L’afer Serena Williams

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials de mig món han debatut si Serena Williams va utilitzar el sexisme i el racisme per criticar el càstig que va rebre en la final de l’US Open, per haver-se encarat amb un jutge de cadira. L’incident, que va acabar amb Williams trencant la raqueta i titllant el jutge de lladre, li va comportar la pèrdua d’un joc i una multa de 17.000 dòlars. La seva rival, Naomi Osaka, va demanar perdó entre llàgrimes al públic per haver guanyat la final.

Arran d’això, el New York Times va analitzar les multes de tots els Grand Slam dels últims vint anys i va concloure que els homes rebien més càstigs que les dones. La diferència és deguda, en part, al fet que ells juguen més sets i que hi acostuma a haver més participants homes. Les dades mostren que només en les faltes relacionades amb rebre consells de l’entrenador les tennistes són més sancionades. La diferència en la mena de càstigs assenyala diferències de comportament a la pista.

A causa de la noció de gènere, els homes i les dones som educats per tenir actituds i rols diferents. No només això. Un mateix comportament es pot percebre com a adequat per a uns, de manera que som més permissius amb ells. Seguint el raonament, la revista People va recopilar casos en què tennistes homes s’havien comportat d’una manera similar a Williams, com ara John McEnroe, Roger Federer i David Nalbandián. En la majoria de casos, ells van rebre un càstig menor que el de Williams, si és que en van rebre. Anant més enllà de les multes, podem pensar com hem valorat esportistes homes famosos pel seu mal caràcter, com Éric Cantona i Hristo Stòitxkov. La tennista nord-americana Billie Jean King va defensar Williams afirmant que, quan una dona s’enfada, se la titlla d’histèrica; quan ho fa un home, es considera que és honest.

La periodista del New York Times Maya Salam empra dos estudis per explicar que la doble vara de mesurar és habitual. Un establia que mostrar ràbia era beneficiós per als homes que buscaven feina, fins al punt que, si se’ls contractava, se’ls donava més poder i autonomia. La ràbia, però, era contraproduent per a les dones. L’altre estudi recollia que el 50% de les dones racialitzades enquestades, que treballaven en camps científics i tècnics, explicaven que eren penalitzades quan s’enfadaven a la feina. Salam conclou, doncs, que la final entre Osaka i Williams “va ser un exemple del que les dones pateixen a la feina cada dia: castigades per expressar emocions (Serena) i demanant perdó pel seu èxit (Naomi)”.

En el cas de Williams s’hi ha d’afegir la qüestió racial. Als Estats Units, les afroamericanes solen ser representades en els mitjans com a perpètuament enfadades (angry black woman), més animals que humanes i amb una aparença masculinitzada. Segons el digital Vox, aquests estereotips ja van ser emprats per insultar-la en les xarxes socials durant el Roland Garros del 2015. Dies després de perdre la final de l’US Open contra Osaka, el diari australià The Herald Sun va publicar una vinyeta del dibuixant Mark Knight en què Williams era caricaturitzada d’una manera similar a com es retrataven les persones negres en la cultura popular de l’època colonial.

Així doncs, la història de violències sexistes i racistes viscuda per Williams és clau per entendre la seva reacció. The Guardian va destacar que el jutge de cadira que es va discutir amb ella, Carlos Ramos, ja havia xocat amb altres tennistes, com ara Rafa Nadal, Andy Murray, Novak Djokovic i la germana de Williams, Venus. Tanmateix, el diari explica que mai havia castigat tan durament ningú en un partit tan important. Encara que concloguéssim que Ramos és estricte amb tothom, això no implicaria que Williams hagués emprat el feminisme per excusar-se. Si una persona rep contínuament atacs racistes i sexistes, és molt probable que incorpori l’ofensa d’algú que és desagradable amb tothom a la història d’insults i atacs que ja ha patit i que seguirà patint, no que l’aïlli de la resta de violències que viu.