El voraviu

La contraprogramació de Rivera ha funcionat. Com a mínim, fins avui. La Moncloa preveia uns dies de repic de campanes per l’exhumació de Franco aprovada dijous al Congrés, però el conillet de la tesi doctoral de Sánchez l’ha fet fora de portades i xarxes. Vist i no vist. “Pedra fora de la mà, no saps mai on va a parar”, deia l’àvia Neus quan ens veia llançar rocs. I així ha estat. Ara és el torn de Rivera, a qui el conillet li ha fet l’efecte bumerang, i li ha pedregat el cap. La rectora de la UAB, Margarita Arboix, ha desmentit que Rivera sigui doctorand en dret constitucional, com consta en el currículum del partit… i embolica que fa fort! En això és el que ha quedat tanta discussió i propaganda de fa uns mesos pel contrast entre nova política (Cs i Podem) i vella política (PP i PSOE). Sobretot des de l’arribada de Sánchez i Casado, la política és tota nova. Mana la batalla per la comunicació, pel que diuen (o pel que queda del que diuen). El que fan (o el que queda del que fan) ja no importa. Les restes de Franco (ja tornaran, no pateixin) robaven portades i ocupaven hores en xarxes socials i mitjans audiovisuals. Les han contraprogramat amb la tesi de Sánchez. La Moncloa ja prepara una contraprogramació, no en dubtin. Entre el fum d’una estratègia comunicacional i l’altra es deu amagar una mica de política.

Avui fa deu anys de la fallida de Lehman Brothers, el que per alguns és l’inici del gran daltabaix, i per d’altres és el cim de la recessió. Vol dir que des del 2008 estem en una situació complexa, i alguns savis ja anuncien que per al 2020 tornen vaques magres. Alguna certesa en comencem a tenir. A la premsa, per posar el cas, avui fa deu anys ja feia un any que tot s’havia embolicat sobre manera. El segon semestre del 2007, va canviar com un mitjó respecte al primer. La publicitat d’immobiliàries va viure un autèntic tsunami. Va caure cada mes un 15%, i en mig any gairebé havia desaparegut. Per al nostre grup, en aquell moment, representava un 25% de la facturació anual (8 milions de 32). Ja s’havia flairat el semestre abans, quan els originals dels anuncis (fins llavors tots d’obra vella perquè l’obra nova es venia sobre plànol fins al 2006) van començar a canviar i es feia publicitat de les promocions. El 2007 treballàvem a tot Catalunya amb 3.000 clients directes, i en dos anys vam tornar als 100 d’abans del 2000. Deu anys després de Lemhan Brothers, la transformació del negoci immobiliari i del bancari (no queda cap caixa a Catalunya) ha canviat el paisatge urbà: han desaparegut per milers les oficines bancàries i les oficines immobiliàries. Sobre la resta de canvis, encara en sentirem discutir molt.

“L’ 1 d’octubre és el resultat de la negativa del govern espanyol al diàleg i a l’acord. Si el govern espanyol manté el rebuig frontal, no ja a pactar un referèndum, sinó a parlar sobre aquesta opció, emprèn un camí que no té sortida.” Ho escriu el vicepresident Junqueras en un article que publica El Punt Avui. I afegeix: “Mentre la societat catalana segueixi exigint de manera creixent i resilient que cal votar, la negativa de l’Estat només podria acabar generant les condicions per a un nou 1 d’octubre.” És a dir, que no hi ha sortida, però que tirem (suposo que fins que vulguin parlar-ne, que pot ser mai). I si mai ens cansem del no voler ni parlar-ne mai, serà l’Estat qui haurà creat les condicions per a un altre 1 d’octubre. No entrem ara en detalls de temps i dates (no prenguéssim mal), però suposem que ja hi som, que ens hem cansat que no en vulguin parlar mai i que, per tant, ja s’han creat les condicions per a un altre 1 d’octubre. I ara què, vicepresident? Continuem tirant, suposo? Perquè dilluns, en l’entrevista amb Lídia Heredia havíem quedat que no hi havia dreceres, que havíem de passar pel referèndum pactat. I ells no volen ni parlar-ne, ves quina novetat! I nosaltres seguim exigint de manera creixent i resilient que cal votar! Houston (Oriol), tenim un problema!

