­grat totes les con­ces­si­ons repu­bli­ca­nes, no tin­dria per­do­nada la seva inha­bi­li­tació pro­pe­ra­ment. Per innocència o per mal­dat, ERC està atra­pada entre els braços d’un PSOE que vol i dol, que ha d’acon­ten­tar la judi­ca­tura i no dei­xar massa espai a la dreta espa­nyola en l’eix naci­o­nal con­tra l’inde­pen­den­tisme, però que alhora neces­sita un pacte esta­ble amb ERC que li per­meti gua­nyar força a Cata­lu­nya en les pro­pe­res elec­ci­ons espa­nyo­les, pes­car vots entre inde­pen­den­tis­tes dece­buts i, natu­ral­ment, tenir els vots asse­gu­rats dels repu­bli­cans en una inves­ti­dura. Per la seva banda, ERC es troba atra­pada entre el pacte amb l’Estat i l’aposta per un inde­pen­den­tisme que vol eixam­plar la base i que ho fia tot a una taula de diàleg que de moment és una taula fan­tasma.

A hores d’ara es fa del tot impos­si­ble pre­veure què pas­sarà amb el pre­si­dent Puig­de­mont, objecte diari de decla­ra­ci­ons per part de Madrid, obses­si­o­nats com estan amb la seva extra­dició. Madrid busca la foto del pre­si­dent a l’exili ater­rant en avió a Tor­rejón de Ardoz emma­ni­llat, o cus­to­diat per la poli­cia espa­nyola. Una foto de la ren­dició que ompli capçale­res de dia­ris a tot el món i que sigui la plas­mació gràfica de la mort del procés i del tri­omf de l’Estat. Tan­ma­teix, si aquesta foto­gra­fia acabés pro­duint-se, quina seria la res­posta de l’inde­pen­den­tisme? Seria aquell momen­tum que bus­cava fa temps el movi­ment i que ja ha obli­dat? Fa la impressió que no hi ha cap pla A ni cap pla B.

Aquesta foto­gra­fia, si mai s’arriba a fer, hau­ria de tenir una res­posta mas­siva molt més enllà de mani­fes­ta­ci­ons o pro­tes­tes al car­rer. Reque­ri­ria una res­posta al nivell d’un estat. Perquè Puig­de­mont no és el pre­si­dent dels votants de Junts, és un pre­si­dent legítim de Cata­lu­nya forçat a l’exili. Un pre­si­dent esco­llit a les urnes i que, per tant, repre­senta legítima­ment tots els cata­lans al marge d’un par­tit.