El voraviu

El maremàgnum d’ahir obliga a intervenir els dos peixos grossos que no són a la presó ni a l’exili. Divorci per després de la sentència. De moment, tot prou civilitzat, separació real amb convivència física sota el sostre del govern. Pels fills, és clar. Torra i Aragonès, investits de reines mares, passen de puntetes sobre la remor de fons, diuen que l’espectacle d’ahir era francament “millorable” i que no ens l’agafem amb paper de fumar. La magnitud de la pressió judicial i el cicle electoral que arriba enterboleixen el cervell de qualsevol. Aquesta és la història. I si més no, ha servit per deixar clara una data que ja s’intuïa: govern d’ERC i JuntsxCat fins a la sentència (peti qui peti) i immediatament eleccions. Cap a la tardor de l’any vinent, segurament. De diumenge en un any, potser. Cap al 6 d’octubre del 2019. Per canalitzar bé l’eufòria de l’11-S i l’1-O i que el 12-O celebrin la Hispanitat 2019 en plena ressaca de la gran derrota electoral de l’unionisme monàrquic. Abans hi ha com a mínim un altre momentum de recomptes parcials que també marcarà caràcter: municipals i europees el maig del 2019. Sánchez prova de portar les seves al límit (2020), però caben en el primer trimestre del 2019 després de les andaluses de desembre (com hi caben les nostres). I també caben a final d’any. Ja ho veurem.

Ha mort Montserrat Caballé. La Colau ha fet una crida per pactar els pressupostos de mig món (Ajuntament, Generalitat i Estat). El Madrid ha perdut al camp de l’Alavés. I l’ANC d’Elisenda Paluzie ha donat també el seu ultimàtum: volen que el 21-D el govern s’hagi mullat i els que els que no s’hi vegin amb cor facin un pas al costat. A mi aquesta crida a la gent que s’hi veu amb cor me l’encongeix. Soc covard de mena, i els valents (aquells que sempre s’hi veuen amb cor) em fan més que basarda. Quins valents busquem? Llancers polonesos contra Panzers alemanys? El setè de cavalleria de Custer a Little Big Horn contra Sitting Bull? Els texans d’El Álamo contra el general Santa Anna? Els gironins d’Álvarez de Castro contra els francesos? “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”, deia sempre l’àvia Neus. Hauríem d’oblidar les èpiques de la derrota. No només vull a casa els que hi ha dins i a l’exili, sinó que no vull que n’hi entri cap més ni que cap altre hagi de marxar. I no vull que facin passos endavant aquells que es veuen amb cor de tot. Tinc dret a ser un mestre tites. Tinc dret a protegir-me i a protegir els meus com millor em sembli. Als espanyols els han parlat massa dels saguntins i dels que per la pàtria moren. I nosaltres de vegades sembla que ens hem fet un porret amb cendres dels almogàvers.

Avui he recordat, veient les imatges de Vox a Vista Alegre, d’allò de “si tu no vas, ellos vuelven”, que José Zaragoza i el PSC van llançar en les eleccions del març del 2008 parodiant Reservoir Dogs de Quentin Tarantino. Per si entre els uns i els altres i els de més enllà no tenen muntats prou circuits de la por per mantenir callada la ciutadania, ja ens anuncien un altre home del sac. Es diu Vox. És l’ultradreta ultradreta, i a més ho és de veritat. Avui han omplert amb 10.000 persones un míting que els seus líders han fet aquest matí, i les enquestes els donen representació en les diverses convocatòries electorals del 2019. Ens endossaran que l’única manera d’aturar-los és votar les opcions que ens recomana la gent de seny. A poc a poc, el missatge s’anirà aclarint. De moment, estem en la primera fase: durant uns mesos trobarem Vox a la sopa i en coneixerem uns nivells de dolenteries insuportables per a qualsevol ciutadà de centre i d’esquerra. Tindran una presència mediàtica desmesurada per a un partit que per tota representació institucional té 22 regidors dels 67.611 electes que hi ha entre tots els municipis d’Espanya. Menjarem Vox a totes hores i suportarem milers d’anàlisis sobre la voxificació de la dreta i el rapte de vot populista que aconseguiran. Prepareu la paciència!