A La Salle, a Palamós (Baix Empordà), teníem un frare (ells es feien dir “germans”, però en algun cas costa prou) que tenia en cartera un ventall de càstigs físics de diferent intensitat en funció del judici que ell feia de la bertranada que havíem protagonitzat aquell dia. També donava molta importància a la litúrgia amb què s’aplicava el càstig. La pena capital era cridar-te solemnement enmig de la classe, fer-te acostar a la tarima de davant on ell t’esperava palplantat i aturar-te a un pam de la seva panxa. “Els braços enganxats al costat”, et deia diverses vegades mentre els nervis et mantenien més belluguet del que ell volia i del que tu eres. Quan considerava que es donaven les condicions oportunes, alçava els braços i a mesura que els alçava feia una petita rotació per encarar el palmell de les mans, i quan els tenia a l’altura de la teva cara, els deixava anar l’un en direcció a l’altre fins a impactar amb les teves galtes. Allò feia mal, molt de mal. Al que li aplaudien la cara i als que ho presenciàvem, haguéssim fet una ximpleria de l’alçada d’un campanar o ens tingués de cap d’esquila. La ràbia se’t menjava més que el dolor. Així se sent avui l’Estat espanyol, enrabiat, rosegat per la vergonya. El tribunal de Gant, en no extradir Valtònyc, ha fet com el frare de la meva adolescència.

La barra que avui han exhibit Aznar el vell i els joves corifeus, que pincen Rajoy per ressuscitar el més histriònic i caspós del nacionalisme espanyol, m’hauria fet venir cor agre si no hagués estat previsor i no m’hagués pres un Almax abans d’engegar la tele i veure la compareixença. Des de l’orquestrada foto de l’abraçada i els acaronaments amb Casado, fins a la supèrbia del posat, el cinisme del to i les mentides podrides amb què es vanagloria. Tot en aquest home em genera picor i gratera. Que pensi que no ha de demanar perdó per res, a mi particularment se me’n fot, si ell és capaç de conviure amb el papalloneig que ja es veu que això li provoca al baix ventre. Ja s’ho farà, que per a ell va el pollastre. Jo no sé ni si tan sols em sobta que sigui tan pallús com per posar-se en evidència ell mateix. Si estava com diu per a altres coses i no pas per als números, les quotes, les donacions i les factures, com pot un moment després asseverar com assevera que tot el que es diu sobre l’economia del partit (fins i tot el que s’ha declarat provat en sentència) és mentida? No havíem quedat que ell no estava per a aquestes coses? Que li ha vingut de cop la inspiració divina? Però el de més pocavergonya és no articular ni una paraula en record de José Couso i el dolor de la seva família.

La cadena SER ens posa una ràdio nova i de categoria. Ho ha anunciat Josep Cuní a Mònica Terribas. I ho ha anunciat perquè el fitxatge estrella de la nova ràdio és ell, Josep Cuní, i competirà amb ella i Jordi Basté de 7 a 12 del matí. SER Catalunya també competirà amb si mateixa perquè manté la SER tradicional i oferirà als oients dues programacions simultànies. Ara sí que veig que això de la Botín que s’ha de seduir els catalans va de veres i que els de l’Ibex 35 tenen predicament en el món dels mitjans. No fa pinta d’estratègia del grup PRISA per agafar posició a la futura Catalunya independent. Més aviat fa cara, com ara en torna a fer el diari El País, de vendre la bona nova de Pedro Sánchez. Ara entenc allò de la tardor calenta de què tothom parla i que jo veig més aviat com una tardor groga. La tardor calenta serà la de la ràdio matinal en català. Què faran el milió i mig d’oients habituals davant una oferta tan excepcional? Com es mouran? I els mateixos tres-cents mil de la SER, què faran? Es mantindran a la freqüència en castellà o canviaran? Podrà Josep Cuní regirar audiències o tindrà resultats poc rellevants com a 8TV? I els polítics? Com es repartiran a partir del 15 d’octubre? Hi ha galliner per a tres galls? Si algú posa la quarta ràdio amb Antoni Bassas al programa matinal, serà dòmino.

Els progres (i els jutges progres entre ells) s’han afanyat a rebaixar el to dels intolerables comentaris que una colla de jutges expressaven en un xat que han fet públic eldiario.es i elmon.cat. Que si eren opinions escrites en un xat privat que no s’havien de fer públiques. Que si són uns pocs jutges entre milers. Que si cap d’ells és instructor ni jutjarà la causa. Cony! No us hem pas de donar les gràcies per la propina, a més? Com ha dit el president Torra en la seva compareixença aquest matí, els comentaris del xat són “una demostració de l’absència absoluta d’imparcialitat que ens afecta”. Algun dia, al final de tota aquesta camàndula judicial, la pel·lícula que avui fa un any van començar a guionar s’acabarà al Tribunal dels Drets Humans. Dubto que cap d’ells sigui capaç de reflexionar com el jutge nazi Ernst Janning (Burt Lancaster) a Els judicis de Nuremberg (1961), de Stanley Kramer. “Aquella pobra gent, aquells milions de persones, mai vaig suposar que s’arribaria a tal extrem.” En qualsevol cas, els recordo el que el jutge president del Tribunal, Dan Haywood (Spencer Tracy), contesta al penedit: “Es va arribar a tal extrem la primera vegada que vostè va condemnar un home sabent que era innocent.”

És a dir, que estem en la indecència des de la primera lletra del guió.