Més temps

A finals del mes de maig, el dia 28, el set­ma­nari que tenen a les mans, farà cinc anys. Ens n’hem de feli­ci­tar tots ple­gats, d’aquest peri­ple. I que per molts anys més! I és per aquest motiu que per rei­vin­di­car la feina de La República, avui els volia recor­dar que en fa cent que es va publi­car per pri­mera vegada uns dels set­ma­na­ris refe­rents al món. Em refe­reixo a la revista TIME. La carac­terística revista de les vores ver­me­lles, la que designa la Per­sona de l’Any, la que no ha ama­gat mai el seu objec­tiu, ja des de les lle­tres de la seva capçalera. TIME és l’acrònim de today infor­ma­tion means everyt­hing, és a dir ‘avui la infor­mació ho és tot’. Hi ha algú que dubti d’aquesta decla­ració d’inten­ci­ons, d’ara fa cent anys? Anti­ga­ment, els atles expli­ca­ven el món d’una deter­mi­nada manera. Aquells que sabien com era el món sabien com havien d’actuar i, per tant, era un ins­tru­ment de conei­xe­ment i de poder. Per això els reis i monar­ques d’arreu con­trac­ta­ven cartògrafs perquè els fes­sin atles i així amb aque­lla col·lecció de mapes en volum tenien la sen­sació gai­rebé real que el món era a les seves mans. No en va, dels pri­mers mapes se’n deien the­a­trum orbis ter­ra­rum, ‘el tea­tre del món’. Dona­ven les claus per inter­pre­tar i conèixer millor el món en què vivien, apre­nien a lle­gir entre línies perquè no hi hagues­sin lec­tu­res que por­tes­sin a un final inde­sit­jat. La infor­mació sem­pre ho ha estat tot. I en una època que va tan de pressa i se’n con­su­meix tanta i tan diversa con­ve­nen eines com les revis­tes o els set­ma­na­ris, digues-li TIME o La República, que puguin donar les claus per enten­dre de manera repo­sada l’actu­a­li­tat. No són fills de les urgències ni de la imme­di­a­tesa que exi­gim a altres mit­jans. Aquí hi ha la reflexió pau­sada i docu­men­tada per inter­pre­tar les notícies que ens han ser­vit a cop de titu­lar i que l’allau infor­ma­tiva diària no ens ha permès atu­rar-nos-hi per apro­fun­dir-hi i apren­dre’n. Aquesta feina la fan els que ela­bo­ren les pàgines d’aques­tes revis­tes i set­ma­na­ris, que amb la dedi­cació de la pun­taire i l’orfe­bre s’escar­ras­sen a pre­sen­tar amb traça i enginy enfo­ca­ments i pers­pec­ti­ves d’aque­lles infor­ma­ci­ons que neces­si­ten més temps.