La resurrecció del ‘cunerisme’

A finals de segle XIX, el sistema polític espanyol va arribar a un nivell de degradació sense límits. En aquells moments, es ressuscitaven els morts perquè anessin a votar, es falsificaven les actes electorals lliurades en blanc al govern civil, es dissenyaven districtes ficticis per compensar els nuclis republicans i el partit que convocava les eleccions (liberal o conservador, en un torn fiscalitzat pel monarca) les guanyava automàticament, sense baixar de l’autocar. Va ser aleshores quan es va fer popular un model de candidat anomenat cunero. El concepte té una accepció vinculada a la tauromàquia, però en termes electorals s’associava a un candidat patrocinat pel partit del govern i que es presentava en un districte electoral al qual no tenia cap tipus de vinculació. En tenim un munt d’exemples, però em permetran que citi el cas de José ÁlvarezMariño, que va començar com a regidor de l’Ajuntament de Madrid però va acabar provant sort a un extrem i altre de la Península. Primer es va presentar pel districte de Mondoñedo (a Lugo), però després de fracassar va acabar aterrant al de Vilademuls. El diputat ni tan sols es desplaçava al seu districte durant la campanya electoral, però això no va ser cap obstacle perquè aconseguís l’escó de manera ininterrompuda del 1876 al 1891, en bona part gràcies a les maniobres dels cacics locals i a un disseny capriciós de la circumscripció, creada expressament per atenuar el predomini republicà a l’Empordà i garantir un resultat favorable al govern de torn.

El concepte de cunero ha ressuscitat en els darrers anys, tot un símptoma de la degradació del sistema. De fet, ja fa temps que alguns partits presenten llistes fantasmes a les eleccions municipals, amb candidats que no tenen res a veure amb el poble i que només persegueixen l’objectiu d’aplegar vots per als consells comarcals i les diputacions. En termes electorals, també s’usa el terme paracaigudista, un concepte perfectament aplicable a una figura com la de Manuel Valls, que ha passat, en pocs mesos, d’aspirar a la presidència de la República Francesa a aspirar a l’alcaldia de Barcelona, talment com si es tractés d’una recreació de José Bonaparte, només que sense un emperador al darrere i fent escala a Barcelona abans d’anar a Madrid. No importa que Valls tingui un coneixement de Barcelona inferior al d’un turista japonès o que hagi estat literalment expulsat del seu país; la qüestió és que la seva ambició personal combina perfectament amb la falta d’escrúpols del partit que l’ha fitxat, que es va presentar com a regenerador però que incorpora tots els vicis de la vella política.

En tot cas, el darrer cas de cunerisme ens l’ha proporcionat el Partit Popular amb la seva cap de llista a Barcelona. Es tracta de Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, tretzena marquesa de Casa Fuerte. La marquesa ha estat presentada com un fitxatge estel·lar per part de Pablo Casado. D’entre els seus mèrits, cal atribuir-li haver estat col·laboradora de Federico Jiménez Losantos, membre del patronat de la FAES i impulsora de la plataforma espanyolista Libres e Iguales. Cayetana Álvarez va créixer i es va educar entre l’Argentina i Anglaterra, i l’any 2000 va tornar a la mare pàtria perquè, segons va confessar en una entrevista a El Mundo: “Vaig decidir ser espanyola.” Álvarez de Toledo va entrar en la política de bracet de l’antic ministre de l’Interior Ángel Acebes, de qui va ser cap de gabinet, i entre el 2008 i el 2015 va ser diputada del Partit Popular. Aquell any, però, va acabar partint peres amb Mariano Rajoy, sobretot per l’actitud d’aquest “davant el repte separatista” i la seva “incapacitat per erigir-se en el principal garant de la llibertat, la igualtat i la llei”. Ara, però, el nou president del Partit Popular l’ha recuperat per “reconquerir Espanya” i li ha encomanat el difícil repte d’evitar que Ciutadans els converteixi en un partit extraparlamentari a Catalunya. Qualsevol analista interpretaria aquesta designació a dit com un menysteniment als militants del PP a Catalunya, que fa temps que batallen en terra infidel i que ara veuen com una filla pròdiga que havia renegat del partit retorna per la porta gran, amb tots els honors. Pablo Casado, però, prefereix el perfil d’una candidata que pugui dur la pàtina de màrtir, de víctima de la “xenofòbia nacionalista”. En les seves primeres declaracions com a candidata, la marquesa es va vantar de “ser de fora” i de “no parlar català”. Ara bé, ningú va caure en la provocació. Ho tornarà a intentar, perquè té ben assumit un estil incendiari, fet a imatge i semblança d’Inés Arrimadas, la seva adversària electoral. El dia 3 de març, la marquesa va escriure a Twitter: “Avui es reprèn el judici del procés separatista. Quina felicitat.” El goig és nostre de tenir una candidata que ha ressuscitat una figura tan espanyola com el cunero i que, de cara al futur, promet tardes de glòria.