Per un pacte entre adversaris

El greu desacord parlamentari entre ERC i JuntsxCat d’aquesta setmana ha produït l’enèsim disgust entre l’independentisme, que novament es veu abocat a situar-se entre el desànim i la irritació. D’altra banda, que el desacord s’hagi expressat en una barreja de complexos termes jurídics, n’ha fet més difícil la comprensió. I, per agreujar-ho, el fet que en la majoria dels comentaris als mitjans de comunicació s’hagin emprat termes com picabaralla, discussió semàntica, desacord simbòlic, rivalitat partidista, baralla de pati d’escola... ha contribuït a trivialitzar l’enfrontament.

A tot això cal afegir una propaganda partidista desbocada a les xarxes i la proliferació d’anàlisis obertament demagògiques. Simplificacions com les que feia Antoni Puigvert a La Vanguardia, incomprensibles en un home capaç de grans subtileses argumentals, que resumia l’enfrontament dient que ERC no volia més víctimes inútils i que el PDeCAT –situant-lo en una “insensatesa extremosa” al costat del PP i Cs– volia enviar més gent a la presó, naturalment, han acabat de produir un gran malestar.

Certament, no em dedicaré a minimitzar un conflicte de difícil resolució. Ara bé, en contra de les ridiculitzacions banals, però també dels dramatismes excessius, s’ha de recordar que aquesta no és ni la primera, ni serà la darrera col·lisió dins de l’independentisme plural amb què els sobiranistes hem d’avançar. Allò que és un avantatge, la transversalitat ideològica de l’independentisme, sovint també és un llast. I no pas perquè són competidors electorals, que també, sinó perquè el pes de la repressió més el context d’amenaces explícites i de guerra implícita no permet una confrontació oberta i neta. Que Pedro Sánchez, des de l’autobombo ingenu que li és habitual, s’hagi atribuït el mèrit del conflicte és tota una confessió de com opera l’Estat per encendre’l. I, més en concret, en aquest cas sabem que ha estat conseqüència d’una pell de plàtan ben posada pel jutge Llarena a partir d’una interlocutòria jurídicament maldestra i d’impossible resolució sense afectar directament la voluntat popular emanada del 21-D. El drama, en tot cas, és que en lloc de parar atenció a la pistola que els posen al pit, ens acabem entretenint a discutir a qui haurien de disparar primer.

En definitiva, no és que no hi hagi estratègia, sinó que l’independentisme ha d’avançar seguint tres estratègies diferents i sovint contradictòries. Hi ha la CUP, que defensa la confrontació directa a través d’una desobediència, les conseqüències de la qual, arribat el moment, sembla que de moment esquiva. Llavors tenim ERC que, sense renunciar a l’objectiu final, sembla resignada a un ajornament del conflicte fins a temps millors paral·lel, en l’entretant, a acords amb partits autonomistes i d’esquerres. I, finalment, hi ha el desafiament de JuntsxCat que, fidel a l’objectiu de la “restitució”, sembla que busqui crear –tan aviat com es pugui– una nova oportunitat per fer el salt definitiu. Tres nivells de confrontació, tres horitzons temporals, tres tipus de resposta a la repressió. Tres apostes estratègiques, doncs, totes prou incertes, totes amb nivells elevats de risc, totes desconcertants per als respectius electorats. I, per acabar-ho de complicar, totes amb aliances tàctiques variables segons quin sigui l’obstacle a superar.

La greu situació política no hauria d’admetre la frivolitat amb què s’han descrit les darreres desavinences. És legítim discrepar de les diverses estratègies, i fins i tot discutir-les amb duresa. Però, o bé es renuncia a l’objectiu final de la independència, o bé es busca una fórmula de convivència transitòria, sense amor, però que permeti arribar-hi. Desmond Tutu deia que la pau sempre es fa amb els enemics. I la independència es farà amb els adversaris, o no es farà.