El voraviu

Canten les cròniques que la tenacitat és la virtut més constatable i més contrastada de l’alcalde Ballesteros. Coincideixen en l’anàlisi tots els politòlegs que es veuen capaços de fer-ne un perfil humà amb solvència. A la vista dels fets d’avui, sospito que també hi haurà un ampli acord (inclòs ell mateix en la intimitat) que es podria haver guardat la tenacitat a la butxaca i que aquests Jocs Mediterranis es podrien haver retardat fins al dia del judici final a la tarda. Costarà recordar un ridícul d’aquesta proporció! Serà difícil trobar un nyap d’aquesta envergadura! Són escassos els despropòsits d’aquesta dimensió! Comencen un any després. Contraprogramen el mundial de futbol. Ni una cadena espanyola transmet la cerimònia inaugural. Un estadi de 14.000 persones queda mig buit. Els castellers han declinat participar-hi. Xiulen el president Torra i la delegació esportiva de Kosovo. I quan ens anuncien que la bandera dels Jocs Mediterranis baixarà del cel, apareixen tres paracaigudistes de l’exèrcit de l’aire amb una bandera espanyola com la de la plaça de Colón de Madrid cadascun d’ells i aterren successivament i mil·limètricament en el punt que els han indicat. Ni tancs per la Diagonal ni el bombardeig que tocaria segons l’estratègia Espartero. Avís de la precisió quirúrgica amb què poden i estan disposats a actuar.

María Dolores de Cospedal comença a Catalunya la cursa per passar a la segona eliminatòria de les eleccions primàries a la presidència del Partit Popular d’Espanya. Ho fa des de la seu del PPC i l’acompanya l’exministra Dolors Montserrat, que per alguna cosa és la seva portaveu de campanya. El missatge és de llibre blanc d’un partit en què sis candidats miraran a veure qui la diu més grossa sobre Catalunya: “Ni Puigdemont ni Torra aconseguiran el que ETA no va aconseguir”, brama Cospedal. I així, per enèsima vegada, ja ha posat en l’imaginari dels espanyols 2.100.000 electors independentistes com a filoetarres (per utilitzar una paraula del seu argot). I sobretot, que és el que els interessa, ho ha posat en l’imaginari dels ciutadans catalans que se senten espanyols. Necessiten inserir-los el xip de la famosa fractura social. I què millor que sàpiguen que els seus veïns, els seus companys de feina i els amics dels seus fills no som ciutadans que ens sentim catalans. Som etarres. Aquesta és l’associació d’idees que busquen contínuament, perquè és la que justifica la pel·lícula (el relat, que es diu ara) que han guionitzat. I de la qual han posat a disposició càstings, platós, selecció d’exteriors, intèrprets, direcció, producció i una immensa dinerada.

Avui és festa. Sant Joan la fa. S’inaugura la temporada castellera i neix XALA!, plataforma de distribució de continguts audiovisuals en streaming que ha posat en marxa la Xarxa Audiovisual Local. La temporada castellera es pot seguir en HD per 1,99 euros al mes i hi ha un període de prova gratis de catorze dies. Aquest projecte s’emmarca en el pla estratègic de la XAL 2017-20. Té una versió web i aplicacions per a dispositius Android, Apple i Chromecast. Segons els seus mentors “oferirà contingut d’alta qualitat enfocat a l’explotació en el mercat local i internacional”. Ni més ni menys! Traduït al llenguatge que parla el carrer, vol dir que s’havia d’encendre una foguera que generés el fum per tapar el fracàs del canal La Xarxa Televisions en el dial 159 de Movistar+, que va tancar abans-d’ahir, després de dos anys d’emissions. També abans-d’ahir es va acomiadar de 8tv Arucitys, un dels programes més veterans de la televisió catalana (setze anys i 3.378 emissions), que se’n va a La Sexta perquè Godó redueix pèrdues i no en fa prou amb la marxa de Josep Cuní. El panorama audiovisual català no és per xalar. Té més mala peça al teler que el món de la premsa de paper. Necessita una profunda revisió i reestructuració que ha de començar a la Corporació, aquesta gran plantació d’eucaliptus que ha deixat erm el sotabosc.

