Com desempallegar-nos de la derrota
Allò que més divideix l’independen- tisme és la petició d’una unitat que se sap impossible
La principal batalla que ha perdut l’independentisme després del 1-O ha estat la de la narració dels fets, la del relat, com es diu ara. Si es vol, la batalla de la veritat, que ja se sap que és la primera víctima de totes les guerres. I aquesta derrota ha obert tres grans nafres, si no més. Una, la naturalització de la repressió. Dues, la manipulació del calendari del procés. I tres, l’assumpció dels arguments de l’adversari, fins i tot quan s’utilitzen en contra de l’adversari però que sempre ens acaba situant en el seu terreny de joc. Ara, tots els partits es juguen en camp contrari, una circumstància que el retorn dels presoners polítics a Madrid per ser jutjats il·lustra de manera realista i gens metafòrica.
Començo, doncs, amb una evidència: la gran victòria de la celebració del referèndum de l’1-O del 2017 va anar seguida d’una duríssima derrota per la resposta repressiva del Regne d’Espanya. I no tant per la brutalitat de l’acció policial com per l’aplicació d’un estat d’excepció que va comportar l’improcedent tancament de les institucions democràtiques, l’autoritari empresonament i exili del govern i la irregular celebració d’unes eleccions sota amenaça. Això ja ho sabem, però el pas del temps ho normalitza tot i ho acabem acceptant com si fos una fatalitat inevitable o, pitjor, n’interioritzem la culpa com si fos el resultat de la nostra pròpia incompetència. Per cert, una tasca, la de l’autoinculpació, que compta amb activíssims opiniatres.
En segon lloc, la derrota de la veritat ha depès de manipular el calendari del procés per tal de disminuir-ne la rellevància. Totes les dades objectives situen els canvis en l’expectativa política de molts catalans a l’inici del segle XXI –és a dir, fa una vintena d’anys– amb les constants provocacions de la majoria absoluta aznarista. I, particularment, el sorpasso de l’independentisme a l’espanyolisme es produeix el 2006 amb el fracàs de la reforma estatutària i, per tant, ja fa més de dotze anys. En canvi, per minimitzar la magnitud del desafiament, s’emmascara que la iniciativa ha estat popular i es posa l’accent només en els canvis institucionals situant l’inici del procés en la sentència del TC del 2010, o encara més tard, en les eleccions del 2012.
Tanmateix, el pitjor de tot, tercerament, és que haguem quedat atrapats en el discurs de l’adversari. Així, mentre el secessionisme català sempre s’ha formulat en termes democràtics i amb voluntat de pacte amb el Regne d’Espanya, aquí hem acabat discutint sobre una unilateralitat que, en realitat, qui l’ha aplicat sense manies ha estat l’adversari. El fet d’haver acceptat participar en ple estat d’excepció en les eleccions del 21-D convocades il·legítimament per Madrid, i després haver-nos empassat l’impediment de nomenar el president que legítimament havien determinat les urnes, fa que ara cada vegada que es diu que Carles Puigdemont és el president “legítim” i que els consellers a la presó o a exili són el “govern legítim”, estiguem afeblint l’únic president i govern efectius que tenim. També, donant per bo el resultat del 21-D, i tractant-ne els resultats com si hagués estat un referèndum, hem creat la idea falsa d’un país dividit al cinquanta per cent. Finalment, entre molts altres però molt rellevant, allò que més divideix l’independentisme és la petició d’una unitat que se sap impossible. És la gran victòria aznarista: haver-nos dividit, paradoxalment, fent-nos entrar en el cercle viciós d’una impossible expectativa d’unitat de partits. Una quimèrica unitat que hi ha qui s’atreveix a convertir en la necessitat d’un únic gran partit independentista, a l’estil de l’SNP escocès, que força encara més la desconfiança entre els partits independentistes.
La sensació d’empantanegament en què viu l’independentisme en l’actualitat, des del meu punt de vista, no és tant per la manca d’estratègia o d’acció –tot i que certament limitades per la repressió–, sinó per haver quedat atrapat en la retòrica de l’adversari. Potser que aprofitéssim el temps del judici per desempallegar-nos-en i per tornar a guanyar la batalla del relat, que en el nostre cas, és la mare de totes les futures victòries.
