Opinió

Des de Brussel·les

CONTRASTOS

És tan bèstia tot plegat que parlar ara de taules de diàleg sense calendaris ni objectius concrets perd tot el sentit
Ni tan sols és venjança, sinó revenja a una derrota que per a l’Estat espanyol té dates i accions molt concretes

Havia pre­vist aquesta set­mana poder com­par­tir el que està sig­ni­fi­cant per a mi for­mar part d’un procés il·lusi­o­na­dor i ple de rep­tes com és el que es vin­cula a l’arti­cu­lació de l’espai polític que repre­senta la for­mació Junts per Cata­lu­nya, Junts – Jun­tes. No obs­tant això, la dar­rera ingerència (quan no direc­ta­ment inter­ferència) del poder judi­cial en el calen­dari polític però sobre­tot vital dels repre­sa­li­ats i les repre­sa­li­a­des del procés em porta a posar el focus en fins a quin punt les acci­ons cata­la­nes i espa­nyo­les mos­tren pri­o­ri­tats dife­rents.

 L’argu­ment, no per cone­gut, deixa de resul­tar increïble: la fis­ca­lia, després de revo­car el ter­cer grau a set dels nou inde­pen­den­tis­tes segres­tats, recorre també el 100.2 per impe­dir les seves sor­ti­des. La petició, de fet, la sig­nen dos dels fis­cals del Suprem que van exer­cir l’acu­sació en el judici–farsa del procés: Javier Zara­goza i Jaime Moreno. La seva sol·lici­tud es basa en la inter­lo­cutòria de l’alt tri­bu­nal que ja va revo­car el 100.2 con­ce­dit a For­ca­dell i que ara es com­ple­menta, perquè els quedi ben rodo­neta i ben del seu gust, amb la sus­pensió cau­te­lar del ter­cer grau acor­dada aquest dimarts per a Jun­que­ras, Romeva, Forn, Sànchez i Cui­xart, i aquest dijous per a Rull i Turull. 

 Abans del seu reingrés a Lle­do­ners, i després d’uns dies d’haver-los pogut escol­tar i veure a través dels mit­jans de comu­ni­cació, els pre­sos polítics van tras­lla­dar clara­ment i en veu alta, no només a les per­so­nes que es van aple­gar a l’espla­nada de la presó sinó també a tots els qui van voler-los escol­tar, que la seva és una lluita de llarg recor­re­gut, que no es nego­cia amb qui pretén única­ment cas­ti­gar i escar­men­tar i que la paraula renúncia, prin­ci­pal­ment a unes con­vic­ci­ons for­ja­des a còpia d’anys i panys de militància sobre­tot civil, no figura entre els seus plans. En aquest marc gene­ral, cadas­cun dels com­panys va expres­sar-se fidel al seu estil. Jo només puc donar-los les gràcies per la seva fer­mesa i veure en ells, i en els com­panys i les com­pa­nyes que de ben segur els segui­ran els pro­pers dies en aquest Via Cru­cis, un exem­ple.

 Sabut tot ple­gat, i una set­mana abans de conèixer la reso­lució de la justícia belga sobre el meu procés d’extra­dició, em queda donar un cop d’ull a l’esce­nari gene­ral, que veig ple de con­tras­tos. Men­tre alguns inten­tem cons­truir, de baix a dalt i a par­tir de la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana i la trans­parència, eines noves i d’una eficàcia major, també polítiques, per millo­rar la vida de les per­so­nes en uns moments d’autèntica emergència, d’altres només tenen al cap una paraula: revenja. Ni tan sols ven­jança, sinó revenja a una der­rota que per a l’Estat espa­nyol té dates i acci­ons molt con­cre­tes. 1 i 3 –però també 27– d’octu­bre del 2017 en pri­mera instància, però no només. Per a ells la der­rota també és Sles­vig-Hols­tein i els jut­ges esco­ce­sos i el blo­queig de l’aero­port del Prat i l’esce­nari cul­tu­ral aixe­cat al mig de l’AP-7 i Urqui­na­ona i els milers de per­so­nes que van tra­ves­sar Cata­lu­nya en les Mar­xes per la Lli­ber­tat. I, n’estic con­vençut, per al deep state la més gran de les der­ro­tes té forma d’urna i es mate­ri­a­litza a cada nova con­vo­catòria elec­to­ral cata­lana.

 Vull pen­sar que la rea­li­tat que vivim, per anòmala, per bèstia, si m’ho per­me­teu (penso en com aques­tes deci­si­ons de la fis­ca­lia tin­dran efec­tes en el con­junt de la comu­ni­tat peni­tenciària, per no par­lar de les ano­ma­lies fla­grants amb relació a qüesti­ons com­pe­ten­ci­als –Audi­en­cia Naci­o­nal ver­sus Tri­bu­nal Suprem, per exem­ple–), amaga d’alguna manera una opor­tu­ni­tat per cor­re­gir alguns dels errors, algu­nes de les man­can­ces que un con­text més ama­ble i aco­mo­da­tici hau­ria ama­gat. És tan bèstia, com us dic, tot ple­gat que en aquests moments par­lar de tau­les de diàleg sense calen­da­ris ni objec­tius con­crets perd tot el sen­tit. Com també perd tota cre­di­bi­li­tat escol­tar el pre­si­dent del govern espa­nyol recor­dar la inde­pendència del poder judi­cial només uns mesos després d’aquell... “¿La fis­calía, de quién depende?

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.