Jo, dona. Nosaltres

L’afirmació col·lectiva i individual en la lluita contra el masclisme és un gest que malauradament s’ha de reproduir molts dies, i alguns dies, en molts moments. Una vegada ens endinsem a no deixar passar cap conducta que traspassi els límits del sexisme, sigui per protecció pròpia o sigui per a una altra dona, els que optem per aquest camí sabem que l’efecte bumerang està assegurat. És per això que els 8 de març tenen sentit com a expressió comunitària d’una força imparable, en què les dones i homes compromesos amb aquesta lluita ens apleguem en una riuada de persones al carrer que denunciem el masclisme proper i llunyà. Fa poc, Mary Beard va publicar La veu i el poder de les dones. Ella denuncia com les dones són silenciades en els discursos públics, i com en la política els tres valors de coneixement, experiència i autoritat han exclòs el que les dones poden aportar com a valors qualitatius per al poder, tot i que les coses estan canviant en el món. Fa poc que l’Acadèmia Francesa ha autoritzat denominar els oficis en la seva versió en femení. Ja soc advocada.

No ajuden el mites de poder femení com Antígona i Medea, abusadores de poder a qui s’ha de tornar al lloc d’origen fora del poder. Personalment, m’ha inspirat sempre la deessa Demèter, mare de Persèfone. Demèter va haver de pactar amb Hades, el déu de la foscor, per salvar la seva filla sis mesos l’any de l’infern. Aquest pacte va ser la contemplació d’una filla segrestada per la passió i la dependència, i va ser la gènesi d’una concepció del mite de Demèter com la deessa de l’agricultura, la que sembra llavors per al canvi, la que treballa la terra, inspiradora del cicle de les estacions. Dona intel·ligent, determinada, mare, que creu en el procés de la natura i de la fertilitat de les llavors. Lluitadora i victoriosa sense arc ni fletxes.

Mirant enrere, en el punt d’inflexió de la cinquantena, se’ns permet adonar-nos dels llindars de la nostra identitat i heterodòxia. En el meu cas, per algunes dones no he estat prou feminista, per altres persones no soc prou patriota, és evident que no soc prou afí a cap partit polític, no soc rica, soc massa franca, excessivament compassiva, i com a dona independent, he volgut fer de les històries d’amor bàsicament històries de complicitat profunda i d’iguals. Així, com a dona he viscut les conseqüències d’aquesta manera d’encarar la vida, una manera que ve de molt lluny, quan vaig fugir de pensar la meva vida en funció d’un casament o d’uns silencis adaptatius. Des de ben petita, devorava llibres i em vaig voler fer escoltar, somiava les paraules llibertat i justícia. Perquè la igualtat és una resposta a la injustícia. I a poc a poc, segurament amb el risc de ser considerada poc submisa, he traçat un vincle existencial entre la meva vida i la meva condició de dona. Observava la meva mare i les meves àvies a la cuina, mai al sofà, i als homes de la família, llegir, treballar fora de casa i comprometre’s socialment. Així, com a dona, visc enmig d’emocions encreuades immersa en un món patriarcal.

En un aspecte quotidià i si es vol banal, fa temps que no suporto les dones que enganyen bons homes o manipulen amb les seves armes sexistes, però sobretot no suporto els homes per qui “anar de putes” és el seu entreteniment preferit, i m’he de mossegar els llavis per no cridar a les seves dones enganyades davant d’un entorn totalment còmplice. M’indigna la prepotència d’alguns directius homes que fan del nepotisme el seu estil quotidià i que imposen la llei de la por per mantenir les seves estructures centralitzades i en ordre, això sí, dirigides per homes soldats i habitualment covards. Conec homes joves i més grans, cada vegada més, que fan del coratge i de la coherència per la igualtat de gènere una nova manera de treballar, de viure. Cada dia més. És encoratjador veure aquesta nova generació d’homes lliures de masclisme i, sobretot, m’emociona la nova generació de dones de la cultura, del dret, de l’empresa, de la salut, mestres, estudiants, que no tenen cap presó pendent i que valentes esclaten construint un mirall permanent de germanor denunciant el masclisme. I les noies, com la meva filla, que tenen clar que la societat no es canvia en un dia, però que el canvi és necessari. Nosaltres, ara sí, nosaltres, rebels.