El voraviu

Diuen les cròniques que aquest matí més d’un ha ajornat la signatura de la hipoteca convençut que ràpid ràpid s’aclaririen els detalls de procediment de la sentència del Suprem i que si signava la setmana vinent s’estalviaria uns bons calerons. Alguns advocats de consumidors anaven desbocats a les xarxes i els correràdios i llançaven teories sobre la retroactivitat de la decisió. Tots plegats ens fèiem il·lusions i al·lucinàvem mandarines. Però l’alegria dura poc, a casa del pobre, que deia l’àvia Neus. I vet aquí que poc després del migdia, amb els bancs perdent 5 i 6 punts a la borsa, una nota del Suprem ho ha paralitzat tot perquè vol que s’ho repensi la sala tercera en ple (es veu que ara s’hi espremeran la molla 31 jutges). Pillen la ministra d’Hisenda i la ministra portaveu en roda de premsa, i en directe s’hi posen com poden i deixen ben clar que baixen de l’hort. Un any després, ens ha arribat (veurem com avança la història) la versió Suprem del Puigdemont style. El President proclama la República i la suspèn. Els jutges dicten sentències i les suspenen. Deu ser el signe dels nous temps: els governs modifiquen decisions i acomoden actituds segons baixin torrentades de tuits o no; i la judicatura ho fa en funció de pujades i baixades de borsa i de l’alarma social de les elits econòmiques.

Gran dia de portades als diaris espanyols! Com jugar la decisió del Suprem sobre les hipoteques, l’orgia monàrquica dels XXVII Premis Princesa d’Astúries i la visita d’Iglesias a Junqueras? La Razón fa gala dels signes del temps, passa de tot i la tapa amb un publireportatge. “La fregona Easy Clean”, la promoció que llancen amb una cartilla de cupons que s’aconsegueix per 13,95 euros de despeses de distribució i entrega. A Marhuenda li va el màrqueting directe a la vena. ABC fa excepció al model de portada unitària i el rei cedeix un 1/8 superior a la bèstia negra podemita: “Un dia per a la infàmia.” El Mundo és el més mediocre: posa Felip VI en un raconet i parteix espai entre el TS (“Frena de forma insòlita la sentència de les hipoteques”) i Pablo Iglesias (“Se suma al xantatge d’ERC: «Sánchez sap què ha de fer»”). El campió dels campions, com en els millors moments del felipisme, és El País. A portada ni un titolet per a la visita d’Iglesias a Junqueras, però a la pàgina 12, en la primera editorial, marquen el “moviment de categoria” que reclama Tardà: “És admissible que el Suprem revisi la situació dels detinguts.” Ho cregueu o no, El País reclama l’excarceració a l’editorial. A casa per Nadal i pressupostos per Reis? És la proposta d’El País entre la infàmia de l’ABC i la fregona de La Razón.

Iglesias ha tingut Puigdemont 45 minuts al telèfon i demà anirà a veure el lehendakari Urkullu. Ni avui la cosa no ha anat ni demà anirà, com tampoc va anar-hi divendres, a Lledoners, de pressupostos i de suports que necessiten els pressupostos. Ni de pressupostos de l’Estat. Ni de pressupostos de la Generalitat. Ni de pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona. Pareu amén! Tots tres estan penjats, però segur que no és per pressupostos, tot això. Poseu-hi la mà al foc. I sapigueu també que les converses continuaran, però que no toca una reunió presencial. Puigdemont l’ha convidat, però Iglesias no creu que pagui la pena la foto de tots dos a Brussel·les. Ha dit que de moment, no. “Ho consideraré, però de moment penso que el que importa és mantenir el contacte”, ha piulat. És curiosa, aquesta estètica del poder. Què fa que pugui anar a Lledoners amb el vicepresident, però que no pugui anar a Waterloo amb el president? I si per alguna raó no interessa que se’ls vegi junts, per què interessa fer pública la trucada i les que vindran? N’hi havia hagut abans, de trucades, però no havia interessat que les sabéssim? I amb en Junqueras també es trucaran després de la visita de l’altre dia? O ja s’ho han dit tot? O tornarà a anar-hi cada vegada que es truqui amb Puigdemont? I per pressupostos, no és, que quedi clar.