Ha estat un dilluns distret. Primer perquè hem tornat a tenir notícies del 13, que ara no hi veu rebel·lió i diu que si en veiés no seria competent per instruir. Després de sembrar indefensió i por durant un any. “Quan fou mort el combregaren”, diria l’àvia Neus. Ara ja ha fet tota la feina bruta per a la instrucció de Llarena. Segon, ha estat un dilluns distret, perquè l’inefable pare Apel·les ha reaparegut en públic. A l’enterrament de la Caballé. Ha fet valer la condició de capellà per donar la comunió (repartir hòsties per als no iniciats) a la crème de la crème, inclosa la reina emèrita. No fa tants anys, als pobles encara es passava a convidar en els enterraments, però ara això s’ha perdut i no hi ha protocols, i Apel·les s’ha fet el seu. Tercer, ha estat un dilluns distret, perquè Borrell ha dit públicament que havia vetat Torra al Fòrum Mediterrani i ho hem trobat molt gros i ens hem escandalitzat força tan bon punt ho hem sabut. Jo no sé si és perquè poso pell morta o perquè quan sento Borrell ja penso amb en Nani Roca ensenyant-li el cul, però no m’esvero. No vetem el rei, nosaltres? Què esperem, que ens besin la mà? I quart, ha estat un dilluns distret perquè hem començat a desentrellar el perquè de tot plegat. El 2-D, primera data del cicle electoral. Susana Díaz convoca els andalusos.

Ha quedat inaugurada al Parlament de Catalunya l’etapa de la geometria variable que anirà, si fa o no fot, des d’avui fins al 6 d’octubre de l’any vinent, que anirem a eleccions i escollirem un nou parlament. Tal com ha quedat demostrat amb les onze votacions que l’independentisme ha perdut, la convivència que va començar divendres tindrà tot tipus d’episodis. Es digui el que es digui, això és un divorci en tota regla que només està pendent que li acabin el pis al que marxa de casa. Les desavinences hi són des del dia del casament. I és més, el casament ja es va fer més a la força que per gust. I el que temen és que després de les eleccions encara hagin de tornar a la convivència, perquè no se suporten, però potser tornarà a ser l’única suma possible. Els unionistes monàrquics poden esgargamellar-se tant com vulguin amb el fet que això ja no es recompon i que hem d’anar a eleccions ara. Prediquen al desert. No anirem a eleccions fins després de la sentència, perquè vist el calendari del que ens ve a sobre és el moment en què s’hi podrà anar i que quedaran purgats tots els pecats. Que recordin que 65 diputats de 135 és un 48% de la cambra. Al Congrés en Sánchez en té 84 de 350 i això és just la meitat, un 24%. Però és que l’alcalde de Badalona s’ho fa amb 3 regidors de 27, i això és un 11%.

Aquest matí, al carrer Fuencarral de Madrid, el president Mas, la vicepresidenta Ortega i els consellers Homs i Rigau caminen cap a la seu del Tribunal de Comptes. Ja sé que ahir els va rebre el president Torra i el vicepresident Aragonès. I ja veig que els acompanyen alguns de la seva gent a Madrid (Bagué, Bel, Campuzano, Cleries...) i alguns de la gent del PDeCAT (Bonvehí, Pascal...), però m’ha semblat una imatge molt trista. És això la paperera de la història? Així han d’entrar els nostres dirigents a veure quina venjança executa l’exministra de Justícia del PP Margarita Mariscal de Gante? O és perquè és el 9-N? O és perquè els perilla el patrimoni? No va ser un referèndum, és cert. Mas va colar una consulta ciutadana, un procés participatiu, és cert. Però 2 milions de persones hi van anar com si fos un referèndum, i a Madrid s’ho van prendre com si ho hagués estat. Em sé allò que ho va fer per estratègia electoral i per tapar el 3%. Però ho va fer. I si Mas no hagués portat el centre dreta cap a l’independentisme mai s’hauria arribat a ser tants. Ara havia de fer sol els darrers metres del carrer Fuencarral? L’ANC que empenyia a posar urnes no havia de fer pinya? Havien de caminar amb tan poca companyia? Sembla que hem badat. Disculpeu, president! Disculpeu, conseller i conselleres!

He recuperat sis punts del carnet de conduir després de fer un curset de reeducació viària de dotze hores (dilluns, dimarts i dimecres a la tarda). Érem divuit i tots dúiem un respectable grau de cabreig pels inconvenients que et genera la pèrdua de punts i un cert convenciment íntim que el teu destí el marca tant o més l’afany recaptatori de les administracions que la voluntat d’augmentar la seguretat vial. Si hi hem anat només ha estat empesos per la consciència que si acabàvem de perdre els punts i ens retiraven sis mesos el carnet era molt pitjor. Tinc la sensació que algun profit n’hem tret i que una certa reeducació viària devem haver aconseguit. Ara bé, el que fa feredat, provoca esgarrifances i et fa venir tots els mals són les dades del que ens hi juguem. L’any 1965 van morir a Espanya 3.643 persones a la carretera. I el 1990, la xifra s’havia enfilat fins als 9.032. El 2006, any en què es va implementar el carnet per punts encara hi havia 4.104 morts i la xifra va anar baixant anualment fins als 1.680 del 2013, la més baixa fins ara. En els darrers anys hi torna a haver petits repunts, fins als 1.827 del 2017 (25.300 a la Unió Europea). Els ingressos per sancions de trànsit de totes les administracions competents superen els 700 milions d’euros l’any. És molt per disminuir en 7.000 persones els morts anuals? “I si són aquests tres?”