La por de guanyar

Els partits polítics van néixer en el segle XIX concebuts com a artefactes per assolir i retenir el poder, preferiblement en solitari. Estructures verticals i escassament permeables als canvis en l’organització i les demandes de les societats, justament, per conservar el monopoli de les decisions polítiques, econòmiques, socials i culturals del territori a controlar. Dos segles després, passades guerres, revolucions i revoltes i, sobretot, consolidat el poder de les xarxes socials i de les organitzacions de la societat civil, algunes estructures polítiques comencen a mutar lentament, empeses per les exigències de ciutadans que rebutgen la relació gairebé feudal d’administradors i administrats. Passa al món i passa a Catalunya. El procés n’és un exemple. Els partits que es proclamaven sobiranistes o independentistes havien de recollir els desitjos dels seus votants si es volien salvar del tsunami que arribava des de baix: un moviment transversal, des de joves fins a gent gran, famílies amb criatures, classes populars i també empresaris, de dretes, d’esquerres i de centre. La unitat prenia forma al carrer, i els partits la traslladaven a una llista conjunta d’ERC i CDC el 2015 que tindria com a objectiu la proclamació de la independència.

Però si una cosa és fràgil en l’independentisme és la unitat. Nou mesos després de l’1-O, havent passat novament per les urnes amb llistes separades, amb presos polítics, exiliats i repressió constant d’un Estat i un sistema judicial autoritaris, l’independentisme institucional manté la divisió i la guerra partidista de sempre. Una immoralitat que només s’explicaria per la por dels aparells dels partits de trencar veritablement amb el sistema polític heretat del règim del 78 i de bastir un projecte polític obert, realment democràtic, participatiu i transparent que desemboqui en la República.

Parlant d’immoralitats, la viscuda fa unes dies amb la batussa entre ERC, el PDeCAT i JuntsxCAT sobre la propietat del patrimoni del referèndum. L’1-O no és ni d’Oriol Junqueras ni de Carles Puigdemont, és el fruit d’una unitat històrica, pel que sembla excepcional, dels partits, el govern i el carrer. Ningú no nega que els dirigents independentistes han pagat un preu altíssim per intentar fundar la República, especialment ERC i el PDeCAT, que es van posar al capdavant de les institucions. Però això no els dona dret a apoderar-se de l’èxit de l’1-O per interessos partidistes i electorals. Una cortina de fum per tapar la sospita que tenen molts ciutadans que no hi ha una estratègia conjunta per fer república i que la pugna per controlar l’hegemonia de l’independentisme és la prioritat? La batussa entre les dues forces que volen controlar l’espai polític hegemònic al país també parla de xifres. ERC assegura que és el partit que té més presos, exiliats i represaliats, i això suposadament li dona dret a erigir-se, com va dir Junqueras des de la presó, en el partit que més feina ha fet per fer realitat l’1-O.

Els partits creuen que els centenars de milers de ciutadans que surten al carrer amb el llaç groc i assisteixen a les convocatòries per demanar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, ho fan només per als d’ERC o el del PDeCAT segons què hagin votat? La guerra interna de l’independentisme només és pertinent si el que es pretén és continuar fent autonomisme i repartir-se les cadires. Però si l’objectiu és continuar el camí de la república, els egos, les lluites de poder i l’instint de supervivència dels quatre de sempre dels aparells del partit han de quedar al marge.

Les municipals del 2019 poden ser les de la unitat republicana. Omplir el país d’alcaldies independentistes, sobretot les capitals, exerciria una pressió brutal sobre l’unionisme i respondria al missatge que fa anys que proclama el carrer. Una llista unitària oberta, plural, sense sigles de partit, en què els ajuntaments ja no siguin patrimoni d’un alcalde i d’un partit sinó del poble. Malauradament, aquesta unitat d’acció és lluny. La por de guanyar.