Finalment, el Consell de la República va endavant, encara que no hi són tots els que semblava que hi podrien ser i molts no hi són amb la intensitat que hi haurien de ser. Torra, Puigdemont i Comín han anunciat aquest migdia a Waterloo que es constituirà oficialment d’aquí a vuit dies a la sala Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Amb més o menys intensitat i amb més o menys trempera estan per la cosa els pedecatistes (i els seus entorns), Esquerra, Demòcrates, Òmnium i l’ANC. Dels Comuns, no se’n sap res, i pel que fa als cupaires han deixat clar per enèsima vegada que això és un element simbòlic més i que ja n’hi ha prou de tot el que sigui simbolisme. A mi em sembla que aquest Consell de la República neix amb alguns perdigons a l’ala i que no s’ho mereix ni ens ho mereixem. Tinc la sensació (el dia 30 a la presentació es veuran coses) que a més d’un dels que l’haurien de predicar li fa més nosa que servei i que sense dir-ho (obertament no es pot dir per no perdre llençols en la bugada) anem mirant que cali el missatge que això és cosa d’aquell en Puigdemont, que està a Brussel·les, que no és pas cosa de tots, que no és pas cosa de la República. Si la CUP te raó i el Consell és pur simbolisme, i col·lapsa perquè alguns només hi són per a la foto, ens n’haurem de penedir algun dia.

Que no pateixin els treballadors de Navantia, a Cadis. Faran les corbetes. I sobretot que no pateixi Susana Díaz. No tindrà un pollastre electoral. L’argument que “Espanya compleix els seus contractes” i l’apel·lació que es necessitaria una suposada “decisió col·lectiva de tota la Unió Europea” que han esgrimit Pedro Sánchez i Margarita Robles i que han votat a la comissió de defensa el PP i el PSOE, amb l’abstenció de Ciutadans i del PNB, me la repamfinfla (que és una expressió que ens rebotíem a l’etapa de preadolescents quan no fèiem prou amb “carallot”, “capsigrany”, “cap de trons” o “cap d’ou” i no volíem o no podíem passar a estadis semàntics més impresentables). No trobo manera de qualificar-ho amb el diccionari en mà. Així és que me la repamfinflen. És fa impossible digerir tot el ridícul, tota la hipocresia, tota la supèrbia, tota la mentida i tota la maldat que hi ha en aquesta història del periodista saudita Jamal Khashoggi. Més tard o més d’hora ens rebotarà en sèrie de Netflix amb Globus d’Or i superproducció de Hollywood oscaritzada. I a les facultats de relacions internacionals se’n citaran mil exemples en mil ocasions diferents. I tira que te’n vas! I Erdogan, el tipus que s’ha muntat un cop d’estat i que ha empresonat desenes de milers de ciutadans, ara és el bo de la peli!

“Les mitges són per a les dones” era una màxima reconeguda i acceptada per emprenedors de petita i mitjana volada d’un temps prou llunyà, però que encara no és arqueologia empresarial; i que espero que ningú se m’ho agafi com a sexisme intolerable. Era el lloc comú de molts quan algú els proposava un negoci “a mitges”, una societat al 50%. “Les mitges són per les dones”, repetien. “A les empreses algú ha de manar, algú ha de poder decidir.” Per alguna raó els germans Font de Bonpreu no en van fer cas (el 1974, quan van obrir la primera botiga a Manlleu, això era molt conegut) i ara acumulen cinc anys de jutjats. Un demana 530 milions d’euros per la seva part i l’altre creu que només se’n poden pagar 300 i que pagar-ne 530 provocaria que acabessin en concurs de creditors. Ells dos i les quatre auditories que han fet informes s’ho saben. Més d’un deu pensar que la diferència (230 milions d’euros) bé val unes minutes d’advocats. I d’altres deuen pensar que per 300 milions d’euros i treure’t del davant la mala relació amb el teu germà ja haurien signat el primer dia. A mi el que més em sobta de tot és que dos germans que han muntat el que han muntat es posin, al cap de 44 anys de fer negocis junts, en mans de la judicatura. Veient el que hem vist, tots dos han de tenir molta moral!

Aquest matí s’ha acabat de consumar la ruptura. No ha rectificat, al contrari. “A Aznar li van dir «assassí» i a Rajoy «indecent»”, ha recordat. Casado ha refermat i ratificat les paraules d’ahir al Congrés dels Diputats quan va titllar de colpista el president Sánchez. “Vostè és partícip i responsable del cop d’estat que s’està perpetrant a Catalunya.” Per tant, ja és oficial, Pedro i Pablo no es parlen. Fins a sis vegades li va dir Pedro que trencarien si no retirava l’acusació de colpista: “Rectifiqui o hem acabat.” I en conseqüència, aquest matí, han acabat. Ara haurem de veure què significa aquest final, què significa aquest acabament. Marhuenda, que per a aquestes coses està ben connectat, deia avui a La Razón que ja no es parlaven des del mes d’agost (des del dia 2, concretament, quan el va rebre a La Moncloa) i que, per tant, no cal que es marqui farols. D’altra banda, que no es parlin no vol dir que no votin junts (es deuen fer senyals com els que juguen al canari). El 4 de setembre van impedir que s’investiguessin els comptes de l’emèrit a Suïssa que la Corina diu que amaga. El 12 de setembre al Senat, van votar junts la moció en defensa de la unitat d’Espanya i abans-d’ahir, a la comissió de defensa van acordar que es continuessin venent armes a l’Aràbia Saudita. Muts, però a la feina! Què hem acabat?