Opinió

El voraviu

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Divendres 8 JUNY

Encàrrec o emprenedoria?

Alemanya ‘El Món a Rac1’. 10.22 h

Nord enllà passen coses semblants que al sud. Explica el president Puigdemont a Jordi Basté que a Alemanya algun desaprensiu va gravar imatges d’ell a la presó de Neümunster i que les estava intentant vendre a mitjans espanyols. De moment, no ha trobat comprador. Avui l’atenció per la violació de la intimitat a Estremera es pretén centrar en Institucions Penitenciàries, perquè aclareixi qui ha estat l’autor material de la filmació. Però les famílies i els advocats tenen clar que l’autor del vídeo ha pogut obtenir un benefici econòmic de la filmació i ho van repetint sense assenyalar el pagador. Mentre el vídeo del president Puigdemont no es difongui, ningú haurà violat el seu dret a la intimitat. I aquí s’ha violat perquè se n’ha fet difusió. I s’ha fet amb ostentació (marcant-hi l’empremta), perquè es volia vendre com un “èxit periodístic”. No és rellevant qui el va gravar, perquè el cercle de sospitosos és reduït i l’enxamparan ràpid. Resulta més rellevant saber si l’autor material va treballar per encàrrec o és un emprenedor amb iniciativa que va saber veure això que ara anomenem una finestra d’oportunitat. Treballés al règim general de la Seguretat Social o com a autònom freelance qui no té perdó de Déu, ni perdó periodístic, és qui el va retribuir.

Dissabte 9 JUNY

El silenci com a menyspreu

Torrelameu Vic. 12 h

Aquest migdia els veïns de Torrelameu (la Noguera) han estrenat el doblatge del nomenclàtor de carrers i places. A més del seu nom de sempre, ara porten el dels polítics presos o exiliats. La plaça de l’Església, per posar un exemple, és també des d’avui la plaça dels Exiliats. A la mateixa franja horària, a Vic (Osona), s’organitzava un pollastre considerable amb la visita de dirigents de Cs (Arrimadas, Carrizosa i De Páramo, entre d’altres) que eren rebuts a crits per un grup de republicans a la plaça de la Catedral. Jo crec que els republicans no hauríem de donar als monàrquics alegries com la de Vic. Això és benzina per a ells. Busquen amb delit la provocació i massa vegades hi caiem com a babaus. Deixem-los que vagin a la seva. Nosaltres anem a la nostra. Com a Torrelameu, amb idees pròpies. Amb imaginació. Amb creativitat. Que volen anar a Vic? Que hi vagin! Que volen fer un acte a la facultat? Que el facin! Nosaltres hem de marcar la nostra pròpia agenda i ni mirar-nos la seva. Ja es cansaran de provocar, que és el que fan. El desinterès els anguniejarà i els deixarà sense l’argument del trencament i la violència social. I recordeu la màxima d’un republicà de pro com Robespierre: “El menyspreu més gran per a un governant és el silenci del seu poble.”

Diumenge 10 JUNY

Garses per perdius

Sant Joan Despí TV3 (‘FAQS’). 1.20 h

La performance o l’esperpent (no sé com se n’ha de dir) de Quico Sallés i Maiol Roger m’ha deixat de pedra. Era necessària aquesta cerimònia de la confusió? Com es pot frivolitzar la violació de la intimitat d’Estremera sortint al plató a ensenyar càmeres amagades al rellotge i als botons de la camisa, amb barret i gavardina d’espia de novel·la negra? Tant costa reconèixer la mala praxi quan és nostra si ens passem la vida ridiculitzant les males praxis dels altres? Quina mala consciència pot justificar posar la guilla a vigilar les gallines d’aquesta manera? De veritat creieu que passaran garses per perdius? Entenc que Maiol Roger és col·laborador del programa, però també és el cap de política del diari que ha difós unes imatges que sabien que provenien d’una violació del dret a la intimitat. Què espereu que contesti quan li pregunteu si han pagat? Per sort per tots plegats, a la tarda vespre arriba, procedent del jutjat d’Arganda del Rey (Madrid) l’ordre que prohibeix la difusió de les imatges d’Oriol Junqueras i Raül Romeva a la presó d’Estremera després de la denúncia que el dissabte havia presentat el seu advocat. El jutge ordena la retirada de totes les imatges amb el suport que s’hagin publicat. L’Ara les depenja cap a les 21.16 h. Ja no sumaran més clics, que era la feina que feien.

