El provocador Rufián
Estrident però compromès. Provocador però plantant cara als tramposos
Escric aquestes ratlles sabent que em llegireu, estimades lectores, estimats lectors, durant el cap de setmana. Ja se sap que perquè pugui fer olor de tinta acabada d’imprimir al costat del cafè del matí, aquestes línies s’han d’escriure abans. I per això em pregunto si Borrell ja deu haver dimitit com a ministre, si el deuen haver cessat o si almenys deu haver demanat disculpes públicament per les greus acusacions que ha fet aquesta setmana en seu parlamentària, en què ha acusat d’haver-lo escopit un diputat, el senyor Salvador Duch, incapaç de fer tal cosa.
No m’agrada el to que solen emprar ses senyories. No m’agrada el que empra Borrell quan acusa Rufián de produir “fems i serradures”, com si fos l’única cosa que sap fer. No m’agrada el to de Rafael Hernando escopint (aquest sí) verí cada vegada que parla, com no m’ha agradat el to de tants polítics que s’han passat la vida caminant a dos metres de les catifes que solen trepitjar. Certament de vegades el to de Rufián també pot resultar estrident, però intentar culpar en Gabriel d’haver fet de la política un pati d’escola em sembla fal·laç i trampós. Perquè Rufián sempre ha sabut posar el focus en qüestions de molta més rellevància de la que han volgut donar-nos a entendre. Ha demostrat que té sempre la capacitat d’estar allà, al peu del canó, exposant-se en tot moment. Amb la seva joventut, amb la seva valentia i defensant aquells que ningú defensa. Estrident, sí, però sincer i compromès. Provocador, sí, però plantant cara als tramposos, als que abusen, als que ens toregen a tots.
Els altres, Borrell, Hernando, Martínez Pujalte, Villalobos i companyia, s’han comportat sempre de manera fanfarrona, també, però amb una diferència fonamental: la seva falta de respecte és cap la ciutadania. I què voleu que us digui: veient que el nivell és aquest, el de l’esbroncada contínua, permeteu-me que em senti molt ben representada per en Gabriel, perquè almenys planta cara a qui ho ha de fer. Que ja era hora, per cert, que algú ho fes. Mirar el dit en lloc de la lluna és, pel que es veu, la línia que molts prefereixen seguir.