‘La manada semblava més o menys lluny. Entre Pamplona, Madrid i Pozoblanco. La dura realitat és que és a casa. Ha passat a Palamós i a Molins de Rei, però podria ser en qualsevol dels 947 municipis de Catalunya. I esgarrifa que no en sabem de la missa la meitat. Avui Molins s’ha manifestat amb sortida a l’ajuntament i final a la plaça de les Dones, tot i que ni agressors ni víctima eren de la població. Està molt bé! La solidaritat sempre està molt bé, però en aquest món digital que ens submergeix necessitarem molt més. Tenim menys agressions sexuals registrades que als països nòrdics perquè les víctimes saben que passaran un doble viacrucis i no denuncien. Proposo que les unitats de policia tan especialitzades a bloquejar pàgines de referèndums trobin la manera de treure de l’abast dels nostres adolescents vídeos als quals arribareu en tres clics i amb títols tan manada com: “Professor de ioga destrossa i viola una de les seves alumnes”; “Viola la filla davant la seva mare lligada i sodomitzada”; “Paio amb ganes de sexe viola la germaneta calenta de la seva nòvia”; “Teen violada pel seu oncle es resigna que la penetri”; “Lliga la seva veïna a un arbre i abusa d’ella com una puta”; “Pare viola brutalment la seva filla per ser una desordenada”; “Segresta una dona al gimnàs i la converteix en la seva esclava”...

La consellera Elsa Artadi dona unes xifres que escandalitzen. Són la vergonya dins de la vergonya. Explica quants menors no acompanyats arriben cada any a Catalunya en el flux migratori i com el fenomen ha crescut exponencialment en els darrers anys. El 2016 es van acollir 624 menors. El 2017 gairebé es van multiplicar per tres i en varen ser 1.828. I la previsió per a aquest any 2018 és de 3.200. Estem parlant de mainada (si fossin els nostres els consideraríem mainada) entre 14 i 17 anys. La majoria han vingut del Marroc i de l’Àfrica subsahariana. O han fet el viatge sols o han perdut els pares pel camí. En tots els casos han vingut perseguint el somni d’una vida millor, d’una oportunitat per treballar i menjar cada dia. La conselleria d’Afers Socials i Família ha anunciat la creació de 400 noves places per atendre’ls i té previst destinar-hi 10,5 milions dels fons de contingència. No sé si és molt o si és poc, si en fan prou o no en tenen ni per començar. El que sí que sé és que això no s’arregla prohibint l’atracament dels vaixells de rescat ni untant dirigents de països de fora de la Unió perquè instal·lin camps de refugiats. Ni tampoc fent el numeret de València i dient després que un val, però que dos serien massa. Nedem en l’hipocresia. És el que hi ha.

Avui és vigília que el rei proscrit a Girona faci el paperot a Vilablareix i a Caldes de Malavella entregant premis de la fundació de la seva filla. I tal dia com avui de fa vint-i-un anys, la infanta Cristina, ara proscrita de la família reial perquè no contamini la institució, es feia mereixedora segons el ple de l’Ajuntament de Barcelona de la Medalla d’Or de la ciutat. Aquesta Medalla d’Or de la ciutat ja no la té perquè un altre ple, de l’1 d’abril del 2016, va decidir treure-li, a ella i al president Pujol, alhora que l’atorgava a títol pòstum a Muriel Casals. Fa vint-i-un anys, la medalla a la infanta Cristina la van votar a favor tots els grups de l’Ajuntament excepte els dos regidors del Partit Independentista, Pilar Rahola i Agustí Soler Regàs. Això era públic i conegut, però el que jo no sabia és que Agustí Soler les va passar magres perquè la Rahola no el deixés sol en la votació. Tant és així que en una de les primeres actuacions com a Pilar de Catalunya li va voler deixar ben clar en una nota manuscrita que ha aguantat el pas dels anys. “Agustí, no hi ha cap altre discurs que el de l’alcalde sobre aquest tema de la medalla. Ja li explicaràs per què adoptem la posició més radical. Ho troba francament exagerat. Jo també. Sort que no has de fer discurs per justificar-ho. Ja els ho explicaràs als diaris, si t’ho pregunten. Pilar.”

Les coses a Espanya han canviat. Comunicacionalment parlant, vull dir. Tornem a estar en els moments més esplendorosos del règim del 78. Quan els amics de Felipe es reunien a la bodeguilla i planificaven connexions entre ministeris i El País, el Diario independiente de la mañana. Així el Jesús del gran poder (Jesús de Polanco) i el seu escuder, Juan Luis Cebrián, podien subministrar als espanyols la dieta mediàtica que convenia. “Felipe diu que és un gerro xinés” (o no). Polanco és mort i Juan Luis Cebrián, cessat i indemnitzat, campa pel despatx d’advocats Cremades & Calvo-Sotelo. Però avui el procediment ha estat el mateix de les millors èpoques. Primer títol i subtítol. “El govern fa el primer pas per traslladar els presos del procés.” “Interior pregunta a Llarena si té previstes més diligències sobre els líders del procés a la presó.” A partir d’aquí, tota la informació, detallada amb gust, era d’una sola font: Interior. Des de primera hora, tots els mitjans han replicat matisant nimietats prèvia trucada al Ministeri que ho confirmava tot. Típic del règim del 78 que hem recuperat. Ara falta veure quants dies falten perquè la caverna mediàtica reaccioni. Recordem que va néixer com a resposta a la dieta mediàtica que fixava El País. Tot periodisme de qualitat, ja es veu.