Dilluns 11 JUNY

Aquí no s’hi juga

Madrid Palau de La Moncloa. 14.30 h

El govern de Pedro Sánchez intervé en la crisi migratòria al Mediterrani i ofereix el port de València al vaixell Aquarius, vetat a Itàlia i Malta, per desembarcar els 690 rescatats que porta a bord. No discuteixo la sinceritat ni les bones intencions de la decisió i m’és igual el màrqueting que comporta (que se n’hi intueix molt). S’havia de fer. I si els ha servit per vendre el peix de la regeneració, millor per a ells. Però no és matèria per jugar i al final del mandat passarem comptes. Què haurem solucionat dels arquetips de misèries i vergonyes actuals en què es troben milers de persones? Abubakar: 56 anys. Origen gambià. 22 anys a Lleida. 18 anys treballant al camp i a la distribució. Dos fills nascuts aquí. La dona morta aquí. 14 anys pagats d’una hipoteca feta a 30. Li continuen negant la nacionalitat. Mamadou: 24 anys. Origen senegalès. 3 anys a Salt. Arribat via Itàlia i Líbia en una travessa pel Mediterrani per 1.100 euros en una barcassa amb quasi 400 persones. Sense papers. Treballa sempre. Al camp o a l’escorxador. Com un altre negre (amb els papers d’un altre negre, vull dir). Lamin i Mariama: catalans nascuts a Mataró. 16 i 12 anys. Estudiants de quart d’ESO i cinquè de primària. Encara tenen encallats els expedients per obtenir la nacionalitat. Fa 4 anys que els tramiten.

Dimarts 12 JUNY

Orelles de burro

Singapur Illa Sentosa. Hotel Capella. 3 h

Per sort, la pedagogia moderna ha abandonat pràctiques que durant la meva infància encara havíem de patir com la d’agenollar els dissidents davant la classe lluint unes grans orelles de burro. Hi ha vegades, però, que penso que seria bo recuperar velles fórmules i que ens agenollessin en primer pla a tota la classe periodística. Tanta opinió publicada, tant de politòleg, tanta tertúlia audiovisual i tanta participació a les xarxes i cada vegada ens assemblem més als camillers de la Creu Roja en una guerra: comptem els morts després de la batalla. Ni la preveiem, ni l’evitem, ni l’expliquem, ni hi participem. Kim Jong-un i Donald Trump s’han donat la mà i encara estem que al·lucinem mandarines. Com, si no, hauríem d’estar si fins fa quatre dies alertàvem dels perills d’una guerra nuclear en què ells dos eren els protagonistes? Deu ser que ens ha passat el que vaticinava fa anys Salvador Cardús: que seria perillós connectar els cervells a les autopistes de la informació si als nostres peus no mantenim nets els corriols. Les noves tecnologies (que ara ja són velles) han trencat el vell esquema de la comunicació i permeten que tothom sigui emissor. Em temo que si tots emetem, no queda ningú que escolti. I així és com ens creixen les orelles de burro.

Dimecres 13 JUNY

“«El ruido de la jauría»”

Madrid Ministeri de Cultura. 19.15 h

Literalment, seria “el bordar dels gossos” o “el bordar de la gossada”, però li trobarem tota la dimensió del sentit que li donava el dimissionari ministre Màxim Huertas si observem el ventall de les accepcions catalana, castellana i original del títol de la pel·lícula que Arthur Penn va dirigir el 1966. La caça de l’home; La jauría humana i The Chase: un home que s’ha escapat de la presó (Robert Redford) torna al seu poble un dissabte a la nit. Els veïns, amb el cervell i les relacions embrutades per l’alcohol, la lluita de classes, les enveges, el culte al diner i les crisis matrimonials, emprenen una autèntica cacera contra ell. El xèrif (Marlon Brando), un home íntegre i honrat, serà l’únic que provarà d’evitar el linxament. Crec que Màxim, el ministre mínim, tenia la pel·lícula al cap quan ha redactat el comunicat que ha llegit. És una bona nova metàfora de la classe periodística, que estaria bé que fes fortuna i constituís la píndola del seu llegat com a ministre de Cultura. Massa vegades ens comportem com una jauría i ell ho sabia prou bé perquè n’ha format part. Com diria l’àvia Neus, “no és el mateix receptar que prendre”. Sabent el que sabia (que havia estat multat i que la jauría existeix), la mostra d’intel·ligència era no haver acceptat el càrrec.

Dijous 14 JUNY

El valors del futbol

Madrid Estadi Santiago Bernabéu. 19.15 h

Només el món del futbol supera el de la política en la pràctica de disparar-se al peu. L’episodi d’una selecció espanyola decapitada dos dies abans de debutar n’és una bona mostra. Com vostès entendran, soc dels que no m’importa gens ni mica i no em fa trempar ni poc ni molt el que passa als representants d’una federació que impedeix que nosaltres competim internacionalment. A mi ja m’està bé si tot plegat ajuda que els eliminin tot just començar. No els planyo, doncs, per la desestabilització. El tal Lopetegui tampoc és sant de la meva devoció. Encara que he de reconèixer que aquell 30 d’agost del 1994, quan el Saragossa n’hi va fer cinc com cinc sols al Camp Nou en la tornada de la supercopa, hi vaig obrir un fil de simpatia (probablement per solidaritat amb el debutant fracassat). Avui, quan l’ínclit Florentino el presentava com a nou entrenador del Real Madrid i l’un i l’altre malparlaven del president de la FEF i denunciaven conxorxes contra els blancs, m’han vingut al cap prèdiques de la lleialtat com a valor en l’esport. El 22 de maig, fa tres setmanes, havia renovat fins al 2020 el contracte de seleccionador que li caducava aquest mes de juliol. Lleialtat i fidelitat, ja es veu. Espero que triomfi tant al Madrid com ho va fer al Barça.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.